Documentació
Una èpica intel·lectual
No és un dels fils conductors més notoris d’El Troiacord, i que pot ser que passi desapercebut al lector cohibit pel devessall d’especulacions intel·lectuals que travessen i sustenten la novel·la, però Miquel de Palol no ignora que una de les característiques de la línia literària on s’insereix és la de proporcionar informació sobre l’exercici de la seva pròpia escriptura. Pot semblar que no tingui cap punt de contacte amb els diversos nuclis argumentals que es desenrotllen, però no és gens gratuït que un dels personatges pronuniciï les següents paraules: “Els temps de la literatura autèntica s’han acabat. El que pretengui fer-se escoltar ha de fer un producte ben acabat, endolcit i mesurat d’acord amb les lleis del mercat, polit, professional, amb una intriga portada sense excessos i una història passional de les de tota la vida. Posar-hi el llacet, o ser graciós, res que obligui a pensar. Que sembli iconoclasta i que respecti els valors de sempre”. Des del primer llibre narratiu, El jardí dels set crepuscles, Palol ha triat la dificultositat aventura a ser un dels custodis de la literatura en majúscula, la literatura de veritat que, més enllà de commoure, trasbalsar o seduir a través del ritme de la prosa, vol buscar què s’és i en què consisteix la feina de ser Literatura essencial a l’altra banda de les exigències rutinàries dictades pel gust popular, les pàgines d’El Troiacord són una resposta pràctica a una altra de les pistes sobre el mateix procés creatiu que hi ha escampades al text: “Us heu criat amb pel·lícules americanes, i quan hi ha soroll us en sortiu molt bé, però quan entem en la geometria o la simbologia...” El Troiacord és un laberint bastit racionalment sobre una base on el paper més vigorós el protagonitza un cabal d’arrel esotèrica. Però a pesar que l’enginy i la capacitat fabuladora per reconvertir i dotar de contingut moral anecdoari costumista (el fil conductor d’El jardí dels set crepuscles) passa a segon terme, el cert és que l’espai immens que encercla la novel·la, l’embranzida ambiciosa que hi batega arreu, crea ocasions suficients per oferir un ampli repertori de possiblitats narratives a la manera de rerefons persuasius on col·locar les reflexions al voltant de les disciplines més variades. Hi ha descripcions d’objectes tan detallades com les que figuren a les pàgines del noveau roman, hi ha passatges on sembla imposar-se un balbuceig verbal que oscil·la entre el desodre i la coherència, hi ha seqüències regides per l’abúlia de les converses trivials, com si els personatges fossin hereus dels aristòcrates russos que es reunien al voltant del te d les cinc, i hi ha seqüències on el domini pertany al cosmopolitisme més indolent. Hi ha episodis de comicitat grotesca, n’hi ha de dolor i de malenconia, i n’hi ha on el que dirigeix els fets és un acusat sentit del ridícul -no tots els personatges d’El Troiacord posseeixen el pedigrí dels ambients exquisits de les altes finances i del cor del poder-; però el que figura des del principi fins la final és la voluntat d’elevar el diàleg i la discussió a la categoria d’una èpica intel·lectual: la violència física deixa l’epai llire per la combat dialèctic. Les proporcions de l’obra, la seva estructura complexa, fan aconsellable aquí un mínim resum de les línies de força. El ritme narratiu ortodox despareix sota el vendaval de la novel·la d’idees que organitza Palol, però entre les indagacions filosòfiques, religioses i científiques, entre els debats sobre la immortalitat, la memòria i la identitat, entre els referents clàssics i hermètics que puntegen les novel·les -amb una densitat tal que a vegades deriven cap a alguna espècie de suspens matafísic-, es detecten sense dificultat dues trames elementals que s’entrecreuen i s’alimenten mútuament: d’una banda, hi ha la substitució per un doble d’un directiu de l’univers d’inabastables empreses econòmiques amb les conseqüents conspiracions, actes d’espionatge i projectes i reunions enigmàtiques; i, d’una altra, hi ha els avatars històrics fins la present d’una societat secreta que el lector va seguint tan bé com pot a través de les investigacions que realitza un dels protagonistes. Al final, la figura dodecaèdrica del troiacord -el centre geomètoic sobre el qual bascula la novel·la-, s’alça davant del lector amb tanta ambigüitat i misteri com el monòlit de 2001. Una odissea de l’espai, però no seria estrany que hi hagués algú que el vinculés amb el món oceànic on es materialitzen els records i els somnis que apareix a Solaris, una pel·lícula on Tarkovski també trascendia memorablement els límits de la ciència-ficció. Amb aquest material es podria haver ingressat en un territori que contactés amb la maquinària comunicativa, es podria haver fet una d’aquelles novel·les que permeten suposar al lector que accedeix a les interioritats més secretes dels cercles elitistes on es consolida el rumb del planeta. Però Palol va més enllà i, en lloc d’aturar-se en la naturalitat de l’acció -tot sovint observada com una part d’un ritual sense justificació dramàtica ni cap funció explicativa respecte els fets precedents-, prefereix insistir en l’estranyesa del pensament i priviligiar amb valentia la superioritat del llenguatge literari sobre el que s’emparenta amb els costums audiovisulas. El resultat és un llibre on els partidaris de les pautes narratives clàssiques maleiran l’ímpetu abstracte i gèlid d’un univers mental que s’amaga rera les sombres orgulloses d’un racocini complexament altiu. I si cada lectura es pot entendre com un combat imaginari entre el llibre i el lector, en aquest cas no és difícil anunciar amb claredat el nom del triomfador: El Troiacord venç nítidament i sense discussió, però el lector derrotat i abatut té la íntima satisfacció de saber-se rendit enfront d’un contrincant d’un altre pes i una altra categoria. Ara bé, queda la revenja d’una lectura més pausada.
Tornar