Documentació
"Hi ha molt de camí per a la rebel·lia"
A Maria-Antònia Oliver la conec des de fa temps. No és cert que la conegui des del moment que va començar a escriure (que d'això ja en fa 35 anys i jo no havia nascut), però sí que és veritat que va ser la primera escriptora que vaig tenir el plaer d'entrevistar. I això no s'oblida. Encara hi penso i em ve al cap el primer dia que vaig trucar a casa seva. Bé, en realitat amb qui volia parlar era amb el seu marit, el també escriptor Jaume Fuster, ara ja mort. Recordo que hi vaig telefonar amb por, perquè pretenia proposar al Jaume que col·laborés de forma desinteressada en una revista cultural que amb moltes ganes i pocs calers havíem engegat un grup d'amics a la Facultat de Periodisme. Estava convençuda que em diria que no, que s'excusaria dient que tenia molta feina i que no estava per romanços, però per sorpresa meva va acceptar. Des d'aquell moment vaig haver d'anar en diverses ocasions a casa del Jaume i la Maria-Antònia per recollir les col·laboracions en un disquet (no eren bons temps per als e-mails, encara) i aprofitant la coneixença i la bona predisposició vaig entrevistar Oliver per a una assignatura de periodisme especialitzat en societat de la Facultat. Vam parlar una bona estona de la Lònia Guiu, del feminisme, de Mallorca, del Jaume... talment com en l'entrevista d'avui, però deu anys enrere. Des de llavors, la Maria-Antònia ha patit un transplantament de cor i ha hagut d'aprendre a viure sense el seu marit. Encara que se li nota que no en vol parlar, explica que ja no és feliç quan escriu; que li costa trobar el to, la veu. Però ho intenta, perquè porta a dins l'esperit de la rebel·lia i la superació. Coneixent-la estic segura que no trigarem gaire a trobar una nova obra seva a les llibreries. De moment, però, podem donar una ullada a L'illa i la dona (Edicions 62), una antologia sobre els seus contes. Hi retrobareu la Maria-Antònia de fa 35 anys, la d'en fa 20 o la d'en fa una dècada, però també una autora nova que ens ofereix tres contes inèdits. Des d'aquí em permeto animar-la a continuar escrivint.
L.D. Amb quin criteri s'han triat els contes que s'apleguen a L'illa i la dona?
M.A.O. La primera tria la va fer Carles Cortés i després me la va mostrar. Jo vaig treure'n algun conte que trobava que no era dels més representatius (no et diré quin!) i el vaig substituir per algun altre que m'agradava més. Estic molt contenta de com ha quedat el llibre.
L.D. La idea de fer aquesta antologia va néixer de vostè mateixa o de Carles Cortés?
M.A.O. El projecte va ser seu: ell m'ho va proposar i jo li vaig dir que endavant, perquè sabia que ja havia publicat antologies d'escriptores com ara Isabel-Clara Simó, Maria Mercè Roca i Carme Riera. Carles Cortés ja tenia tots els meus contes que havien estat aplegats en llibres, però jo n'hi vaig proporcionar d'altres que havien aparegut en revistes o que eren inèdits.
L.D. 'El meló' i 'La drecera', dos dels contes que s'inclouen en L'illa i la dona, els va escriure l'any 1968. Passats 35 anys, per què creu que continuen sent actuals?
M.A.O. Perquè encara que parlin del servei militar, que per sort ja no és obligatori, són molt més que contes de mili. Són relats que mostren com era la joventut del meu temps i poden interessar força gent.
L.D. Els seus contes de joventut són molt diferents dels darrers que ha escrit?
M.A.O. Trenta-cinc anys són molts i això s'ha de notar. Però com que no estan ordenats segons la data en què els vaig escriure, l'evolució passa més desapercebuda. Sobretot crec que on es nota més és en el llenguatge: abans utilitzava més dialectalismes que ara, però és que porto molts anys vivint entre Barcelona i Mallorca, i el meu català s'ha tornat més estàndard. De totes maneres, tant en la meva novel·la com en els meus contes, penso que no hi ha hagut talls importants. Potser la ruptura més gran la va produir la mort del Jaume [Fuster], però ni tan sols el transplantament de cor que vaig patir va provocar grans canvis en la meva manera d'escriure. La mort del meu marit, per contra, sí que va afectar la meva obra i, de fet, no sé si tornaré a escriure com abans d'aquest moment.
L.D. En què ha canviat la seva escriptura?
