Documentació
La noia de la tricolor
Aquest és un llibre que parteix d’un fet real. Més encara, és un llibre que parteix d’una fotografia dels anys trenta, feta per Josep Corrons, que l’autor va veure fa un parell d’anys a casa d’una amiga. És, no cal dir-ho, una foto amb força, d’aquelles que porten en elles mateixes tota una història condensada. Jordi Bayona (Vic, 1931) té el mèrit d’haver escrit una novel·la al voltant d’aquesta foto on es veu una noia que l’abril de 1931 es passejava en un bòlid per la Rambla amb una gran bandera republicana desplegada. Bayona és tot un personatge que també porta en ell unes quantes novel·les condensades. Va ser mecànic de motos fins al 1954, va córrer les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc el 1955 i el 1956, ha viscut a París i a Mèxic i ha treballat als mons editorial (Bruguera), teatral (amb els grups La Pipironda i El Camaleó) i cinematogràfic (ha dirigit uns quants documentals i un parell de llargmetratges). Ara, com si volgués demostrar que encara li queda corda per estona, publica la seva primera novel·la, La noia de la tricolor, guardonada amb el Premi de Novel·la Curta Universitat de Lleida. Quan Jordi Bayona va veure per primera vegada la foto que dóna origen a la novel·la (i que es reprodueix a la portada del llibre), el primer que va pensar va ser que un fet com aquell no podia haver passat desapercebut a la Barcelona del 1931. ¿De qui era aquell cotxe? ¿Qui era la noia de la bandera republicana? El problema era que ja havien passat molts anys, però per mirar de saber-ho va escriure una carta a Joan de Sagarra, que va publicar la foto a EL PAÍS i va fer una crida per trobar testimonis d’aquell fet tan republicà. La resposta, però, no va ser l’esperada: només va rebre una carta que feia referència a les característiques del vehicle però no a la identitat dels personatges, que era el que de debò intrigava Bayona. A La noia de la tricolor, un relat que beu molt de la no ficció, de la realitat més genuïna, podem llegir la història de la foto i podem veure també com Bayona, desdoblat en astut investigador, s’enfila per una sèrie de personatges i per la memòria històrica per tal de poder reconstruir les circumstàncies d’aquells fets llunyans. El joc de Bayona és hàbil, amb molts elements trets de la seva pròpia vida i amb d’altres encaixats amb encert en la història de la Barcelona dels últims 70 anys. Compta a més amb una bona eina: una prosa eficaç, d’aquelles que parlen de tu a tu al lector i que no se’n van per les branques, d’aquelles que animen a llegir el següent paràgraf i a no deixar la lectura. Els testimonis dels diferents personatges que desfilen pel llibre expliquen la seva versió dels fets i es van complementant o contradient, segons els casos, en un interessant joc de veritats i mentides que fa pensar a vegades en el de les obres teatrals de David Mamet. De tot plegat en surt una novel·la interessant, ben construïda, amb una bona dosi d’elements reals i amb ramificacions que arriben fins als anys de la República i de la guerra civil. En el fons, després de llegir el llibre, hem de congratular-nos que no sortís cap testimoni d’aquella espectacular banderada del 1931. Gràcies a això, Jordi Bayona ha pogut escriure una novel·la que encaixa perfectament amb l’esperit de la foto en qüestió. I és que, com diu el narrador, “de vegades, la vida no té un bon guionista”.
Tornar