Documentació
L’última hora de Pàmies
Sergi Pàmies no ha estat mai un d’aquells destrossarècords de vendes, però ha sabut mantenir la línia de flotació literària amb una certa solvència. Tres novel·les (La primera pedra, L’instint i Sentimental), quatre reculls de contes (T’hauria de caure la cara de vergonya, Infecció, La gran novel·la sobre Barcelona i aquest que presentem) i diversos premis li han atorgat un seient de preferència a la llotja de bons escriptors. Parteix com a un dels favorits en Quaderns Crema, i l’acceptació per part del respectable ha estat sempre molt potenciada per la seua presència a diversos setmanaris i periòdics en castellà i en català, alguns de difusió estatal. Fins i tot el podem trobar, darrerament, epilogant llibres d’escriptors mediàtics molt famosos (i això no és qualsevol cosa). Pàmies és sempre molt prudent, no sol pixar fora de test —sense perdre mai, això sí, un esperit analític ple d’ironia— i només de tant en tant fa algun comentari agosarat, com la seua dèria per trobar algun productor cinematogràfic que li realitze els somnis. Poques setmanes després de publicar l’últim llibre, Sergi Pàmies en donava explicacions a un conegut comunicador de TV3 que l’entrevistava. El programa sol promocionar així, cometent entrevistes a l’estil night-show nord-americà, tot allò que interessa als productors televisius, i de retruc als artistes afectats. El nostre autor, dic, explicava que el seu anhel constant és escriure el llibre que a ell mateix li agradaria trobar a la llibreria. Fins ací, d’acord, perquè segurament tots els escriptors i escriptores escriuen amb aquesta mania subliminar, tant si volen com si no. Ara bé, no es pot pretendre, d’altra banda, que aquest llibre que a un li agradaria trobar agrade també al públic massiu. És el que em sorprèn, en descobrir que, després de dos mesos en circulació, l’últim llibre de Pàmies figure, invariablement, en algun dels cinc primers llocs de tots els top ten de vendes al nostre territori lingüístic. Supose que a tots ens fa gràcia el títol, L’últim llibre de Sergi Pàmies, i és potser un bon motiu per comprar-lo (esperem que el proper no es diga De debò, aquest sí que és l’últim o coses així). També, es tracta d’un llibre que, si ens hi posem, perfectament pot durar-nos a les mans una pel·lícula de les de la nit. Cal afegir que Quaderns Crema sembla haver-se adonat dels profits d’entrar en el tripijoc de la competència mercantil, i ha abaixat una mica els preus, fins ara molt business-class. Amb tot, les vendes han estat imparables, i crec que no deixa de ser estrany que el públic reaccione així, perquè el llibre tampoc és per a tant. La publicitat fa miracles. Nou contes omplin el centenar i mig de pàgines de l’obra: el segon n’ocupa ni més ni menys que seixanta, i la resta oscil·len entre les poques i les poquíssimes pàgines. Això atorga a aquest llibre la condició de relativament inclassificable, ja que el pes del segon conte, «L’oceà pacífic», anorrea la sensació de brevetat que n’esperàvem al principi. Si, almenys, aquesta segona peça fos realment espaterrant, encara podríem dir que això és una novel·la curta acompanyada de contes breus, però malauradament «L’oceà pacífic» fa aigües com els altres. El regust general del llibre ens fa pensar en un cert acomodament de Pàmies: s’ha tornat molt seriós —o potser vell—, en comparança amb altres ocasions. Ja no ens magnetitza des de les primeres línies, sinó que tan sols ho aconsegueix en un parell o tres d’ocasions disperses, i quasi sempre per mor d’alguna frase enginyosa o un pensament d’aquells que ens activen el somriure. Poques vegades, en canvi, ens sentim atrets per allò que succeeix als personatges: resulten una mica freds, anònims, sense rostre ni gest. Pàmies ja no es llança al buit, ja no resulta seductorament escatològic i, el més greu de tot, tracta el sexe d’una forma completament asèptica. No és que la visceralitat siga una eina obligatòria en la narrativa, però un distanciament excessivament estèril tampoc hi ve bé. La contundència amb què sovint es resolien els seus contes anteriors ha quedat reduïda, ara, a una suau reducció de marxa, mitjançant la qual la majoria dels relats acaben tenint, tan sols, un punt final: és el cas, in extremis, de «Les dues cares de la mateixa moneda». Podem estar contents que, almenys, no ha perdut el sentit de l’humor. Continua sent irònic i, sobretot, profundament humanista. Li agrada fixarse en el més ínfim detall del coneixement, que ens assalta en qualsevol situació intranscendent: és reconfortant, si ens adonem que això que diu en un moment també ens ha passat pel cap alguna vegada. És una mena d’universalització del nostre enteniment, o com a molt l’únic aspecte amb el qual ens podem identificar, i al capdavall esdevé el major atractiu de l’obra. Sergi Pàmies no ha estat inspirat, aquesta vegada, però no li podem retreure, tampoc, allò que ell mateix utilitza com a justificació al final del llibre: perdut per perdut —i tenint un amic editor —, m’estime més publicar-ho. Val la pena. Ara ens toca a nosaltres, davant l’enigma (o el presagi) del títol, discernir si valdrà la pena de llegir-lo.
Tornar