Documentació
“En Joan Oliver és el Charlie Rivel de la poesia catalana”
Es publica la biografia del seu oncle, Joan Oliver titulada Joan Oliver/PereQuart. L’inventor de jocs.
L.D. Un any després de la celebració del centenari del naixement de Joan Oliver, el seu nebot, l’escriptor Ignasi Riera, ha publicat una ‘biografia atípica’ del seu oncle. Riera intenta apropar-nos la figura d’Oliver, l’escriptor sabadellenc conegut amb el pseudònim de Pere Quart, que ha esdevingut una de les figures més destacades de la literatura catalana del segle XX. Per què va decidir subtitular l’obra com L’inventor de jocs?
I.R. Perquè quan Joan Oliver parla dels seus germans i de la seva família explica que era el quart d’entre molts germans, l’inventor de jocs i, també, el més aspre de tots. A més, em va semblar molt bonic fer referència a un poeta com a inventor de jocs.
L.D. Amb aquest llibre ja ha donat a conèixer material inèdit, com ara el quadern escrit per Joan Oliver sobre la seva estada a Madrid. A la fi del llibre, però, explica que encara li ha quedat a les mans molt de material no publicat...
I.R. L’obsessió del meu llibre era evitar que algú volgués començar a fer síntesis prematures o reduccionistes de la figura del meu oncle, que és més complicada del que algú podria creure. Per això, l’obra està pensada no com una biografia de l’autor, sinó com un recull de materials útils per a la persona que es llanci a escriure la biografia definitiva de Pere Quart. El que vulgui fer-la, que em demani aquest material encara inèdit i jo, amb molt de gust, l’hi donaré.
L.D. Entre les novetats de la seva obra hi ha la publicació de les dècimes satíriques que Joan Oliver i Salvador Espriu s’havien creuat amb motiu de la frustada estrena de Primera història d’Esther. Joan Triadú li havia demanat insistentment que no les publiqués per deixar així “intacta” la memòria d’Espriu, però vostè ha optat per reproduir les dècimes...
I.R. Les he publicades, primerament, perquè l’Oliver ja havia expressat la seva voluntat de fer-ho, i, després, perquè la insistència de Triadú perquè no fes públiques les dècimes em va convèncer que havia de fer justament el contrari del que em demanava, perquè quan un senyor que ha representat l’actitud més tancada de la cultura catalana insisteix que un text no s’ha de publicar, és que s’ha de donar a conèixer.
L.D. En la presentació del llibre va afirmar que no es tracta d’un llibre “de nebot, sinó de persona propera que coneix el personatge”. Quina diferència hi ha?
I.R. En el terreny de les arts i de la literatura, si ets nebot d’algú sembla que ho hagis de saber tot sobre ell. Jo confesso que tinc quarantados cosins germans i, per tant, tinc molts oncles i moltes tietes. Això ha fet que de la majoria en sàpiga ben poca cosa, menys que els seus veïns. Per això, amb el meu llibre, he volgut aparèixer més com a lector de Pere Quart que no pas com a nebot seu.
L.D. Abans d’aquest llibre vostè ja havia escrit El meu oncle Pere Quart. ¿Podríem veure’l com “l’aperitiu” de l’obra actual?
I.R. Sí, però encara que fos un llibre més personal i menys ambiciós, crec que va ser una obra molt oportuna. I ho dic per l’ús posterior que se n’ha fet, ja que ha partir d’ell van continuar endavant amb més força els treballs més seriosos sobre la vida i l’obra de Joan Oliver: Les decapitacions, d’Helena Mesalles, la tesi doctoral de Miquel Maria Gibert sobre el teatre de Pere Quart, l’estudi d’Antoni Turull sobre la poesia del meu oncle i els treballs de Miquel Bach sobre la col·lecció del “Diari de Sabadell”, que han permès recuperar els inicis literaris de l’obra de Joan Oliver. El meu oncle Pere Quart era un llibre més frívol. Potser sí que era un aperitiu, però ha estat un treball estimulador d’altres estudis.
L.D. Ja ha escrit, doncs, un aperitiu i un plat fort sobre la figura del seu oncle. ¿Ara li queden les postres?
I.R. Més que fer un altre llibre gruixut sobre Joan Oliver, ara el que vull fer és anar publicant qüestions puntuals sobre la seva vida i la seva obra en petites monografies de poc més de cent pàgines. Per exemple, tinc preparat un llibre titulat Joan Oliver contra els Borbons. Ell tenia una obsessió contra la monarquia borbònica i he trobat molts poemes, cartes i materials per publicar un text que crec que pot fer una certa gràcia als republicans d’aquest país. També m’agradaria tractar en una altra obra la relació de Joan Oliver amb la religió.
