Documentació
"He pogut escriure la novel·la que realment em venia de gust"
L.D. ¿Quan va començar a escriure La felicitat no es completa ja tenia decidit presentar-la al premi Sant Joan?
V.P. La novel·la la vaig començar ja fa molts anys i en aquell moment no pensava en cap premi. És un llibre que he anat escrivint quan he pogut. Potser per això s'estructura en set episodis que pràcticament poden ser llegits com contes independents. Entre capítol i capítol de vegades han passat mesos sense escriure i com que em veia incapaç de mantenir un mateix to durant quatre o cinc anys, aquesta va ser la solució que em va semblar millor. En realitat ha estat com fer una novel·la per etapes. A més, penso que gràcies a aquesta estructura, el lector pot tenir una visió calidoscòpica del protagonista.
L.D. Per què va voler que només fossin set capítols?
V.P. Inicialment n'hi havia més, ja que abans d'escriure el llibre no va existir una planificació mil·limètrica. Però al final em va semblar que amb set capítols n'hi havia prou. A més, el set és un número que té una tradició simbòlica molt gran i m'anava perfecte perquè em permetia cobrir tots els espais de socialització d'una persona: la família, l'amor, la política, la feina, l'amistat i l'educació, cadascun en un espai diferent. De fet, els escenaris són gairebé més importants que el personatge de l'Àngel Mauri. Segons com, el protagonista és gairebé una excusa per construir set escenes amb un tipus de música, un vocabulari, uns programes de tele, una moda i un espai diferents.
L.D. ¿Es va plantejar algun objectiu abans de començar a escriure?
V.P. Més que explicar l'evolució d'un personatge, el que volia era recuperar unes vivències. L'Àngel Mauri és un protagonista que pràcticament no evoluciona, que no va creixent com a persona, sinó que més aviat un té la sensació que sempre està perdut, que fa el que se suposa que ha de fer, però sense gaire convicció. És un personatge molt dels nostres dies. Estem acostumats a un tipus de novel·la on tot lliga, en què toc efecte té una causa i on els protagonistes van canviant segons les experiències que van patint. Però les persones no som personatges de novel·la: moltes vegades decidim sense saber el motiu i ens trobem en situacions que no havíem previst. La meva voluntat no era aconseguir versemblança novel·lística, sinó real.
L.D. ¿Hi havia altres reptes a l'hora d'escriure La felicitat no és completa?
V.P. Més d'un. El principal, fer un llibre on no passés res. De totes maneres, la dinàmica novel·lesca t'obliga que passi alguna cosa, encara que sigui mínima. Per exemple, en el capítol que té lloc en una sala de billar, el meu propòsit inicial era que no hi succeís res d'important; però al final m'he vist obligat a introduir una anècdota, perquè em costava molt avorrir d'una manera tan extrema. Diguem que el que pretenia és que no hi hagués cap peripècia rebuscada, aconseguir l'interès del lector només amb la força del llenguatge i de la construcció (estructura, salts en el temps, punts de vista diferents, petites reminiscències a altres capítols...). Per això crec que el lector ideal d'aquesta novel·la és algú que disfruti del plaer de llegir més enllà d'un argument amb elements d'intriga o d'exotisme.
L.D. Per què va decidir presentar la novel·la al Sant Joan?
V.P. Perquè és un premi que té un punt d'invisibilitat: de vegades passa una mica desapercebut, ja que no és tan conegut com altres premis, però per contra, implica una gran sort per a la novel·la guanyadora, ja que garanteix la publicació en català i castellà, una bona distribució a les llibreries i entre els clients de la Caixa de Sabadell, força promoció en els mitjans de comunicació i un premi econòmic important per a l'autor.
L.D. ¿Tenia moltes esperances de guanyar?
V.P. Home, jo sabia que la novel·la no era una obra feta a corre-cuita. Presentar-se a un premi és com fer-ho a unes oposicions: no només depens de tu, sinó de com de bé ho fan la resta.
L.D. Qui li està traduint la novel·la al castellà?
V.P. Jo mateix. El premi econòmic m'ha permès demanar una excedència d'un any a la feina i de moment l'estic aprofitant per autotraduir-me. No és la primera vegada que em tradueixo a mi mateix i com que fins ara l'experiència ha estat positiva, m'he atrevit amb una novel·la sencera.
L.D. És molt fidel a l'original en català o es traeix vostè mateix?
V.P. En moltes ocasions, el que faig és reescriure, ja que gaudeixo del luxe de saber que l'autor no vindrà a picar-me la cresta. Per exemple, hi ha un personatge que en la versió castellana té un pírcing i en la catalana no, ja que no se m'havia acudit que per la manera de ser d'aquell personatge anava bé que el tingués. De totes maneres, no tot són avantatges, perquè en la novel·la castellana es perdran matisos lingüístics. En català, hi ha personatges que esporàdicament s'expressen en espanyol, una diferenciació que es perd en la versió castellana.
L.D. I després de traduir La felicitat no és completa, a què té pensat dedicar la resta del seu any sabàtic?
V.P. A escriure una nova novel·la. Tinc diverses idees que em volten pel cap, però encara no he decidit si triar la que em fa més gràcia o la que crec que estic més preparat per escriure.
L.D. ¿Creu que el premi Sant Joan l'ha consolidat com a escriptor, com han destacat alguns crítics?
