Documentació
La lluita contra l'oblit
Quedem al pati de l'Ateneu. El matí és assolellat i l'inici de l'estiu, sota l'ombra benefactora de les palmeres, convida vivament a la conversa. Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) es mostra amb la força que la caracteritza. Mentre parla, penso en l'experiència de l'exili, la militància comunista, els nombrosos articles i títols que s'han succeït fins a bastir un món literari en què el que importa és el testimoni, la lluita de la paraula, més que contra el pas del temps, contra la claudicació de la memòria. En aquest sentit, la seva trajectòria resumeix una de les línies de la literatura catalana contemporània. No endebades, després de Rodoreda, ha estat la segona dona distingida amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2001) "Jo em vaig incorporar a això que en diuen el món de les lletres catalanes ja molt tard, amb el llibre Testament a Praga, perquè vaig arribar de l'exili quan tenia 52 anys, i des de llavors ja han passat més de trenta anys i hi ha hagut una trentena llarga de llibres editats". Al llarg de la seva obra, podem resseguir la voluntat de testimoni d'una generació que, com a resultat de la derrota en la Guerra Civil, va haver de fer front a l'exili. Per això mateix recorda amb satisfacció la rebuda que la generació més jove d'escriptors va fer a la gent que tornava a Catalunya al tombant dels anys 60 i 70: "Estic en condicions de fer una comparació entre com jo vaig trobar Catalunya el 1971 i avui. Aquestes comparacions de vegades són tristes. Quan jo vaig arribar el país estava en plena efervescència creativa, no solament en l'aspecte de la literatura sinó també de la cultura en general i de la política, en la qual participaven de manera indirecta però emotiva els joves periodistes i lletraferits que van néixer en el període de la meva absència. La veritat és que em va colpir viure una receptivitat tan clara del que jo escrivia per part d'aquestes noves generacions, que en realitat s'havien format en un ambient completament diferent al meu. Això em va servir d'esperó. El Testament a Praga em va servir per seguir escrivint l'experiència de la meva generació. I és el que he fet fins ara. Aquella rebuda em va ser enormement positiva". I, tanmateix, no se sent tan a prop de la sensibilitat dels que anomena els germans petits d'aquesta generació, entre els quals l'autora no veu les condicions necessàries per comprendre un tipus de literatura abocada a la lluita contra l'oblit. "Ara bé, ja no diria el mateix dels joves que van substituir aquells joves que vaig trobar -de vegades amb una diferència d'edat de només cinc anys-. Els que ens van rebre volien saber el que els seus pares i avis no els havien pogut explicar. I és això aquest llibre: el testimoni de dos derrotats, el meu pare i jo, i de dues generacions diferents, la del meu pare i la meva. Però després, la promoció següent ha estat menys receptiva a les emocions d'aquesta generació dels vençuts, i no ha estat fins ara que s'ha produït una revifalla d'aquest interès per allò que en diuen la lluita contra l'oblit, i en la qual la meva generació, i això jo no ho sospitava, juga encara un paper importantíssim". Pàmies veu en els joves actuals un interès renovat per aquest tipus de literatura i de posicionament vital. "Per exemple, les dones del 1936, que són les meves companyes de militància, han estat requerides a visitar els instituts per explicar als adolescents la seva experiència. I han tingut un èxit clamorós. La sensibilitat d'aquests adolescents és capaç de copsar l'autenticitat dels testimonis que van patir els camps de concentració, les presons, etcètera. Això els impressiona molt més i els educa molt més que els discursos de polítics. Hi ha una revaloració del testimoni en contra de la retòrica, jo no solament diria política, sinó electoralista, que no és el mateix. Aquesta diferència d'actitud la veig amb molta esperança". Una esperança que relativitza quan es tracta de constatar l'evolució del mercat editorial, en què trenca una llança a favor dels petits projectes de qualitat: "Mai, quantitativament més que qualitativament, no s'havia editat com ara. Segurament hi influeix també el negoci. El món editorial ha esdevingut una indústria tan important que, ara que comença a fluixejar, apareixen signes dins del món literari més aviat inquietants. I no crec que això ho puguin resoldre les institucions. No crec que la solució sigui que les institucions subvencionin llibres. El que sí que haurien de trobar són les vies, els procediments perquè aquelles editorials que actuen per criteris menys comercials, sobretot les petites, puguin fer la seva feina. Encara ens queden editors de vocació, afortunadament. Per exemple, editorials com ara La Campana, Quaderns Crema, i editors de comarques com Pagès de Lleida, no arribaran a ser imperis, multinacionals, com altres que estan absorbint importants editorials d'aquí, però crec que el seu paper ara es revalora... No dic la paraula protegir, sinó que s'han de tenir en compte". Pàmies aborda com un altre tret distintiu dels darrers anys el procés de millora del sistema bibliotecari. "Finalment, de tots aquests canvis que he anat vivint des que vaig arribar el 1971, hi ha l'increment de la participació a les biblioteques. Jo hi dono una importància enorme perquè he estat nena de biblioteca de La Caixa a Balaguer. I dono una gran importància a les biblioteques de barri, siguin de qui siguin, no entro en les rivalitats que hi sembla haver. Aquesta em sembla una via per incentivar la lectura que no s'utilitza prou". La conversa tomba cap als valors de la societat actual, en què Pàmies es mostra crítica amb els "nous valors promoguts pel capitalisme en aquesta fase decadent i dura", i remarca com queden retratats en films com ara Smoking room i Recursos humans. Es mostra confiada en el fet que les forces ascendents del món de la cultura puguin pal·liar aquests efectes apocalíptics a condició de no ser corromputs pels diners i la vanitat. Dins del desconcert que viu la societat, és especialment crítica amb el que pot generar la pràctica política amb les seves tàctiques. Per això, més que en els polítics confia en la força de l'emoció ciutadana: "Qui va portar aquests milions al carrer per evitar la guerra a l'Iraq? Un impuls d'emoció, de compassió, de preocupació pel que serà dels nostres fills petits. Tots aquests factors emocionals estan adquirint una proporció que, si els polítics no la tenen en compte, suposarà el que ja ha passat amb l'abstenció, o com deia Saramago, l'augment del vot en blanc. Això és perillosíssim". I, esclar, li plantejo què pot fer la literatura en tot això. "Jo no m'he considerat mai una literata. N'hi ha molts que m'han negat la condició de literata, em diuen que sóc una cronista. Doncs bé, jo no aspiro a ser més que una cronista de la meva generació. Però resulta que la meva generació ha tingut una experiència. I no és igual ser cronista d'aquesta que de la generació dels senyorets. Em sembla que té més ensenyaments i uns components pedagògics i morals més importants. Per això jo em conformo a ser cronista de la meva generació. La literatura pot fer el que han dit sempre els poetes de combat, els Celaya, els Martí i Pol, etcètera, tots aquells que, sense necessitat d'aixecar banderes ni comitès centrals, aporten idees noves i mobilitzadores. L'exemple que tenim a Catalunya més concret és Martí i Pol". També creu que cal reconèixer molt més l'aportació de les dones a la literatura catalana: "No hi ha una proporció entre l'aportació de les dones catalanes a la literatura amb la consideració que tenen", i recorda el cas d'Anna Murià i, molt especialment, el de Maria Àngels Anglada, que considera una gran escriptora... Ha passat el temps ràpid però intens. Mentre l'acompanyo a la porta, penso que el millor retrat de la conversa és la confiança de Pàmies en la paraula com a força d'emoció i de preservació de la memòria. La lluita contra totes les formes de l'oblit.
Tornar