Documentació
Narrativa i decepció
No es pot despatxar de qualsevol manera que un escriptor del pes indiscutible de Miquel de Palol (Barcelona, 1953) tingui la percepció, recentment expressada en una entrevista (AVUI 4-3-04), que obres seves, com ara El Troiacord, fruit d'una gran ambició literària, no s'han entès i ni tan sols s'han llegit. La seva situació es podria comparar a la del director de cinema que sent com els espectadors que surten de la sala diuen la frase fatal: "La pel·lícula està bé, però per mi li sobra mitja hora". La decepció de l'autor, que ha esmerçat tants esforços en una obra de gran abast, és inevitable. En aquest context crític, Les concessions se'ns presenta com una novel·la que va a la recerca d'un lector, que els llibres anteriors de Palol no han trobat. El títol no pot ser més clar. També la humorada de redactar una contracoberta que no descriu en absolut el contingut del llibre. Entre altres coses, s'hi diu que Les concessions és un llibre "homenatge a la gent corrent, honesta i ben intencionada que s'esforça per viure dignament i en pau"; doncs bé: bona part dels personatges d'aquesta novel·la són uns gàngsters que apallissen i assassinen a qui els ve bé. La broma no s'acaba en la contracoberta. A les pàgines 224-227 Palol fa aparèixer, amb l'únic objectiu de ridiculitzar-lo, un crític literari, que no té res a veure amb la història que s'explica, i el pinta com un individu perplex, ignorant i cagadubtes, que té unes dificultats terribles per desxifrar un menú barat i que pateix molt per haver d'elegir entre tres plats ("hi ha massa cosa per triar, no ho sé", diu). Les ganes de jugar de Palol són evidents: hi ha una escena de crema de llibres en què, a part de llibres de Ray Bradbury i Josep Pla (Historia de la Segunda República), es cremen Les concessions (va molt més enllà que Cervantes, doncs, que al Quixot salvava de la crema, amb moltes reserves, un llibre seu, La Galatea); una sèrie de capítols (des del XVII fins al XXVIIII) comencen cada un amb una de les lletres del nom de l'autor (el XVII comença amb la M, el XVIII amb la I, etcètera); el títol de cinc capítols apareix en negreta a l'índex, i en cada un d'aquests capítols es descriu una orgia, de manera que amb tots cinc es podria formar una novel·la porno -qui vagi amb moltes presses ja ho sap. Les concessions és una història de bandes mafioses, de sang i fetge, amenitzada amb diàlegs durs i amb escenes sexuals molt detallades. Palol no se centra en qüestions policials, ni sabem gaire com es guanyen els diners aquests gàngsters que situa a Gràcia, sinó en la manera com es relacionen els personatges entre ells (que gairebé equival a dir en la manera com es barallen). També és la història del matrimoni, que no és precisament una parella idíl·lica, que porta el bar on es reuneixen els mafiosos. Entrellaçades amb les anteriors, tenim la història de la iniciació d'uns adolescents, en Xavi i sobretot en Milo, que estan a punt d'entrar en un món adult que sembla dividit en només dos grups: el dels criminals despietats i el de les víctimes. El paper de les dones és principalment el d'incitar a la violència els mascles i el de servir-los de joguina sexual. En la iniciació d'en Milo, hi té un paper central en Porfi (Porfiri, com el filòsof neoplatònic). En Porfi és el savi a qui tothom pren per boig, que fa discursos al bar a gent que no el pot entendre, que es belluga lliurement entre facinerosos, que té una recepta pròpia per fer miracles i que coneix l'accés a una mena de ciutat subterrània. En Porfi és òbviament l'alter ego de l'autor. Quan en Porfi dictamina que a Catalunya "no hi ha ciència, no hi ha tecnologia, falten idees ordenadores de conjunt", les paraules podrien ser d'un article d'opinió de Palol. L'escepticisme social, l'aristocratisme intel·lectual són punts que comparteixen el personatge i l'autor. També el fet de mantenir una posició política diguem-ne d'esquerres i de ser alhora radicalment escèptic en qüestions socials; en paraules d'en Porfi: "Que jo cregui que els capitalistes són uns lladres i que els beneficis s'haurien de repartir amb justícia no vol dir que també no [sic] cregui que els obrers són uns cabrons". El llibre està escrit en un llenguatge accessible, que prima la frase curta i evita -menys en els discursos, breus, que engega en Porfi- els referents cultes. La intenció d'anar a buscar el lector amb un producte que potser es vol acostar a les novel·les d'un Ferran Torrent és evident. Va en contra d'aquesta intenció el fet que de tant en tant, tot i l'absència d'hipotaxis, predomini el desordre expositiu. És el cas -no pas únic- d'aquestes tres línies: "Per una pura qüestió de probabilitats, a en Milo li és força més fàcil topar-se amb el Porfi, i de vegades per desgràcia, perquè quan hi són tots tres no s'hi acaba de trobar còmode, també és habitual que s'hi afegeixi en Xavi". Van a favor de la novel·la l'agilitat narrativa, els canvis de punt de vista i la desimboltura -també la lèxica- amb què Palol maneja el diàleg, però el perjudica una certa incúria, que li permet escriure: bòveda, tatxar (en el sentit del castellà tachar), encalat (en el sentit del castellà encalado), etcètera. Aquests descuits no són negligibles, perquè n'arriben a sortir frases del tot inviables, com ara: "De les dues o tres primeres converses que vam tenir se'n desprenia que la meva situació seria desfogada", on no es tracta de cap desfogament sinó d'allò que en castellà se'n diria una situación desahogada.
NOVEL·LA REALISTA
Cal valorar en la seva justa mesura aquesta aportació de Palol a la novel·la realista. Ja sabem que el seu autor no es creu que les seves obres anteriors (especialment El Jardí dels Set Crepuscles i El Troiacord) siguin "vàcua faramalla simbòlica", com insinua en la contracoberta (ja hem dit que la contracoberta és broma). El que no podem saber és com evolucionarà l'obra d'aquest autor d'ara endavant i si estem davant d'"un punt d'inflexió" o d'un simple parèntesi. Sigui com sigui, l'esforç d'acostar-se al lector corrent de novel·les, de no abandonar-lo a productes elaborats amb menys coneixements i que es resolen concedint un escàs gruix moral als personatges, mereix, sens dubte, una resposta del públic.
Tornar