15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Biografies

Baulenas, Lluís-Anton

Lluís-Anton Baulenas Setó (Barcelona, 1958) Neix una família típica del barri de Sant Andreu. Es llicencia en Filologia catalana i es dedica a la docència; primerament a l'ensenyament privat i, més tard, al mateix institut de secundària on havia estudiat d'alumne. Fou pioner en la redacció d'un manual destinat a l'alumnat de COU en una època en què bona falta feien aquestes publicacions. Sense precedents literaris familiars, s'inicia en el món de la literatura través del teatre com a actor, autor i director teatral. Aquests orígens teatrals els trobem en l'adaptació que va fer de l'obra Els darrers oficis, de Boris Vian, representada al Llantiol i a diversos bars de Barcelona, durant la temporada 1986-1987. És en aquest any que pren la decisió de deixar la docència per dedicar-se exclusiva i professionalment a la literatura. Els anys següents significaran, per a Baulenas, la irrupció de ple en el món literari català, tant en l'àmbit de la narrativa com en el del teatre, si bé, com tots els començaments, seran difícils. És per això que compagina la seva feina d'escriptor amb col·laboracions habituals a la premsa escrita i amb altres tasques relacionades amb l'art d'escriure com, per exemple, l'actualització d'autors clàssics medievals catalans (Ramon Llull, Ausiàs March, Francesc Eiximenis...) o la traducció, tasca que continua exercint encara ara i per la qual ha estat prou reconegut, tal com ho indica el premi Josep M. de Sagarra de traducció que obtingué el 1989 amb Donar al Cèsar, de Marguerite Yourcenar. També ha traduït Cal dir-ho? d'Eugène Labiche; Dos en un balancí, de William Gibson; El llarg viatge d'un dia vers la nit, d'Eugene O'Neill, a més d'obres de Jean Cocteau, Albert Camus, Boris Vian, Sam Abrams, Friedrich Dürrenmatt... Fins al 1994, tot i que guanya premis publica i obté crítiques força favorables -tant per l'estil, com pels temes o el domini de la llengua-, li costa sortir de l'anonimat i fer-se un lloc; a més, l'escassa promoció editorial dels seus llibres no l'ajuda gaire a fer-se conèixer. La primera obra publicada és Qui al cel escup (1987), que recull alguns relats pels quals havia guanyat el premi Jacme March l'any anterior i altres de nous. Sus scrofa (1988) és la primera novel·la de Baulenas, que recupera deu anys més tard substituint-ne el títol original pel d'Els caníbals. Amb Neguit (1988), guanya el Premi la Piga de novel·la eròtica. Càlida nit (1990) obté el premi Documenta 1989 i tanca aquesta primera època de l'escriptor. La publicació d'una obra menor, el 1990, Rampoines/451, farà de pont entre les dues grans èpoques de l'autor, la de l'inici i la consolidació. Amb aquesta obra s'introdueix en el terreny de la ciència-ficció. Ja als noranta, neix el nou Baulenas narrador i es consolida de ple amb la publicació de tres grans novel·les: Noms a la sorra (1995), Alfons XIV un crim d'estat (1997) i El fil de plata (1998). La seva obra literària més aviat minoritària a la primera època- adquireix ara una projecció extraordinària: queda finalista del Premi Sant Jordi 1994 i 1996 amb les dues primeres novel·les i obté el premi Carlemany de novel·la 1998 i el premi a la crítica narrativa Serra d'Or 1999, amb la tercera. Aquest fet li aporta publicitat, vendes, millora econòmica, la creació d'un públic lector fidel i, sobretot, unes crítiques unànimement favorables. Finalment, pot fer realitat el seu somni: fer novel·les i viure'n, concentrar se en la feina d'escriure i no distreure's amb altres tasques. Pel que fa a la seva incursió en el món teatral, ha publicat força obres com No hi ha illes meravelloses (1992), Melosa fel (1993), premi Ciutat d'Alcoi 1989 i estrenada, en una versió en castellà feta pel mateix autor, amb el títol de Dulce hiel el 1990, El Pont de Brooklyn (1995) i Trist com quan la lluna no hi és (1995), no ha tingut encara l'oportunitat d'estrenar-les dins els circuits comercials establerts. Tot i així, el 1993 crea la seva pròpia companyia de teatre «Grup íntim de teatre La Darrera» i estrena Un arabesc a la pell (1993), Cabaret d'hule i sofregit (1994) i Kinokabaret (1996), dirigida per Joan Riera.

Tornar