L.D. Què aporta de nou Joan Oliver/ Pere Quart respecte al llibre anterior, El meu oncle Pere Quart?
I.R. Aporta material inèdit i una visió de la faceta d’editor de Joan Oliver, que ha estat molt poc estudiada i reivindicada. A més, crec que ara tinc un coneixement més gran de la figura del meu oncle, sobretot gràcies a la correspondència que he pogut consultar a l’arxiu de l’especialista oliverià Antoni Turull, a Bristol. El que eren afirmacions més aviat intuïtives en el meu primer llibre ara ho puc assegurar amb més raó, perquè tinc material que les sustenta.
L.D. Per què opta per la cita textual de documents íntegres i no per citar només els fragments necessaris per a la narració i deixar la resta per a un apèndix?
I.R. Els textos, sobretot en el cas de la correspondència, Oliver no els escrivia mai una única vegada. De cada carta n’hi ha cinc o sis provatures, i això vol dir que cada punt, que cada coma, que cada paraula del document final eren significatius. Per això he publicat els textos íntegres. A més, en alguns casos m’ha interessat que es vegin les correccions, perquè són una mostra de la seva voluntat estilística.
L.D. A la contraportada de l’obra, l’editorial Proa qualifica el seu llibre de “biografia apassionada i apassionant”. Tot i això, vostè no deu considerar que el seu llibre sigui una biografia, ja que en diverses pàgines de l’obra s’adreça a la persona que finalment es decideixi a escriure la biografia definitiva de Joan Oliver...
I.R. No crec que el meu llibre es pugui tractar de biografia. Simplement, penso que és una estratègia de l’editorial per tal de fer passar el llibre per una cosa que no és exactament, per vendre més. No obstant, en la seva defensa haig de dir que ja que la biografia definitiva de Pere Quart encara no existeix, la meva obra podria ser considerada com l’intent més aproximat de fer-ne una.
L.D. ¿Creu que finalment algú es decidirà a escriure aquesta biografia que tant reclama?
I.R. L’estudiós d’Oliver Antoni Turull, que va morir ara fa deu anys, hauria pogut escriure una magnífica biografia sobre l’escriptor sabadellenc. Ara, entre l’Helena Mesalles, el Miquel Maria Gibert, el Miquel Bach i la mateixa filla de l’Oliver podrien fer una biografia molt completa i molt digna. Per això sempre els emprenyo dient-los: “És que l’heu d’escriure!”.
L.D. Si el seu llibre no és una biografia típica, com el definiria?
I.R. Crec que és una mena de prebiografia, com el tràiler d’una película que després algú haurà de fer.
L.D. Per què pensa que és tan important que aquesta biografia es faci realitat?
I.R. Perquè l’Oliver, encara que es digui poc, és un dels escriptors catalans que més renova les formes de la poesia i la prosa catalana i els nivells del llenguatge del teatre català. Potser en Josep Carner i en Guerau de Liost són, juntament amb l’Oliver, els tres poetes que més fan per convertir el català en una llengua apta per a la literatura. Pere Quart no tenia ni la profunditat d’un Vinyoli, ni la imaginació d’un Foix, ni el geni de Vicent Andrés Estellés, però en canvi és, segurament, un dels valors literaris catalans més sòlids pel que fa referència a la transformació del llenguatge poètic. L’Oliver s’inventa la poesia com a estalvi de formes. Com Charlie Rivel, que es va carregar tots els pallassos que parlaven, l’Oliver es carrega la incontinència verbosa de molts dels poetes d’aquella època. És el Charlie Rivel de la poesia, el poeta de l’ecologia del llenguatge.
L.D. Amb els primers capítols del llibre, ¿pretenia trencar la imatge de frivolitat amb què, més d’un cop, s’ha tractat la figura del jove Oliver?
