Documentació
El rei de la comèdia
Estava temptat de titular aquest article Molta, molta merda, però he pensat que, tot i decantant el substantiu amb la cursiva, podia resultar equívoc per a la gent amb poques taules. Amb poques taules de teatre, vull dir, que als altres no els cal gaire més explicació: la merda, per a actors i gent d'escena en general, és una substància beneïda; una paraula de ressons sagrats (ja sabeu que els de la faràndula són sovint esperits extrems, tocats d'excés i admiradors de litúrgies i supersticions). Un mot que s'invoca al començament de cada estrena per tal que tot rutlli i res no es giri en contra.
Marcos Ordóñez, per la seva banda, que s'ha educat entre bastidors i que de ben jove ja va començar a embrutar quartilles per explicar-nos els ressorts amagats d'una posada en escena o l'arruga moral d'un caràcter, és un dels més eficaços narradors castellans actuals, i dels que té més coses a dir. Eficaç perquè té la rara virtut de col·locar la bala allà on abans l'ull ha disposat que la volia. I, alhora, un dels novel·listes més promiscus i un dels més -com diuen aquests crítics ampul·losos que omplen les pàgines dels diaris amb la seva tinta excrementícia- proteics. He llegit en algun lloc que aquesta novel·la que presento completa una trilogia dedicada al món de les arts escèniques (juntament amb les dues obres anteriors). Potser sí, tot i que és ben diferent d'aquelles altres. Sigui com sigui, Ordóñez sorprèn a cada nova entrega del seu talent, amb situacions que no tenen res a veure amb les viscudes en llibres precedents, amb punts de vista també ben diversos. Per exemple: si la magnífica Puerto Ángel es permetia jocs de desplaçament en el temps i introduïa algun element abductiu en la substància del relat, aquesta d'ara és una novel·la que sembla ben bé, per estructura, pel dramatis personae, per l'alè èpic -una èpica de la derrota, però èpica al capdavall-, una novel·la del XIX. Ho dic com un elogi: el XIX és el segle de la novel·la. El segle que la descobreix i en fa el gènere privilegiat per reproduir la realitat: la de dins dels personatges i la de fora d'ells mateixos.
UNA GRAN PRODUCCIÓ
Comedia con fantasmas s'adequa perfectament a aquest guió de gran novel·la. I enriqueix una de les dues línies de la narrativa d'Ordóñez, en la que de ben segur deu ser l'única taxonomia vàlida per parlar de la seva obra: la de les grans produccions, que l'escriptor va alternant amb altres productes de petit format.
Pepín Mendieta és una mena de lazarillo amb la vida per dissenyar, que està ingressat en uns lazaristas d'una ciutat mitjana d'Astúries. És l'Espanya pobra del 1925; i Pepín, un nano orfe que té la sort d'assistir, amagat dalt d'un arbre, a una representació d'El somni d'una nit d'estiu. La sort no és únicament, com dirien els de la tinta excrementícia, l'epifania orquestrada pel mestre de les passions Shakespeare, sinó potser tant com això que aquest descobriment hagi estat servit en safata per la mítica companyia d'Ernesto Pombal (picada d'ullet al còmic Enrique Rambal). "El cine fotografía la realidad y nosotros la hacemos", li diu el mestre Pombal al nen Pepín. Aquest últim s'enrolarà en la companyia, i anirà creixent al ritme d'un Shakespeare per aquí, un mecano (és a dir, un muntatge gros) per allà; i creixent, sobretot, amb la convivència amb el Monroy, l'Anglada, la Lumi, la Santaolalla, el Toregrosa... els diversos membres de la companyia.
La idea de la peripècia d'un lazarillo es refermarà dins el mateix col·lectiu, la Companyia Pombal, que és una de les mostres més justament cèlebres del teatre itinerant d'abans i després de la guerra.
HISTÒRIA DEL SEGLE
La història de Pepín Mendieta és la del segle XX espanyol. En el desembarcament a Madrid, tenen la sort de trobar l'empresari adequat en el moment escaient. Pels ulls del lector admirat, va desfilant la història del gros del segle: la proclamació de la República, la guerra -que es va congriant i, finalment, esclata, tot i que no afecta gaire (o gens) el nostre comediant-. Els sindicats, que formiguegen. Els comunistes, que fustiguen els del POUM. Les pistoles, que flamegen...
Amb no gaires anys més, Pepín es veurà les orelles i decidirà de tirar pel seu compte (el fet ha coincidit amb el trencament de les relacions amb el mestre Pombal). El protagonista anirà fent la viu-viu, sense gaire sort. Entremig dels noms amb què la ficció dota i enriqueix l'anecdotari teatral del segle, se n'hi van esquitllant d'altres de ben reals: "Un chaval pelirrojo, muy serio y con cara de malas pulgas, se convertiría en el actor más grande que ha habido en España, con permiso de Pombal: Fernando Fernán-Gómez".
Si tota novel·la aporta una particular imago mundi pròpia de l'autor, aquesta d'Ordóñez podríem qualificar-la amb el títol de la cèlebre trilogia de Baroja, la lucha por la vida. La lluita individual del còmic Mendieta, un caràcter fet a la seva: des del primer paper realitzat en l'auca talíaca fins a la cèlebre creació d'un trio cinematogràfic que coparà les cartelleres del cinema espanyol de patacada dels anys cinquantes i seixantes. En una novel·la de llarg recorregut com aquesta, hi ha uns quants episodis d'antologia. Per exemple, a començament dels setanta els tres integrants del trio còmic (Pancorbo, Pérez i Mendieta) participen en un muntatge teatral experimental, amb un director americà que mira de practicar les noves tècniques dramatúrgiques. L'escena resulta hilarant, amb uns assajos que s'acosten molt al despropòsit. L'art i assaig que hi ha al cap del director topa de ple amb el currículum de forja de rialles i disseny de caricatures dels tres còmics. L'endemà de l'estrena, l'incombustible Eduardo Haro Tecglen parlarà en una columna de diari del nou tombant d'aquests "cómicos vanguardistas". Una delícia.
Ordóñez coneix molt bé el món del teatre, i aquí en reflecteix, més que mai, la passió íntima. A Comedia con fantasmas hi trobem la descripció pacient i un punt elegíaca de tota mena d'efectes per crear il·lusions (el vent desfermat, els núvols que corren, un incendi, sang autèntica de vedell per tacar les mans de lady Macbeth); hi llegim implacables judicis morals: els comediants no serveixen per mantenir relacions sentimentals estables, i, en canvi, prodiguen la camaraderia i fins i tot l'amistat. Diluïdes en la matèria narrativa, ens aniran sorprenent, encara, sèries senceres de documentació sociològica de primer ordre: n'hi ha una d'especialment meritòria sobre la prostitució abans i després de la Guerra Civil, però també hi ha esquitxos lingüístics que constitueixen maneres de dir molt d'època: "las cosas mocosón" i "el hombre propone y Lewis Stone".
Al darrer capítol ens adonem que Pepín -un home de 80 anys- ens ha estat proporcionant les seves memòries al llarg de 500 pàgines que es llegeixen amb un plaer autèntic. Memòries d'un escèptic de pedra picada, que només s'ha sentit remogut pel món alternatiu (pel paradís artificial, si voleu) del teatre i rodalies: "Así somos la gente de teatro: te rompen los huesos y vuelves".
Tornar