Documentació
Instants d'una generació
De Vicenç Pagès (Figueres, 1963) em decanto per tres obres: a banda de l'assaig de teoria i crítica Un tramvia anomenat text dues obres narratives: la novel.leta lineal Carta a la reina d'Anglaterra i aquesta novel.la La felicitat no és completa, guanyadora del premi Sant Joan 2003. L'assaig, per la senzillesa d'exposició en un llibre d'estètica; la novel.leta, per l'agosarament d'explicar mil anys d'història a través d'una sola vida i, la novel.la, perquè l'autor hi pren com mai el control del seu procés creatiu. A La felicitat no és completa, Pagès reprèn procediments d' El món d'Horaci , la novel.la anterior, però amb voluntat d'arribar al gran públic --és ben llegidora-- i tracta el tema de la identitat, reelaborant-lo, que ja havia afrontat en el recull de contes En companyia de l'altre . La felicitat no és completa és un retrat generacional del baby boom on els protagonistes no destaquen per les gestes davant l'adversitat, ni per la seva personalitat o caràcter. Les accions que emprenen tenen tàcitament el seu elevat cost d'oportunitat, que s'ha omès (ometre és també escriure) i es defineixen en set estampes emblemàtiques en set capítols explicats amb diverses tècniques narratives. El jo dels personatges es difumina, gairebé es dissol, en components objectius: les marques, per exemple, tant les d'època com físiques o de vestir, sovint externes als subjecte però que el configuren, compartibles amb altres persones, i amb el lector. És així com l'obra, de mal filiar, però que al meu entendre interpreta bé Gustave Flaubert i James Joyce, aconsegueix l'empatia tot i optar per una narració no lineal i un narrador sovint adherit a les accions dels personatges. Cada capítol de la novel.la de Pagès té un any per títol. I d'un capítol a l'altre hi ha lapses. La primera infantesa s'hi glossa de primer a través d'una botiga i les boles que l'infant hi adquireix. Més endavant hi ha el campament de nois i noies, allà on el gruix d'un cul pot definir cruelment el caràcter i l'esperit i el col.legi fa la classe social. Després, l'adolescència als "futbolins", un capítol extraordinari però sense èpica, avorrit com en la vida mateixa, amb precisió i detallisme, que seria tòpic tractar de cinematogràfic. A continuació vénen els anys de la facultat: igual com al període precedent regnava la inanitat, ara és el temps de les idees (dels llibres, de l'intel.lecte i de la política) tractades amb tarannà de revisió i un deix d'estar de tornada, del qual no n'estic perquè s'hi perd objectivitat, però estimula. La consciència lingüística de l'autor força encara més que en obres anteriors els símils: arriba a descriure personatges comparant-los a parts de l'oració. Després, el fer el soldat i gestionar un suplement literari. I al final, exhalar l'ànima a la flor de l'edat, com un desencant, una odissea fútil, amb el triomf del convencionalisme i la frase feta magistralment presentada quan el protagonista ja és absent. Pagès ofereix una novel.la de formació que s'acaba amb la joventut, quan la vida encara no ha passat de promesa. Som, crec, davant un treball important.
Tornar