Documentació
Un megàlit dreçat al futur
Miquel de Palol ha escrit El Troiacord sense fer concessions a la galeria. No s'hi detecta cap voluntat de flagel·lar el lector però sí una escriptura que es produeix al marge dels hàbits del comú: d'entrada hi ha molt més diàleg filosòfic que acció narrativa i una mida lul·liana, que exigeix una inversió i un compromís temporal amb el llibre superiors als habituals; el protagonisme dispers en una xarxa de vint personatges que discuteixen, especulen, indaguen, conspiren i s'aparellen no dóna al lector gaires agafadors emocionals; els materials no s'organitzen en una estructura lineal sinó geomètrica, en un relat que gira sobre si mateix i amb ramificacions hipertextuals cap a la resta de ficcions de Palol.
El Troiacord planteja un repte que paga la pena afrontar. Demana un lector actiu i predisposat, però actua com un verí lent que intoxica i atrapa. Es fàcil perdre-s'hi i quedar exhaust, en algun moment es pot tornar exasperant. És la mena de lectura que deixa una sensació persistent, indefinible i excitant cada cop que es tanca el llibre. Hi ha un punt obsessiu, que obliga a tornar-hi, que t'hi fa pensar de forma inopinada mentre puges l'escala o et rentes les dents. La temptació és creure que Palol podria haver condensat una mica i anar al gra. Però jo diria que no: que part de la gràcia de la novel·la també es troba en la seva desmesura: és com un repte iniciàtic, t'obliga a fer de Milarepa carretejant pedres d'una banda a l'altra per tot d'una comprendre o trobar alguna cosa insospitada. Al voltant de la figura del Troiacord, Miquel de Palol ha anat bastint tota una constel·lació de llibres d'aparença glacial però en els quals batega una arrel fosca. Possiblement ens trobem amb un Miquel de Palol menys novel·lesc i fabulador que el d'El jardí dels set crepuscles i amb un Miquel de Palol menys oulipià que el de Grafomàquia: més dens, amb més intenció i que furga més endins, amb més capacitat d'interpel·lar i de forjar emblemes i símbols potents.
DUES TRAMES PRINCIPALS
El Troiacord amalgama gèneres i materials de procedència diversa. S'entrecreuen dues trames principals: la suplantació d'un home públic i del món de les altes finances i les ressonàncies i evolucions d'una societat secreta. En el llibre sempre queden zones d'ombra, conspiracions, grups empresarials enfrontats, invents, sectes i projectes. El ritme alterna clímax de sexe encès amb valls reflexives. Hi ha elements que semblen propis d'un best seller però el tractament és ben diferent. La successió de raonaments sobre el poder, la identitat, la memòria o la immortalitat; la infinitat de disciplines i de referents científics i clàssics al·ludits s'articulen en una xarxa que no condueix al galimaties sinó a la complexitat. No hi ha ni gota de pedanteria, tampoc hi ha ni un bri de didactisme: tot surt del més pur apassionament, de la fascinació gairebé morbosa per sabers ocults, per sabers bells i rars, vetes neoplatòniques, neopitagòriques, gnosticismes i esoterismes de pelatge divers, ramificacions orientals i arriscades teories científiques que aporten el veritable argument i el veritable protagonisme de la novel·la.
DE PRONÒSTIC DIFÍCIL
Es fa difícil pronosticar la fortuna d'un llibre com aquest. La nostra literatura ha tendit a considerar com a valors preferents la capacitat de recrear referents i de reflectir (o de substituir) el país, la capacitat de fer lectors, la contribució a la llengua literària o el treball amb diccions singulars. En aquests territoris El Troiacord no aporta res de fonamental, però en el territori de la literatura entesa com a forma insubstituïble i individual de plaer i de coneixement, amb un discurs amb capacitat d'interpel·lació intel·lectual i espiritual -una de les vessants més feblement representades i menys valorades en la nostra tradició recent-, El Troiacord constitueix una fita inagualable. Un megàlit dreçat al futur que potser mai acabarem del tot de desxifrar.
Tornar