Documentació
Miquel de Palol Poeta i narrador
M.O. ¿El procés d'escriptura d'El Troiacord ha estat simultani al d'altres llibres que ha anat publicant en els últims anys?
M.P. Els llibres estan datats, però no tothom té per què fixar-s'hi. Les dues últimes novel·les que jo he publicat abans d'El Troiacord, que són El legislador i El Quincorn, estan en realitat escrites després d'El Troiacord. Tant des del punt de vista temàtic com de personatges hi estan molt lligades.
M.O. El Troiacord forma un hipertext amb la resta dels seus llibres: reapareixen emblemes, trames, llocs i personatges, i fins i tot hi posa notes a peu de pàgina precisant algunes de les connexions.
M.P. El Troiacord és un punt de trobada d'altres històries. Això ja ho són totes les altres novel·les. Això de les notes a peu de pàgina apareix com una mena de broma metatextual.
M.O. ¿En quina tradició situa aquesta concepció de l'obra com un tot autoreferencial?
M.P. Hi ha moltíssims projectes literaris d'aquesta mena, però jo penso en els utopistes del Renaixement, fins i tot en Giordano Bruno, que no era un utopista sinó que es troba més aviat en el terreny de la ciència i la psicologia. Giordano Bruno obre una sèrie de camins que després per raons ideològiques i polítiques queden tancats pel pensament oficial. El corrent subterrani que prové de Bruno és essencial per comprendre l'art europeu modern. Darrere de la construcció ideològica d'El Troiacord hi ha tota una sèrie d'elements que provenen del Renaixement. Aquesta idea de món tancat prové d'aquí. I evidentment si prové del Renaixement, prové dels materials que recull el Renaixement: prové de l'hermetisme i prové del món clàssic, prové del neoplatonisme.
M.O. Els referents clàssics i filosòfics no sonen en El Troiacord a cartó-pedra ni semblen aparèixer merament per donar un toc de distinció...
M.P. La suposada pàtina d'ennobliment del món clàssic desapareix quan t'hi endinses una mica. Des del punt de vista moral és força relatiu. El món clàssic és bastant bèstia. Qui vulgui ennoblir-se, més val que busqui una altra via perquè aquí el que farà es regirar-se i inquietar-se, si s'ho agafa amb un mínim de seriositat.
M.O. ¿Creu que els clàssics ajuden a entendre el present?
M.P. Serveixen per entendre'l, per explicar-lo i per no oblidar-lo. Una de les veritables tragèdies del present és la pèrdua de referents col·lectius, que és l'oblit de la nostra memòria col·lectiva. No és que m'hagi tornat un reaccionari, al contrari, penso que el que ara és revolucionari és pensar que potser ens vam equivocar tirant una sèrie d'elements que serien molt necessaris per a una cohesió col·lectiva. Penso en el món clàssic però també en la religió.
M.O. Hi ha en El Troiacord una dimensió exotèrica, de joc i de plaer verbal i intel·lectual, però també una dimensió espiritual, esotèrica, religiosa, ¿entén la literatura com un art de transformació personal, com una aventura de risc?
M.P. Sí, totalment. Però és una operació feta encenent una espelma a Déu i una altra al Diable. És una operació on cada lector ha d'escollir amb què es queda. Cada tesi que apareix té també la seva contrària. Si em colla una mica més i em diu: ¿vostè amb què es queda?, li diré que em quedo amb la confrontació. quedo amb aquesta balança. Tot verí té el seu antídot, en tota cosa bona hi ha un punt de dolent i en tota cosa dolenta hi ha un punt de bo. Això que estic dient és força taoista però també és força alquimista. Hi ha una tradició oriental d'aquestes balances de la vida, però també hi ha una tradició occidental, que no està gaire de moda, excepte per vulgaritzar-la.
M.O. Les tradicions del pensament i la religiositat orientals eren més present en El Quincorn.
M.P. Sí, hi havia el Vedanta i el món del Tao. Si anem cap a un eclecticisme mundial ens hem d'acostumar a no veure com a operacions folklòriques les importacions d'elements d'altres tradicions.
M.O. Tant en aquest llibre com en anteriors apareixen diverses definicions de què és el Troiacord, ¿pot provar de sintetitzar-ho?
M.P. El Troiacord és un concepte fractal, no sobre el material que tracta que també- sinó sobre els graus d'abstracció i sobre les categories. Els personatges van descobrint que el Troiacord és un joc o més aviat un conjunt de jocs, i que és un procediment per veure la realitat. En un moment determinat s'acaba descobrint que el Troiacord és també un mecanisme de relació entre les persones, i per tant un mecanisme per mirar la història. També s'acaba descobrint que és un element atòmic, en concret un gas noble, és l'últim element. Dintre d'aquesta successió de capses xineses conceptuals, el Troiacord també és el llibre, és la figura geomètrica, és un dodecaedre dintre del qual passen una sèrie de coses. Pots anar endavant i enrere en aquesta cadena segons la teva conveniència.
M.O. En la novel·la són recurrents les reflexions sobre el temps, la identitat o la memòria, ¿quina importància hi tenen?
M.P. Efectivament: el temps, l'entitat individual o la identitat i la memòria són importants, però hi ha un quart element de reflexió que és implícit al llarg de la novel·la i que es fa més explícit al final, que és el de la immortalitat. Parlar avui dia d'immortalitat sona molt antic. Però resulta que ara els físics ens tornen a parlar de la immortalitat. Això ja és una altra història. A l'aspirant a home del Renaixement que hi ha en mi aquesta nova i inesperada vessant de la ciència li interessa molt i he intentat reflectir-la en El Troiacord.
