Documentació
La gran desil·lusió
Vist amb els ulls d’ara, no hi ha dubte que el salt al buit que la política va protagonitzar a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil va estar a l’altura de la patacada que va venir després. El lector arribarà fàcilment a aquesta conclusió si llegeix Quan érem capitans. Quan érem refugiats. El llibre de Teresa Pàmies, que relata l’experiència de l’escriptora a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, constitueix tota una crònica d’aquest daltabaix que políticament va començar a caducar el 20 de novembre del 1975, però que, des d’un punt de vista cultural, ha calat en la nostra societat. Davant la Catalunya embogida que descriu Pàmies, s’entén perfectament que el Seny, el Pacte i la Convivència hagin esdevingut la Santíssima Trinitat de la política catalana des dela Transició. Un país dominat per idealistes ingenus, fanàtics sense escrúpols i morts de gana carregats de raons per clamar venjança, no podia anar cap enlloc més que cap al desastre. Pàmies, que va jugar un paper molt actiu a la rereguarda malgrat els disset anys que tenia quan va esclatar la Guerra, pertanyia al primer grup d’aquella explosiva triple aliança. Una noieta com ella, “una mica inconscient, petulant i exaltada”, va conèixer Companys, Negrín, va pronunciar discursos a la ràdio, va improvisar arengues als refugis antiaeris, va redactar pamflets –alguns amb faltes d’ortografia–, va anar amb una comitiva als EUA per mirar d’estovar Roosevelt i, un cop a l’exili, les responsabilitats assumides li van perme-tre disposar de prou contactes per escapar-se del camp de concentració on estava reclosa i aconseguir un dels sol·licitats bitllets cap a Santo Domingo mentre França sucumbia a l’avenç nazi. El mateix interès que té el llibre, el suc literari que l’autora treu al seu precoç protagonisme històric, ja és tota una prova del desgavell a què es va veure abocada la II República. La joventut amb què Pàmies va afrontar la guerra i l’exili fa que el relat basculi contínuament entre l’èpica llaminera i la dura autocrítica. Això vol dir que Pàmies, que lògicament sent la punxada de la nostàlgia vers una època que va viure amb un vitalisme i una ingenuïtat ja perdudes, sovint no té més remeï que passar la seva veu emocionada pel sedàs de la raó i de l’experiència. L’escriptora no amaga la lentitud amb què va començar a caure-li la bena dels ulls, i recorda el seu desconeixement de la situació política internacional i la fe cega que tenia en la infal.libilitat de Stalin –tanta, que va perdonar-li el pacte nazi-soviètic confiant que “sabia el que es feia”. L’obra, però, no pretén fer literatura del penediment, sinó oferir una crònica personal i honesta d’un daltabaix que segurament donarà sentit al segle XX el dia que hàgim paït del tot. Es podria ridiculitzar la Pàmies que crida a la resistència i se’n va a la Bonanova a fer barricades el dia abans de la caiguda de Barcelona tot comparant-la amb un Noè de pacotilla que pretén aixecar una presa deu minuts abans del Diluvi Universal; però seria injust. Aquesta imatge en tot cas es correspondria més als polítics i als agents socials que, havent atiat el foc durant els anys vint i trenta, van començar a demanar calma quan es van veure desbordats el juliol del 1936. De fet, per a Pàmies, l’idealisme va esdevenir un salvavides contra el desànim. I, d’altra banda, a l’hora de buscar responsables tampoc no podem ser gaire durs, tenint en compte el context mundial en què va transcórrer aquell episodi i la pobra manera com l’hem superat. La vigència del llibre de Pàmies, publicat inicialment en dos volums consecutius el 1974 i el 1975, estarà assegurada mentre tinguem pendent una resposta constructiva als estralls provocats per les ideologies. Recompost de les tisorades que va patir de la censura, i assistit per testimonis epistolars commovedors, el valent relat de Teresa Pàmies dóna peu a reflexionar sobre un daltabaix que no ens permetrà abandonar el segle XX fins que no siguem capaços de mirar-lo de fit a fit i vèncer l’escepticisme displicent que ens ha encomanat.
Tornar