Documentació
El cor la creu
Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) parla sempre d'un abans i un després. Aquest punt d'inflexió no ve marcat pel dia que li van canviar el seu cor malalt per un cor sa de 25 anys, sinó pel dia que l'home de la seva vida va deixar de viure. Ella estimava i estima en Jaume Fuster amb el cap, no pas amb el cor. "Quan em van dir que m'havien de canviar el cor, em va caure el món a sobre. Em creia la literatura barata segons la qual el cor és el receptor i l'emissor dels sentiments. Però no. Tot surt del cap, el cor només és una bomba. Jo no tornaré a fer literatura barata, no tornaré a dir que estimo de tot cor, ni que faig el cor fort".
Retaule de malaltia, solitud i mort
Amb una quinzena de títols narratius publicats, alguns traduïts a una pila d'idiomes, l'autora de novel·les com ara Joana E. i Amor de cans ha fet prou mèrits per rebre la Creu de Sant Jordi. Però ara s'ha sabut que la va rebutjar categòricament. "La Creu de Sant Jordi està desvirtuada. En Jaume i jo vèiem que la donaven a molta gent que la mereixia, però també a feixistes o mafiosos. Un honor com aquest no m'interessa".
Em diuen Bartomeu, però per als amics sóc Tomeu. I per als íntims... per als ínûtims, íntims, Tomeva". Així de contundent i sense embuts és la manera amb què es presenta davant del lector el protagonista de Tallats de lluna, el llibre amb què recuperem Maria-Antònia Oliver després de cinc anys de silenci editorial -Amor de cans, la seva darrera novel·la, va aparèixer per Sant Jordi de 1995- i, sobretot, després d'un seguit d'esdeveniments personals que l'han sacsejada cruelment.
PROTAGONISTA MASCULÍ
Fent un repàs a la bibliografia de Maria-Antònia Oliver s'hi detecta una tirada especial per escriure històries amb personatges femenins de caràcter fort. La detectiva Lònia Guiu, Joana E. o les germanes Ganumdines de l'esmentada Amor de cans en serien uns bons exemples. Precisament per això un dels atractius d'aquest llibre de retrobament amb Oliver és el de veure com l'autora fa un gir i es llança a l'aventura de narrar des de dintre les tribulacions d'un protagonista masculí. D'aquest Bartomeu homosexual i infectat pel virus de la sida que als 47 anys fa un repàs a la seva vida d'escriptor mediocre i, per damunt de tot, d'individu tocat per l'ombra de la solitud. Una ombra que l'acompanya quasi des del naixement, però que esdevé molt més intensa després de la mort de Fabrizio, el gran amor de la seva vida, a causa de la sida.
Camuflada rere la veu del seu protagonista Maria-Antònia Oliver va trenant un emotiu retaule sobre la crueltat de la vida i sobre els esforços sovint inútils- dels éssers humans per afrontar amb dignitat els seus estralls. El repte és estimulant i la posició de l'autora és clara: opta per deixar de banda les mitges tintes i es posa en el límit. Se la juga. No és pas aquesta la primera vegada que ho fa i això és un mèrit que cal reconèixer li. També és un risc perquè, en el límit, l'espai de transició entre el sublim i el patètic sol ser més prim que un tel de ceba. És, doncs, l'indret de la veritat. El punt on es posa a prova el pols d'un escriptor. I val a dir que Tallats de lluna, a cavall d'un llenguatge d'alta volada i d'un tractament del personatge en què traspuen sentiments molt profunds, se situa en el cantó positiu d'aquest límit.
UN ANTIHEROI
La càrrega de la malaltia, oscil·lant entre l'esperança i el desànim, i el pes afegit de la incomprensió social, oscil·lant entre la ignorància i el fariseisme, assetgen la vida de Bartomeu. No és un heroi, en el sentit clàssic del terme. Ben al contrari. Al llarg de la seva confessió -Tallats de lluna es pot interpretar com un implacable estriptis sentimental del protagonista- no ens amagarà ni una sola de les seves febleses, ni una sola de les seves vacil·lacions, ni una sola de les seves petites mesquineses. Però tampoc posarà el més mínim vel a l'exaltació davant l'amor correspost per l'amic. Per això no dubto ni un instant a l'hora de definir les escenes entre Fabrizio i Bartomeu/Tomeva -l'estada a l'hospital, el viatge a Milà...- com els punts àlgids del llibre.
Potser algú dirà que a Tallats de lluna hi falta allò que a les escoles d'escriptura s'explica que és l'element bàsic perquè existeixi una novel·la: el conflicte. Segons com es miri és cert, això. Però jo m'ho miro d'una altra manera. De fet, llegint Tallats de lluna m'imagino Bartomeu assegut a casa seva en un sofà, paladejant una infusió d'herbes, amb Mozart de rerefons i explicant-me a mi -lector- la seva accidentada vida. Despullant se, vaja.
SENSE JUDICIS MORALS
La veu del narrador em parla en tons suaus, sense voler convèncer-me de res. Sense demanar-me cap judici moral. Quan cal, plora. Quan cal, s'exalta. Sap que estem entre amics i no passa res. M'hi trobo bé, en aquest lloc, saben? I això, si més no, a aquest comentarista ja li justifica el desplaçament cap a aquesta nova presa de contacte amb Maria-Antònia Oliver. Una autora que ara com ara continuem necessitant. I no per cap motivació patriòtica o resistencial. Simplement perquè la seva és una veu que diu coses que interessen i que a més a més les diu ben dites. Fins a la propera, doncs.
Tornar