Documentació
¿On són els lectors de plata?
Va haver-hi una època cada vegada més estranya, uns anys anòmals en què quan els crítics i els lectors amb pedigrí volien elogiar l’obra d’algun escriptor que feia l’efecte de perdre la pell sobre el paper s’afirmava que escrivia “sense concessions”, ja fos per la duresa de l’anècdota, per les incomoditats de la peripècia, per l’altitud intellectual, o pel rigor estilístic i formal. Ni divertia narrativament ni entusiasmava moralment, però els pocs lectors que van gosar submergir-se i mig ofegar-se en els centenars de pàgines que formaven El Troiacord no van dubtar en cap moment que estaven davant d’un esforç monumental que exigia respecte, temps, paciència i alguna mena de saviesa per accedir als nuclis mes ferotgement ocults que havia creat Miquel de Palol amb un intens alè de pensament i amb una complexa gamma d’habilitats compositives. Enmig del relaxament que habita en les lletres contemporànies, l’obra de Miquel de Palol adquiria les proporcions d’un monstre perillós que espantava els desitjos estètics de la massa lectora i que maltractava amb un esperit venjatiu la bona voluntat de la gent que surt al carrer el dia de Sant Jordi. Potser perquè no sempre es poden mantenir tan amunt les neurones de l’ambició, potser perquè hi ha moments que s’han de perseguir els favors del públic, potser perquè s’ha d’impedir que els editors facin ganyotes d’irritació, el cert és que en aquesta novel·la, de títol simptomàtic, Miquel de Palol modifica el registre i s’acosta a L’Àngel d’Hora en Hora, la novel·la que va publicar després del seu llibre més rodó, Igur Neblí: aquí també triomfa la voluntat narrativa, més enllà dels desllorigadors formals que l’autor té bastits a Grafomàquia i a pesar que la novel·la se subtituli de la manera següent: “Exercicis sobre el punt de vista I: Nouvelle”. Ara bé, Miquel de Palol oblida que tots els irònics són uns ingenus, i es fa difícil imaginar que una novel·la com Les concessions —¿s’escriu amb majúscula o amb minúscula?, l’edició no en permet treure cap conclusió fiable— ocupi algun lloc de privilegi en el rànquing de llibres més venuts. Els pocs afortunats que són lectors minerals sempre han estat una minoria, i per més que Palol s’esforci per retratar els avatars de la gent d’un barri, per més que pretengui rebaixar la gràcia estilística, per més que apliqui formes narratives populars, és dubtós que el lector potencial —que no llegeix, tot i els tòpics que ho volen desmentir— es precipiti cap a les llibreries a buscar aquesta novel·la. Amb una escriptura arrelada la majoria de passatges en un grau zero militant, Palol fa que el relat camini a un pas tremendament veloç, com si les úniques concessions possibles fossin la lleugeresa i la rapidesa. Com si es volgués posicionar sota l’ombra de Juli Vallmitjana —argúcies de la supervivència, malestar físic i moral, necessitat imperiosa de sexe i amor—, el que es narra aquí són tres arguments principals que s’interrelacionen i acaben desembocant en la tragèdia quotidiana. Hi ha un drama, els conflictes domèstics que dirigeixen la vida d’un matrimoni que regenta un bar, l’espai que centra les entrades i les sortides dels altres personatges. Hi ha una comèdia sentimental protagonitzada per uns adolescents que encara ignoren que el dia a dia és una pràctica d’una seriositat extrema. I hi ha unes seqüències pornogràfiques que qualsevol aficionat al gènere sap que es poden superar. Les concessions (¿amb majúscula o amb minúscula?, ¿per què no queda clar?) és com una sèrie televisiva trista, filmada amb pocs recursos i amb un servei de logística que pobreja, talment com si cada capítol es produís amb pressa i desgana i amb ben pocs actors que acceptessin interpretar el paper que els pertoca. No seria gens dolent que Miquel de Palol reflexionés sobre unes paraules que va escriure Adolfo Bioy Casares, aristòcrata, intel·lectual i amant de les alegries que proporciona el sexe femení: “Siempre dije que escribo para los lectores, pero la circunstancia de que siga escribiendo en esta época en que se extinguieron los lectores (anímicos, de plata) prueba irrefutablemente que escribo para mí mismo”. No se sap si en el futur serà bo o dolent, però si Miquel de Palol pretén deixar de ser un dels escriptors més interessants d’ara mateix li caldrà invertir molta més competència en l’esforç per encaminar-se cap al desastre de la grisor.
Tornar