Documentació
El trencaclosques de la identitat
El neguit de veure la pròpia imatge en un mirall trencat. Aquesta és la sensació que comuniquen els contes d’En companyia de l’altre, el nou llibre de Vicenç Pagès que va guanyar ex aequo- el premi Documenta 1998. Neguit, inquietud, un punt d’angoixa, la insinuació d’un somriure provocat per una ironia que, a vegades, juga a fer veure que envaeix la frontera del sarcasme. El lector no pot romandre indiferent davant d’aquesta col·lecció de narracions ordenades segons un criteri d’absoluta simetria. Entre la introducció i l’epíleg: dues parts exactes de cinc contes separades per dotze miniatures (relats molt breus). Una estructura paratextual pràcticament geomètrica. Des de la primera pàgina, doncs, trobem una clara voluntat de perfecció, d’aconseguir la unitat del volum i d’implicar el lector en el joc de miralls que és el pacte narratiu. Pagès esgrimeix una prosa que combina precisió i suggestió. Conformen els seus relats frases relativament curtes que eludeixen les descripcions per complaure’s en la insinuació i en el degoteig constant de metaficció i d’idees. Pel que fa a l’estructura, tres són, bàsicament, els motius o figures a partir dels quals s’articulen els contes: l’intercanvi, la metamorfosi i el desdoblament. "Secrecions ocultes" i "El conillet d’Índies" potser són els exemples més interessants d’intercanvi. El primer relata com un home i un gos bescanvien alguna cosa més que secrecions: es tracta d’una peça d’accent escatològic que recorda, al meu parer, un dels contes més perfectes de Quim Monzó, "Halitosi" (inclòs a L’illa de Maians). El segon planteja l’intercanvi de vides entre dos veïns, posant èmfasi en l’exploració de la intimitat conjugal del protagonista. Pel que fa a al recurs de la metamorfosi, la peça més suggerent és "El captiu". Un professor s’encarna, de sobte, en el cos d’un alumne; per tant, haurà de viure per segona vegada l’adolescència i aconseguir adaptar-se a una família i unes amistats que no són les seves. El narrador informa, en primera persona, de les pors i els progressos que viu en la seva nova identitat. A la figura del desdoblament hi pertany "Camí de perfecció", un dels relats més brillants, que explica com un home s’enamora gradualment de totes les germanes d’una família. El protagonista persegueix una bellesa impossible, unes pupil·les que el perfeccionin. Acabarà trobant una de les infinites formes de la mort al final del seu camí. Escriu Pagès: “Si els bons lectors saben ser desdoblaments dels personatges és perquè els bons autors s’esforcen a ser duplicacions dels seus lectors”. L’escriptor pren entitat com a tal a partir de la figura del lector. És la premissa que ordena el llibre: només si el paper escrit esdevé mirall pot existir la literatura. Des d’aquesta perspectiva, la miniatura titulada "L’últim home" es pot entendre com una declaració de principis: “Existim en la mirada dels altres. Necessitem un narrador que ens doni alè més enllà de la nostra limitació de personatges. El primer home existia en la mirada del déu que el va crear. L’últim home, ateu, morirà del pur decandiment de no ser vist”. El tema de l’altre ha estat una de les obsessions literàries de la modernitat: Poe i l’alteritat que horroritza, els miralls de Borges, Pessoa o les múltiples persones del jo, els desdoblaments de Cortázar. Més a prop nostre: alguns contes de Pere Calders o de Quim Monzó, que tenen en comú la brevetat, la recerca de la paradoxa i el tractament humorístic, alhora que intel·ligent, del tema. La majoria de les peces reunides a En companyia de l’altre mereixen un lloc propi en aquesta tradició. Hi ha en elles un alt grau d’autoconsciència i una reflexió sobre la literatura de l’alteritat que les ha precedides. Exploren els paranys que envolten tota identitat amb els instruments que atorga l’expressió escrita. Són fragments d’un mirall que es disfressa de trencaclosques. El lector, quan el reconstrueixi, hi veurà reflectit el seu propi rostre. S’adonarà, llavors, no sense neguit, que el seu és també el rostre de l’altre.
Tornar