M.A.O. No és que hagi canviat només la meva escriptura, és que després de la mort del Jaume tota jo he canviat. Ara, quan escric, no sóc feliç, mentre que abans, sí. Fins a aquell moment, no havia sigut mai una autora que patís escrivint, però ara escriure ja no em dóna felicitat. Després de mort del Jaume, vaig passar dos anys que no em sortien les paraules i només em vaig veure capaç de reescriure una novel·la que ja tenia escrita: Tallats de lluna . Recordo que em va costar molt trobar el to: en tres mesos en vaig fer dues noves versions, escrivint com una boja. Però la veritat és que no sentia la mateixa felicitat que abans experimentava. I encara ara, per exemple, estic intentant escriure una nova novel·la protagonitzada per la meva detectiu, la Lònia Guiu, i no em surt.
L.D. Però de ganes d'escriure no n'hi falten, oi?
M.A.O. No. En tinc moltes. De fet, crec que escriure és l'únic que sé fer. Des de la mort del Jaume l'única peça nova de ficció que he pogut escriure és "La xicarandana" , un dels contes inèdits que s'inclouen a L'Illa i la dona .
L.D. Quins altres relats de l'antologia són també inèdits?
M.A.O. Hi ha un conte que es titula "Constança" , que és un relat que vaig escriure per a la filla d'uns amics de Mallorca com a regal, un conte antic que vaig escriure per al col·lectiu Ofèlia Dracs i un escrit que vaig fer per a un homenatge al Jaume a l'Espai Mallorca. He escrit altres textos, però els he publicat perquè penso que no acabo de trobar el to adequat.
L.D. A què es refereix exactament quan parla de to?
M.A.O. El to és el conjunt: l'estil, el llenguatge..., en definitiva, la meva veu. El que passa és que ara ja no sé ben bé quina és.
L.D. Com se sent ara que l'han antologada?
M.A.O. Molt vella! Quan Carles em va recordar que feia 35 anys que escrivia i que ja era hora que algú fes una antologia dels meus contes, el primer que vaig pensar va ser: "Trenta-cinc anys, ja? Mare meva!". Ja he assumit que em faig vella.
L.D. Pensava que em diria que li feia molta il·lusió...
M.A.O. I me'n fa! L'illa i la dona permetrà als lectors llegir contes meus que ara per ara serien molt difícils de trobar a les llibreries.
L.D. Per què va triar el títol L'illa i la dona?
M.A.O. És un títol simbòlic. L'illa per mi no és només l'illa de Mallorca, sinó el meu país: és alhora la llum que fa avui a Barcelona i la que fa a Menorca; són les pedres de Menorca, la humitat de Barcelona, el soroll dels coets de València o un paisatge de la Cerdanya. La dona, en canvi, representa el feminisme. A més, l'illa de Mallorca i les protagonistes dones són dues constants en la meva obra, per això crec que el títol està molt ben trobat. I que consti que no el vaig triar jo, sinó un company de Carles Cortés. El va treure d'una entrevista que Isabel-Clara Simó em va fer a la revista "Canigó" , fa molts anys.
L.D. Té consciència del moment en què va decidir fer-se feminista?
M.A.O. Suposo que vaig començar a ser-ho quan tenia 10 anys. Va ser un dia que em vaig llevar i vaig veure per la finestra que havia nevat, cosa molt rara a Manacor. Una colla de nens de la meva edat estaven jugant amb la neu i recordo que el meu pare em va dir: "Si fossis un nen, et faria anar a jugar amb la neu, perquè és molt sa". No vaig protestar, però vaig pensar: "I per a les nenes, no ho és de sa?". No vaig ser-ne conscient en aquell moment, però crec que aquell dia vaig començar a ser feminista. Recordo també que a les monges era bona alumna i que a l'escola em van aconsellar que estudiés el batxillerat. Quan tota contenta vaig arribar a casa per anunciar-ho, el meu pare em va dir que de cap manera, que era una bestiesa i que les dones el que havien d'estudiar era només el que fos de profit per al seu futur marit. Mon pare era un masclista vital: totes les meves amigues van fer el batxillerat, però a mi només em van deixar estudiar comptabilitat, mecanografia i francès, que se suposa que havien de ser-li molt útils al meu futur marit, quan en aquell moment ni tan sols sabia si alguna dia em casaria o no!
L.D. Però em sembla que al final es va sortir amb la seva i va estudiar el batxillerat...
M.A.O. Sí, quan vaig haver estudiat el que el meu pare m'havia manat, vaig insistir-li perquè em deixés fer el batxillerat i me'l va acabar pagant.
L.D. Encara es defineix com a feminista?
