Documentació
Miquel de Palol: "Tothom té dret a posar bigotis a la Gioconda"
A.C. La primera frase del pròleg indica bons propòsits: "M'ha arribat l'hora de recuperar la vella requesta dels surrealistes: un dels màxims plaers de l'escriptura és comprometre's", escriu.
M.P. Quan jo era jove, el compromís es va demonitzar. Semblava que tot art estava mal vist si es declarava deutor d'un compromís social o polític. Defenso la llibertat del creador, però crec que dintre d'aquesta llibertat també hi ha la possibilitat d'adquirir un compromís de l'ordre que sigui i defensar-lo. Quan dic compromís, ho entenc d'una manera molt àmplia, no tan sols polític o ideològic sinó també, per exemple, d'amistat.
A.C. Dins d'aquesta responsabilitat del poeta també hi ha la de criticar tot allò que no va a l'hora. Pel que fa a la situació de la llengua, és ben contundent: "L'idioma literari català és un instrument desafinat (...), amb unes normes gramaticals incoherents i vacil·lants -i tan complicades que condemnen el gruix de la població a un perpetu analfabetisme secundari-, amb una ortografia obsoleta i arbitrària (...), producte avortiu d'un salt en el buit de l'idioma rural, sense disciplina filosòfica (...) postureja entre la frivolitat dels robatoris mediavelitzants i els préstecs d'alt interès d'una modernitat tan insubstancial com efímera". Déu n'hi do.
M.P. Hi ha una sèrie d'indecisions normatives que fa que ningú pugui dominar la llengua sense recórrer al diccionari. Ni tan sols els correctors de proves se'n surten, perquè contínuament s'estan canviant les normes. És una peculiaritat que condemna el ciutadà mitjà a fer faltes com un illetrat. Hi ha un salt massa gran entre els filòlegs i el carrer, i els escriptors fem el campi qui pugui. Jo sóc contrari al model francès i espanyol de l'acadèmia. Estic per una llengua més liberalitzada però amb textos canònics i filòlegs que donin raons, no autoritats que emetin lleis. L'anglès funciona bé amb aquest model.
A.C. Això de tenir textos canònics, però, no és tan fàcil. No tothom està d'acord en quins han de ser els canonitzats.
M.P. Un cànon no és res més que un pacte sobre el que normalment tothom està d'acord però sense oblidar que tot ha de ser discutible. Si en la literatura francesa algú diu que Montherlant li sembla un fantasma; si un italià diu que Dante carrega, no passa res. Tothom té dret a posar-li bigotis a la Gioconda. En el cas de Carner no tinc cap pretensió d'esborrar-lo del mapa però ningú ha d'obligar-me que m'agradi. El que empetiteix la literatura catalana és que surti gent a dir que si no t'agrada tal, tu no tens dret a existir.
A.C. En el seu pròleg critica la manera de llegir Rodoreda.
M.P. Rodoreda em sembla un dels grans prosistes de tota la història de la literatura catalana. Em serveix com a exemple de literatura irònica i de la mala lectura col·lectiva que s'ha fet d'un autor. Se l'ha agafat com una costumista quan és una escriptora a cavall de l'existencialisme i la sàtira.
A.C. ¿I encara existeix el lector que capta la ironia, el que, com diu en el pròleg, pot riure amb Kafka?
M.P. Sí que existeix, si no em dedicaria a una altra cosa. El que passa és que el lector amb amplitud de mires en cada és més escàs. Les causes no les sé. Són molt complexes. En castellà passa el mateix però no es nota tant. De tota manera, més que amb el lector, sóc pessimista amb les institucions i amb les empreses editorials, els veig molt perduts. Més que la cultura, els interessa guanyar diners. De tota manera, també hi ha una retòrica tendent a veure el passat com una cosa mítica i el present com una porqueria.
A.C. Sembla que en el present, però, puja gent "imparable". Narradors i poetes que, si més no, reivindiquen l'ambició literària.
M.P. Hi ha una llei del pèndol i això que està passant és el pas lògic. Aquesta fantàstica generació que està al voltant dels trenta es poden mirar d'una altra manera els de quaranta perquè el que poden arribar a fer ja s'ha vist, per bé i per mal. La pilota la tenen els de trenta, els anomenats imparables , que tenen la sensació de ser els últims, però aquesta sensació la té tothom. Jo el que els demano és que no cometin els errors sectaris d'altra gent.
A.C. Parlant d'ambició literària, escriu que "els principis de la democràcia no tenen projecció en l'art (...). El gust de la majoria de la població és una porqueria". ¿És un aristòcrata de l'esperit?
M.P. Jo crec en els valors de l'esquerra tradicional encara que no en les solucions marxistes, però crec que els mecanismes de la democràcia s'han d'aplicar a les qüestions socials, polítiques i econòmiques. El gust de la majoria no és el millor gust. Entenc que des de determinades posicions dir això no et faci gaire popular, però a mi em sembla una veritat com un cove. Crec que s'ha d'intentar que l'educació del poble permeti un accés cada vegada més majoritari a les grans obres d'art, però aquest és un terreny molt adobat per fer demagògia.
A.C. Entrant en els poemes: en quina nit ens endinsa amb aquests Nocturns?
M.P. La idea tradicional del nocturn prové paradoxalment del Segle de les Llums. Són peces musicals delicades i introvertides. No és la nit del xivarri i les patacades, encara que això està, en síntesi, al primer poema.
A.C. ¿I de quines coses li han permès parlar aquestes nits introspectives?
M.P. De la solitud, del pas del temps, de la idea de la mort... Aquest llibre es distingeix dels altres perquè abans hi havia referents literaris o de pensament o del món de la música, i aquí els referents són visuals i pictòrics.
A.C. Aporta, de fet, una idea romàntica de la nit.
M.P. Exacte, en l'autèntica accepció de la paraula romàntica, cap al final del Romanticisme. Per això hi ha un poema que es titula amb el nom del pintor danès Hammershoi. He intentat construir aquest món, visitar-lo.
A.C. També hi ha una opció moral en aquesta nit solitària en oposició a la nit més frívola...
M.P. Sí, de fet tota elecció estètica és moral. El que és un principi també pot ser un resultat.
A.C. Les seves últimes novetats que han arribat a les llibreries han estat, a banda d'una biografia de Verdaguer en castellà, per a Omega, una novel·la total com el Troiacord, i ara altre cop poesia. Què determina que faci un gènere o un altre?
M.P. És una força intuïtiva i tota la parafernàlia objectiva ve després. En la poesia ets més lliure perquè, precisament, n'ets menys: el lligam formal et dóna més llibertat perquè et dóna més seguretat. A més, no hi ha cap servitud de mercat.
A.C. El títol del pròleg de Nocturns sembla tota una declaració de principis o, més aviat, de finals: "Sempre som a temps de plegar".
M.P. És un adéu per si de cas. Vivim en una societat on l'adéu és molt present. Contínuament estem dient adéu i estem fent l'última plana del que ens hem proposat fer. Fins i tot, gairebé hi ha una iconografia pròpia. Pensem en Tot esperant Godot , de Beckett, en què els personatges es passen tota l'obra dient que se'n van i no es mouen.
A.C. Però Miquel de Palol no diu adéu. De fet, tornarà el mes vinent amb una 'novetat', la reedició del seu llibre més celebrat: El jardí dels set crepuscles, a Columna.
M.P. Em fa molta il·lusió i confio que ara pugui sortir sense errates. No sé si és el meu millor llibre però sí que és el que m'ha donat més satisfaccions.
Tornar