Documentació
Arqueologia del passat i del futur
Carta a la reina d’Anglaterra ja és com l’exercici de digitació d’un virtuós, la plena acomodació de finalitats i sistemes, per penetrar en l’arqueologia del futur a les darreries del segle XX des dels orígens remotíssims de fa mil anys al comtat de Cerdanya. Fill de ferrer, el protagonista forja la seva pròpia espasa. Aleshores el diable i els comtes eren entitats reals. El jove Joan ha de fugir del comte que vol robar-li l’espasa i rep del dimoni la satisfacció de dos desitjos: ser immortal, tenir sempre or a la bossa i deixar el tercer desig en reserva. És equitatiu que el diable hi guanyi l’espasa. Passen els segles, les monedes i la poesia provençal. Aprèn el joc dels escacs i les decepcions meticuloses de l’amor. Passen els càtars, les Constantinobles, les croades i les pestes, la conquesta d’El Dorado. Arriben els pitjors enemics de Joan: l’Estat modern i la fiscalitat. N’hi ha prou amb patir la pressió fiscal del nostre temps d’insània redistributiva per entendre la indignació de Joan cada vegada que l’Estat li confisca part de l’or que treu de la bossa. Creu que Rousseau li ensenya el bon individualisme i que queda admirat per l’amor de Marx cap a Jenny von Westphalen: dues febleses que no diuen gaire a favor de la saviesa d’una immortalitat que segons la novel·la- implica la immortalitat de Déu i la del diable. Del saló de Madame de Sevigné a la Barcelona anarquista, una vida mil·lenària mereix desembocar gloriosament en una conversa iniciàtica amb Greta Garbo, també immortal. Tots els episodis i digressions de Carta a la reina d’Anglaterra demostren una trama intel·lectual ben insòlita a la literatura catalana: una peculiar mordacitat del rigor, amb prou savor faire per aconseguir que les idees naveguin per la correntia narrativa com els personatges i els esdeveniments. Joan suposa que el segle vint és el de la higiene, la dutxa. Els forns crematoris, en canvi, són una constant històrica que només vaia en termes quantitatius. Pel que fa al keynesianisme, no tan sols encara dura sinó que fins i tot revifa. Què pot passar quan Joan recuperi l’espasa és millor que ho aclareixi el lector. Pagès suggereix que sempre ens queda Sèneca. Carta a la reina d’Anglaterra és un triomf de l’atzar, un atzar del tot aparent, controlat per un autor que no deixa res a l’atzar.
Tornar