Documentació
Article aparegut al “El Periódico”, el 24/11/00, signat per Josep Maria Huertas
Tots retenim a la retina coses que no oblidarem mai. L’escriptora Teresa Pàmies segueix creient a ulls clucs que no se li esborrarà mai del record el grup de ferits i mutilats, seminús, que, tot i el fred, sortien de l’hospital militar de Vallcarca demanant als qui fugien que no els abandonessin. I certifica aquest dolorós record del 26 de gener de 1939, dia de l’ocupació franquista de Barcelona, amb una frase amarga a Quan érem capitans: “La certesa que els republicans vam sortir de Barcelona i vam deixar enrere aquells homes sempre ens avergonyirà”. Diuen que cada 15 anys és convenient reeditar aquells llibres que al seu moment van causar impacte. Potser per això, Proa ha recuperat de manera conjunta dues obres esgotades de Pàmies, la ja citada Quan érem capitans (1974), i Quan érem refugiats (1975), i els ha donat un nou títol: Memòries de guerra i d’exili. Als seus 81 anys, l’autora es conserva tan fresca de pell com d’esperit, i recorda l’època en què va escriure tots dos llibres com a molt especial: “Hi havia un ambient creat per l’impuls de joves que volien canviar la situació”. Pàmies no ha retocat res a Quan érem capitans respecte a l’edició del 1983, que va recuperar els fragments suprimits el 1974. El títol recorda aquell moment en què una generació jove sap que està lluitant per alguna cosa que donarà sentit a la seva vida. En el seu cas, eren joves comunistes que defensaven els seus ideals enmig d’una guerra civil. Amb aquesta obra, Pàmies va guanyar el 1974 el premi Joan Estelrich que convocava l’editorial Dopesa. El seu propietari, Sebastián Auger, li va trucar abans de la resolució per sondejar-la. Tenia opcions d’obtenir el guardó, però potser li convenia suprimir algunes coses que la censura no toleraria. Ella s’hi va negar, però després, ja premiada, va trobar que els suggeriments censors eren molestos, però acceptables. Si Quan érem capitans va ser un èxit, amb tres edicions en català i dues en castellà, no va passar el mateix amb Quan érem refugiats, tot i que Pàmies creu que era “tan o més interessant que la primera part”. Aquest segon llibre evoca els primers temps de l’exili dels joves capitans que es van veure obligats a fugir a causa de la guerra civil. “La tècnica que vaig utilitzar en aquest segon llibre va ser diferent. A els capitans vaig fer servir els meus records de la guerra; a els refugiats barrejava les vivències de l’exili amb notícies que vaig trobar a “La Vanguardia” de la mateixa època, com buscant un contrast permanent”. Quan érem refugiats, no obstant, no s’ha reeditar mai.
Un premi “burgès”
Pàmies atribueix l’èxit de Quan érem capitans a les ganes de saber que tenien els joves sobre el passat del país. “La dictadura arribava a la fi i, des que havia publicat Testament a Praga el 1969, vaig detectar aquesta curiositat”. Alguns camarades del PSUC la van criticar per haver-lo escrit, i encara més per presentar-lo a un premi burgès. “Tenien una visió estreta de la vida”, es limita a comentar avui. L’encant de les dues obres resideix en la capacitat de l’autora per barrejar la transcendència amb la banalitat. És a dir, els afusellaments del camp de la Bota amb la descripció de la bellesa d’un voluntari italià que enlluernava les joves militants. “¿I per què no? La vida es compon de les dues coses, de les que provoquen grans adhesions i disputes, i de les que causen instants de satisfacció”, argüeix. L’escriptora creu que aquestes memòries poden interessar ara a una altra generació que “potser llegeix menys, però que també s’apassiona”. I és que els vells lluitadors sempre creuran en el futur.
El llapis censor
Les afaitades censores el 1974 van afectar 23 fragments de Quan érem capitans. En van desaparèixer des d’una crítica al Tercer Reich –ja es veu de quin peu coixejaven els vigilants de la nostra moral política– fins al nom del dirigent comunista Pere Ardiaca com a autor d’una novel·la que participava en un concurs convocat per Edicions Catalanes de París. La fidelitat de Pau Casals i Antonio Machado a la República també va incomodar els censors, com el fet que el camp de la Bota estigués “xop de la sang de joves socialistes unificats, anarquistes, republicans i catalanistes”. Aquests fragments van sucumbir. I, per descomptat, una comparació entre la Falange i les SS tampoc va obtenir el plàcet. Però Pàmies té raó: el llibre va mantenir el to descriptiu de la guerra vista pels ulls d’una jove comunista, encara que algunes valoracions haguessin d’esperar la segona edició de nou anys després.
Tornar