I.R. Sí. L’Oliver provenia d’una família rica de tota la vida. De fet, ara li haurien dit que era un pijo sabadellenc, perquè era molt mandrós i feia ostentació de la seva riquesa. Però en canvi, era un pijo que alhora tenia un programa d’intencions: la militància pel català i per l’educació en aquesta llengua. Quan va arribar la Guerra Civil, Joan Oliver era un ric que no havia hagut de treballar mai. Com tantes altres famílies riques, podria haver optat per marxar a l’estranger, tornar al cap d’uns anys, viure tota la vida de renda i potser, passat un temps prudencial, fer-se anti-franquista. En canvi, va optar per quedar-se, per treballar en la Institució de les Lletres Catalanes, per organitzar les biblioteques del front. L’Oliver adquireix un compromís antifeixista, republicà, i fins i tot escriu l’himne de l’exèrcit republicà, tot i que el més fàcil per a ell hauria estat marxar del país.
L.D. En un fragment del llibre afirma que queda molt per investigar sobre l’etapa xilena de Joan Oliver. Quins creu que són els altres buits més destacats que encara no s’han estudiat prou?
I.R. S’hauria de parlar més del dia a dia dels anys 50. Ell torna de l’exili l’any 48, passa un temps a la presó i pateix la mort de la seva primera dona. Després es torna a casar, així que podríem dir que comença la dècada dels cinquanta amb família nova, econòmicament arruinat i amb una mà al davant i una altra al darrere. Aquesta és la seva situació fins que publica Terra de naufragis i rep el premi per Vacanes pagades. Crec que s’haurien d’estudiar aquests anys perquè seria interessant veure el buit que li fan molts intel·lectuals catalans que, a més, no s’havien hagut d’exiliar.
L.D. Joan Oliver es veia a si mateix com un “dramaturg frustra”. Vostè també ho creu?
I.R. Sí, perquè si el teatre no es representa no serveix per res. L’Oliver en va escriure molt, era la seva passió, però va morir sense haver vist moltes de les seves obres portades a l’escenari, i això el desesperava. De fet, crec que el seu primer èxit teatral va ser un any després d’haver-se mort, quan es va representar una obra seva al Lliure, el 1987. El meu oncle era una persona que havia nascut per representar. Tenia una veritable obsessió pel teatre ja des de ben petit. De fet, quan se li va muntar un homenatge al Teatre Romea i ell va fer un discurs de tres quarts d’hora sobre el dret a l’autodeterminació, als seus 81 anys, va demostrar encara una gran capacitat per actuar.
L.D. Per què creu que costava tant que la seva obra es portés a l’escenari?
I.R. Perquè, per a la gent que havia de posar els diners per fer que una obra es representés, l’Oliver era una persona que no inspirava confiança. Era massa crític.
L.D. Parlant de criticisme: en diverses ocasions, ha posat de manifest el desinterès oficial que hi ha hagut a l’hora de celebrar el centenari del naixement de Joan Oliver. ¿Creu que és perquè Pere Quart continua sent una persona mal vista en determinats cercles artístics i polítics?
I.R. L’Oliver era un personatge que no en deixava passar ni una en segons quines qüestions polítiques. Per exemple, des del punt de vista polític, a mi em renyava, perquè per ell el fet que jo hagués acceptat una Constitució monàrquica era un pas enrere. Ens deia que érem uns venuts, que havíem claudicat. També criticava molt seriosament Serra, Obiols, Jordi Pujol, Jordi Maluquer... I tota aquesta gent sap que la correspondència i els articles en què Joan Oliver els deixava com un drap brut encara no s’han acabat de publicar. Per això miren amb recel qualsevol publicació o acte que es faci sobre la seva figura, per por que quedi palesa l’opinió que Joan Oliver tenia d’ells.
L.D. Quin és el seu balanç del centenari del naixement de Joan Oliver?
I.R. Des del punt de vista oficiós, immillorable; des de l’oficial, no tan bé. En el primer cas, s’han fet una quantitat d’actes inacabables en centres d’ensenyament, associacions de veïns, casals de la tercera edat, centres culturals, en ciutats tan diferents com ara Reus, Sabadell, Falset, Barcelona... És a dir, l’interès popular per recuperar la figura de Joan Oliver ha estat extraordinari. A més a més, el centenari ha servit per editar molts textos de Joan Oliver que mancaven, com ara l’Obra Completa, poesies inèdites, articles periodístics, correspondència, espectacles teatrals... Però des del punt de vista oficial, la celebració del centenari ha estat molt discreta. Només et diré que si a Catalunya existeix una cosa que es diu Teatre Nacional de Catalunya, com és possible que no s’hagi programat cap obra d’Oliver, que és un dels deu autors teatrals contemporanis més importants del país? M’ha quedat la sensació amarga que som en un país en què la classe realment influent no suporta la gent crítica.
Tornar