Documentació
Contribucions a la narrativa d’ara (endavant)
Ni és gran, ni és una novel·la, ni tampoc tracta, almenys directament, sobre Barcelona. Un dels més profitosos fitxatges de Quaderns Crema publica el seu tercer recull de contes, i tot fa preveure que un o altre premi li caurà, atesa la gloriosa trajectòria dels anteriors Infecció i T’hauria de caure la cara de vergonya, o bé les ovacions que han rebut les seues novel·les —les de debò. Quinze contes, d’extensió variable, han calgut per omplir una enquadernació de butxaca, impresos amb unes lletrasses com les d’alguns llibres d’institut. Podem trobar pures reflexions, breus, amb el seu punt d’agudesa i regust aforístic —«Fraternitat »—; a la resta de narracions, però, l’acció domina unes situacions que evidencien un element fonamental: Pàmies es mou dins una realitat desencisada i captivada per l’absurditat, generalment trista. Una mena de Llei de la Ironia del Destí, doncs, ho controla tot. L’últim conte, titulat precisament «La gran novel·la sobre Barcelona», a tall de clímax, és una joia que ben bé podria passar per novel·la curta amb algunes pàgines addicionals: és el més llarg, i està construït a base de fragments molt reduïts que alteren les línies fixes d’espai i temps, però que remeten sempre al mateix context. Distingim, al fons, una acolorida —tirant a fosc— gran ciutat, que agarbella tota classe de tipologies humanes, sorpreses in fraganti en les positures més ridícules i paradoxals. Pàmies, però, se’n riu, de tot això. La caricatura de l’actual vida cívica, deshumanitzada i contradictòria, és un dels reptes que planteja aquesta peculiar novel·la, fent-ne ara l’extensió a tot el recull. Una visió patètica i sarcàstica accentuada, a més, per la naturalitat en la redacció: una prosa de tota la vida, innocent, exempta d’extravagàncies i experimentacions, caracteritzada per una peculiar aversió als diàlegs (constant a bona part de la seua obra: La primera pedra, Infecció...). Opta, així, per sorprendre el lector tan sols amb el contingut, i en darrer terme amb cada un dels finals. Al meu parer, aquesta estratègia hi proporciona resultats desiguals: hi ha casos sobradament reeixits —«La set», «La música clàssica» o «L’hemisferi sud»— i d’altres que no ho són tant —potser són tan dessaborits com pareixen, o potser no? Cap altre detall? Per exemple, l’evolució de noms propis de personatges: als primers contes, no en tenen («la noia espantada», o «l’home famós»); més tard tenen noms coneguts (Ernest, Enric...), i cap al final es tornen internacionals (Kaplan, Fritz...). Tot està adreçat cap a la ridiculització, un recurs molt freqüent en aquest tipus de narrativa. Pel que fa als títols, tan decisius en un conte, la majoria han estat escollits simplement en consonància amb cada tema («La llista de la compra», «Suite», etc.), i alguns altres massa simplement amb la forma —¿com es pot titular un conte de deu paràgrafs «Deu paràgrafs»?—; en conjunt, tristament fàcils, a excepció del títol del recull, una mica més encertat. Hi ha qui no podrà estar-se de comparar l’au- tor amb Quim Monzó. És cert que hi ha concomitàncies (fins i tot físiques?), especialment en allò referent a la fixació d’un model vàlid i amplament acceptat de narrativa breu en català, però també els separa una gran distància. Fora d’aquestes ponderacions, d’altra banda inútils, hem de dir que, en aquesta obra, globalment, Pàmies ha practicat una narrativa un poc més light, apta per a tots els públics, i potser menys arriscada que en altres ocasions, pel que fa a la posada en escena de les desgràcies humanes que pretén mostrar. Fet i fet, de vegades tot queda mancat de profunditat. Sens dubte, i malgrat tot, ens trobem davant una bona mostra de les noves pretensions narratives, marcades per la brevetat, la referència a l’actualitat i la ironia en aquest cas, que ens hauran de dur de la mà d’ara endavant.
Tornar