M.O. De fet hi ha en el llibre tanta filosofia i religió com ciència o ciència-ficció...
M.P. Jo sóc un escèptic. He intentat portar l'escepticisme fins al final i sóc tan escèptic que també sóc escèptic sobre l'escepticisme. Sobre aquelles coses que de moment no hi ha res demostrat penso que és una actitud tan crèdula i de fe muntar hipòtesis boges com negar-les. Penso que realment ningú sap el que passa ni el que hi ha un cop t'has mort. Totes les evidències i tots els mecanismes de pensament immediat et porten a pensar que un cop mort la consciència individual desapareix i vas a parar a una mena de buit o de no-res o d'aniquilació. A mi em fa l'efecte en un noranta-nou per cent que això és així. Però deixem aquest u per
cent per a qualsevol possibilitat inesperada. Jo crec que en aquests moments la ciència és la gran religió, entenent religió en el sentit primigeni de la paraula: relligament de mons diferents.
M.O. La reincidència en trames conspiratives, societats secretes les xarxes de gent de poder, ¿és merament un recurs argumental o és una manera d'acostar-se al món?
M.P. Crec que és un element realista. Hi ha un problema literari de fons que és la impostació d'aquells personatges que estan per sobre teu. Homer i Sòfocles fan parlar els déus. Shakespeare fa parlar reis. I ni Homer era un déu ni Shakespeare un rei. Hem de tenir l'esforç d'humilitat de fer parlar els conspiradors dels grans recursos, que són els nostres déus i els nostres reis.
M.O. Al costat de referents clàssics i debats filosòfics en els seus llibres hi ha trames, ambients, procediments literaris i personatges que podrien perfectament apareixer en un 'best seller': lluites de poder, gent amb diners, espionatge industrial, complots i conspiracions, consells d'administració, opes hostils...
M.P. Jo em sento molt eclèctic respecte als gèneres i també respecte als àmbits d'incidència del llibre escrit en general. Està bé i pot ser enriquidor sortir del teu àmbit d'actuació i d'incidència i robar elements del que et convingui: del best seller, de l'assaig, i fins i tot d'altres disciplines. D'una manera força conscient crec que el que faig és d'autor d'altres disciplines: de la música, del cinema, de l'arquitectura, de la història, del periodisme. Hi ha dibuixos, hi ha geometria, hi ha plànols, hi ha poesies, hi ha fins i tot articles de diari, hi ha teatre, hi ha assaig...
M.O. ¿Quin paper juga el cinema en la seva escriptura?
M.P. El Troiacord és força mental, és menys sensorial que altres llibres. Tot i això hi ha trossos muntats amb tècnica cinematogràfica: pla general, primer pla, travelling... I cal tenir en compte que en aquest llibre hi ha un element visual importantíssim que és el vídeo. És un vídeo que es reprèn. El procediment de capses xineses que era de referència narrativa en El jardí dels set crepuscles aquí el compleix el vídeo. Hi ha vídeos de vídeos de vídeos. Al final hi ha un punt que hi ha un doble vídeo. Un personatge que s'està veient filmat a si mateix en una escena que ja hi era a la primera part.
M.O. El que queda clar de la lectura d'El Troiacord és que té una gran confiança en la novel·la com a espai privilegiat de reflexió i de plaer, com un instrument sofisticat que s'ha anat fent amb els segles...
M.P. Completament d'acord. Ara bé, és possible que el gènere expressiu propi dels temps actuals ja no sigui la novel·la. Anava a dir que potser ho és el cinema, però tampoc. Probablement l'edat d'or del cinema ja hagi passat. És possible que sigui alguna altra cosa que jo en aquests moments no gosaria dir què és: a mig camí entre el videoart i l'Internet i no-sé-què-més, i és probable que la gran innovació vingui per aquesta banda. Però els comerciants, que al final són els que tenen la paella pel mànec, ens fan saber que la novel·la com a producte té força bona salut, al marge que després ens hi sentim representats i ens hi sentim a gust des del punt de vista dels grans supòsits i dels grans rerefons intel·lectuals.
M.O. Parlava abans d'una novel·la més mental, El Troiacord no dóna gaires agafadors per fer una lectura identificada o sentimentalment orientada. ¿Quin paper juguen les emocions en El Troiacord?
M.P. L'element emocional apareix en el llibre en contra de les actuals exigències. A mi em rebenta el tòpic de la novel·la sentimental on ja se sap el que passarà, i que està utlitzada d'una manera seguidista i tòpica, amb un psicologisme que a mi em sembla exhaurit. Això es pot reprendre a la contra, de forma anticlimàtica o bé enverinant-ho des d'un punt de vista literari, simbòlic, emblemàtic... En El Troiacord hi ha les dues coses. No sé fins a quin punt el resultat empiparà a algun tipus de lector. Vull deixar clar que no he estat gens innocent en aquest punt: qualsevol discordança i qualsevol dissonància en aquest sentit és atribuïble a la meva malvolença.
M.O. ¿Com veu la societat literària on es produeix la seva obra?
M.P. El moment és agredolç. Mai hi havia hagut tan bones possibilitats i mai aquestes possibilitats havien estat tan mal aprofitades o tan mal portades.
Tornar