Documentació
Els perseguidors
D’entre el ventall de potencials possibilitats narratives que oferia el seu anterior llibre de ficció, el recull de contes Cercles d’infinites combinacions, Vicenç Pagès (Figueres, 1963) ha escollit a l’hora d’escriure la seva primera novel·la l’exploració i aprofundiment sistemàtic de la zona més arriscada, la continuació lògica del territori que inaugurava el relat que donava títol al llibre, i que era un espai on es proposava la borgiana taca de descobrir l’ordre que regeix el caos de qualsevol vida, la mecànica del món. La dificultat a superar era que la imaginació no era suficient per bastir un argument sinó que calia sobretot separar les velles peces ja conegudes i dotar-les d’una funció inaugural, muntar-les de nou d’acord amb les instruccions prèvies que assenyalava la realitat paral·lela que s’assetjava. A Cercles d’infinites combinacions els diccionaris no eren ja una eina de consulta quotidiana sinó que esdevenien uns precisos i cabalístics instruments per accedir al capdavall a la possibilitat de definir el món, d’anomenar-lo amb la saviesa dels iniciats: dir que cadascú podia fer el món amb la seva llengua, coneixe’l a través de la gran il·lusió que encomana saber que hi ha la possibilitat de combinar paraules i caçar el límit del sentit divers de les coses. Era l’assaig d’una esbiaixada lloança del fet literari. A la novel·la El món d’Horaci, Vicenç Pagès va més enllà i, com tots els escriptors conscients, hi aplica d’una manera pràctica una teoria de la novel·la que no té res a veure amb la improvisació o l’atzar i sí molt amb la que alguns escriptors sud-americans, per exemple, van ensenyar a una generació de lectors que es podia escriure i llegir amb una exigència una mica més contemporània. No crec que es pugui resumir què és El món d’Horaci amb la mateixa ingenuïtat amb què s’explica l’argument d’una pel·lícula que ens ha agradat, un pensament o una anècdota. Es pot dir que la novel·la es presenta com l’edició anotada (que entela el plaer exquisit de la reconstrucció) d’un directori trobat involuntàriament en el disc dur d’un ordinador. I que el que comença essent una variació sobre el subgènere de la vida quotidiana d’uns estudiants universitaris a la casa que comparteixen al barri de Gràcia (les reunions que celebren, els jocs privats, les bromes i les digressions que ocupen els seus diàlegs amb la mateixa constància que practiquen a Rayuela els amics d’Horacio Oliveira), va gradualment derivant en una mena de transfuguisme de gèneres cap al que es podria emparentar amb la ciència ficció i definir com l’actualització del misteri còsmic que es va inventar Arthur Machen. El canvi es produeix sobretot a partir de la conferència que dicta el professor Deulofeu (que aquí ve a interpretar el paper que Morelli jugava a la novel·la de Cortázar) i que tant afecta la vida d’un dels protagonistes, l’Horaci, perquè des de llavors s’entossudeix a perseguir l’existència d’una conxorxa mediàtica contra el món, personificada en primer lloc per la capacitat erosiva de la televisió l’obsessió de l’Oliveira de Cortázar era la recerca particular que el portava a revisar els fonaments del cànon cultural d’Occident: l’Horaci de Pagès és una adaptació a les circumstàncies visuals del segon mil·lenni. Però la gran virtut d’El món d’Horaci és que ensenya que una novel·la escrita per un català escriptor pot tenir també la capacitat de crear una autònoma i complexa xarxa de convergències i harmonies intransferibles i irrepetibles i que vénen a dir-nos que el novel·lista, a més d’escoltar les veus interiors i d’intentar la reproducció de les coses reals, treballa sobre un llenguatge i una estructura narrativa que han optat per triar unes lleis pròpies. Vicenç Pagès ha construït una novel·la que en un principi pot sorprendre o estranyar el lector per la fascinant varietat estilística, estructural i temàtica, però sap també col·locar-hi en veu baixa quasi tots els elements que fan falta per entendre bé el que ell volia explicar i per atrapar la rígida unitat que s’emmascara rere el simulacre d’un caos. La discreta presència d’aquests elements explicatius adopta a vegades la forma d’unes correspondències internes que es van engrandint i complementant, unes línies temàtiques que a mesura que consoliden el seu sentit van també aclarint i il·luminant la relació d’uns altres aspectes amb el resultat total. O a vegades són uns tímids avisos que adquireixen la cara d’unes frases aparentment banals i casuals que arrosseguen l’important encàrrec d’explicar unes anècdotes i unes situacions que, pàgines endavant, algun lector amb problemes de memòria i amb l’atenció descentrada podria qualificar d’obscuritats incomprensibles. La lectura d’El món d’Horaci s’encarrega de demostrar que no és necesssari que el tractament literari del costumisme es caracteritzi per la pesadesa de l’avorriment burgès ni per l’obligació de freqüentar les radicalitats inevitables de la nit. I es constata també que no hi ha res més divertit que enderrocar els mites, com el que silenciosament pregona que l’única manera d’acostar-se a la parla col·loquial i al poder de l’argot és a través de la reproducció encarcarada de les baves del sainet decimonònic o amb la recuperació d’un lèxic de ferum arcaïtzant. Vicenç Pagès aplica a la descripció dels fets i dels gestos de cada dia la precisió poètica i l’emoció científica que Nabokov demanava a les ficcions més memorables i, amb els neologismes de collita pròpia i amb els registres de la quotidianitat immediata que forneix el diccionari privat dels protagonistes, El món d’Horaci es converteix potser en la primera galeria de veus creïbles que posseeix la història de la novel·la catalana. L’aire esperpèntic de les situacions domèstiques i la llengua hiperrealista dels diàlegs és l’afortunada solució que Vicenç Pagès ha triat per conjugar l’humor amb la conxorxa mediàtica i la simultaneïtat de la vida global del planeta. La vitalitat és un dels records que deixa el sabor d’aquesta difícil convivència. Els protagonistes de la novel·la estan marcats per una mena de desconeguda necessitat, pels signes d’una recerca. Per manies persecutòries i per l’esperança d’introduir-se a poc a poc en un dibuix del món cada cop més aspre i esquiu, pel desig d’un encontre o per la persecució d’alguna il·lusió. Tots els protagonistes d’El món d’Horaci volen trobar la seva Maga particular, però només Horaci s’atreveix a perseguir amb el llenguatge els miratges que creen les imatges i denunciar quina és l’autèntica realitat que s’amaga rere la xarxa d’analogies que para el poderós món dels adults de veritat. Al final, l’epíleg ve a posar les coses al seu lloc: potser l’única conxorxa que descobreixen Horaci i els altres protagonistes és la de l’implacable pas del temps, envellir i contemplar com es van marcint les il·lusions.
Tornar