M.A.O. És que encara hi ha moltes coses a fer! Potser les noies joves creuen que el feminisme ja està passat de moda, però el cert és que encara estem en una societat patriarcal i que s'ha de lluitar per canviar aquesta situació. Els homes no ho faran, perquè no pateixen, haurem de ser nosaltres. Encara hi ha milions de dones amb vel o amb burka i nenes a qui se'ls practiquen ablacions. A Europa estem millor, però tot i així, encara estem lluny de la plena igualtat. La majoria de les dones no han arribat als llocs de poder ni de decisió de la societat civil ni de la política.
L.D. Què opinava Jaume Fuster del seu feminisme?
M.A.O. El Jaume també se'n va fer, de feminista, encara que menys que jo. Recordo que l'àvia sempre em preguntava: "Maria-Antònia, ja t'ajuda el Jaume?". I ell s'hi enfadava i li responia: "Jo no l'ajudo, jo comparteixo amb ella les feines de casa". Al meu marit li agradava molt cuinar i la seva mare se'n reia quan el veia amb un davantal. Però després bé que disfrutava amb el dinar que li preparava.
L.D. Aquesta militància feminista és la que provoca que la majoria de les protagonistes de les seves novel·les i contes siguin dones?
M.A.O. És que em surt així. Moltes de les meves protagonistes són dones, però no són feministes. Vaig llegir l'altre dia una crítica a la premsa anglesa de la meva novel·la Estudi en lila . L'escrivia una feminista que criticava que la Lònia Guiu, la detectiu protagonista, no era prou feminista. Jo vaig pensar que no havia entès res. A consciència jo no vull que la Lònia Guiu sigui feminista, sinó que faig que ho sigui la seva amiga Mercè. De vegades les feministes radicals volen ser més papistes que el Papa. Per això procuro evitar el radicalisme d'aquesta postura, encara que no sempre ho he aconseguit.
L.D. Molts dels seus personatges es rebel·len contra la injustícia social. Es considera una persona rebel?
M.A.O. Sí. Em rebel·lo contra moltes coses que no m'agraden i també contra les que m'agraden però que trobo que no haurien de ser així. En aquest món en què vivim hi ha molt d'horror i, per tant, molt de camí per a la rebel·lia.
L.D. Amb la literatura es pot fer realment alguna cosa per canviar aquestes injustícies?
M.A.O. Amb la literatura per ella mateixa no, però sí que és un mitjà més que sumat a d'altres pot produir canvis. Els autors escrivim, però també prenem una actitud cívica i política. Els llibres, d'altra banda, poden ajudar els lectors a entendre moltes coses, encara que aquest no es el meu principal objectiu. El que persegueixo amb les meves obres és que el lector senti, ja sigui per passar-s'ho bé o per patir.
L.D. Han influït les rondalles mallorquines en els seus contes?
M.A.O. Segur, perquè a mi em van impressionar molt. Des que tenia 5 anys que les escoltava, quan encara no sabia ni llegir. Me les explicava el meu oncle Joan, que era un contador d'històries magnífic. Escoltant-lo a ell vaig aprendre el gust d'explicar històries i de crear mons. Les rondalles mallorquines es troben a les arrels de la meva obra i m'uneixen a la terra.
L.D. Potser gràcies a aquesta influència la seva narrativa és més aviat oral...
M.A.O. Els crítics coincideixen a dir que els meus contes són orals, però crec que l'oralitat és una altra cosa. Jo no sé parlar, jo sé escriure: m'explico millor escrivint que parlant i parlo d'una manera molt diferent de com escric. Fa més de 15 o 20 anys que tinc clar que la meva ment no és sintètica: al principi em preguntava per què no era capaç d'escriure poesia i vaig descobrir que em costa molt sintetitzar les idees. Per això sóc bàsicament novel·lista.
L.D. Què ens pot dir d'aquesta nova novel·la que prepara de la detectiu Lònia Guiu?
M.A.O. Que és sobre el maltractament a les dones, el maltractament de gènere. Ja tinc tot l'argument pensat i ja m'he documentat. Ara espero que em vingui la inspiració!
L.D. Recentment li han reeditat Crineres foc i ara li publiquen una antologia dels seus contes. Sent que en els darrers anys el món editorial s'ha interessat més per vostè que abans?
M.A.O. Després de patir el trasplantament de cor i de la mort del Jaume vaig notar una revifalla de l'interès per la meva obra i la meva persona. Per això quan vaig publicar la novel·la Tallats de lluna , va tenir un gran ressò mediàtic. Ara, amb la reedició de Crineres de foc i amb la publicació de L'illa i la dona , m'agradaria pensar que no només em fan cas perquè ja m'he fet vella i mereixo respecte!
Tornar