V.P. Consolidació és una paraula que em fa molt de respecte. Però sí que haig de dir que tinc la sensació que amb aquesta obra hi ha hagut un salt qualitatiu en la meva trajectòria, ja que el llibre ha estat força ben rebut i ha generat bastant d'interès i expectativa. Ja he dit abans que no era una novel·la convencional, però malgrat això, crec que dels meus és el llibre que més respon a aquest gènere. El món d'Horaci era més experimental i estava fet a partir d'una mena de collage. La felicitat no és completa , per contra, és una obra més esfèrica, més lineal, cosa que fa que a la gent no li costi acabar-la. Estic satisfet d'haver aconseguit escriure una novel·la que tot i que no és comercial ha tingut una bona acollida, perquè he pogut fer el que realment em venia de gust.
L.D. ¿Afirmaria que és la seva novel·la més autobiogràfica?
V.P. Si la comparem amb El món d'Horaci , segur. De totes maneres, més que elements autobiogràfics a La felicitat no és completa el que hi ha són escenaris que he trepitjat sovint i que conec. L'Àngel Mauri és com un doble meu, un personatge que ha passat per experiències semblants a les meves i per altres de molt diferents.
L.D. Sovint la primera novel·la d'un autor acostuma a ser la més autobiogràfica. Amb vostè, en canvi, no s'acompleix el pronòstic...
V.P. Al començament em feia més por (o més vergonya) parlar de mi mateix, però amb el temps he anat atrevint-me a utilitzar més sovint la meva experiència per novel·lar-la i convertir-la en ficció. Per això la gent que em coneix em reconeix més en La felicitat no és completa que no pas en els meus llibres anteriors. En resum: no es tracta d'una novel·la autobiogràfica, però sí que és l'obra on hi ha més implicació personal, on ofereixo un plus d'autenticitat.
L.D. Suposo que se sent orgullós de ser el primer figuerenc que s'emporta el Sant Joan...
V.P. Del que estic orgullós és d'haver convertit Figueres en un escenari novel·lesc. Durant anys, els escriptors de la capital han provat d'escriure la gran novel·la de Barcelona. Més tard també han aparegut moltes novel·les rurals, com les d'Albert Villaró, Emili Teixidor i Francesc Serés. L'únic camp, doncs, que faltava per explorar és el de la novel·la sobre la ciutat mitjana o petita. Jo no puc escriure una obra sobre Barcelona ni tampoc una de pallers i de fems, ja que desconec totes dues realitats, però, en canvi, sí que he pogut convertir Figueres en un personatge més.
L.D. Des que va escriure la novel·la curta Carta a la reina d'Anglaterra l'any 1997 no havia tornat a aquest gènere. Per què?
V.P. Perquè posar-se a escriure una novel·la fa molta mandra, sobretot a l'hora de començar la primera pàgina. Però després, una vegada t'hi poses, t'hi acabes engrescant.
L.D. ¿La felicitat no és completa és la seva novel·la més ambiciosa?
V.P. Les dues novel·les que he escrit fins ara són molt diferents. El món d'Horaci és una obra voluntàriament excessiva: amb notes a peu de pàgina, elements del teatre, del periodisme, un manuscrit trobat... La felicitat no és completa , en canvi, és més convencional , en el sentit que hi ha un personatge que es va repetint en els diferents capítols i que és un llibre que no busca tant l'experimentalisme com l'anterior. Però, d'altra banda, el fet que no hi passi res fa que tampoc acabi de ser una novel·la gaire normal .
L.D. I n'escriurà algun dia una?
V.P. Qui ho sap! Diuen que a la tercera va la vençuda. Com a mínim, sí que puc dir que ara he perdut aquesta ànsia desmesurada de sorprendre. Estic molt satisfet de la meva darrera novel·la i crec que pot arribar a més lectors que la primera sense que això em faci sentir que m'he venut l'ànima al diable.
L.D. ¿Entre els reptes La felicitat no és completa hi havia el de fer un retrat de la generació dels nascuts als 60?
V.P. Inicialment, no. El que realment m'importava era explicar una història en què, a més a més que no hi passés res, hi expliqués una realitat d'una manera diferent a com sempre havia estat explicada. Per això en el capítol de la universitat em va agradar parlar dels maoistes i en el del campament escolta, en lloc de referir-me al catalanisme hi vaig descriure un episodi d'iniciació sexual. Més endavant, quan vam haver-nos de decidir sobre què posar a la contraportada, vaig adonar-me que l'element que servia de nexe i d'identificació comuna entre els set episodis era el de la crònica generacional. De totes maneres, no tota la gent nascuda a la dècada dels 60 ha passat per les set experiències que s'expliquen al llibre.
L.D. Perdó per parlar del final del llibre, però com que ja ha afirmat que no buscava enganxar el lector amb la intriga... Per què decideix matar el protagonista als 40 anys?
V.P. Perquè era una manera fàcil d'escriure un final que no fos simbòlic. Si en el darrer capítol l'Àngel Mauri anés a l'atur, el lector podria interpretar que ha fracassat en la vida; si acabés treballant per a la Coca-cola, es podria creure que el protagonista ha traït els seus ideals. En canvi, si es mor, no hi ha un missatge final. A més, l'enterrament em permet reunir molts dels personatges que han anat apareixent al llarg de la novel·la, cosa que la fa més rodona.
L.D. El títol també pot donar peu a una interpretació concreta del llibre. Vostè que no volia subratllar cap peripècia, com l'ha triat?
V.P. Jo volia titular el llibre senzillament amb la paraula Biografia . Després vaig pensar en Episodis de formació . Tots dos títols em semblaven molt descriptius, però al mateix temps eren massa freds. De manera que vaig optar per utilitzar un grafit que es podia llegir en un paret de Cerdanyola del Vallès en l'època que anava a la facultat.
Tornar