Documentació
Montalbán a la carta
El prolífic Manuel Vázquez Montalbán publica la novel.la Erec y Enide i el diccionari Saber o no saber, que obre la seva enciclopèdia gastronòmica. Bon motiu per repassar el menú de les obres.
Manuel Vázquez Montalbán no sabia, quan va publicar fa 30 anys els poemes de Movimientos sin éxito, que els seus moviments el farien caure de morros en l'èxit sorollós. Tampoc podia preveure el risc que l'èxit eclipsés l'escriptor per fer viure una figura pública omnipresent que usurparia el seu nom i es diria com ell, que va néixer al carrer del Pedró del Raval barceloní i va emigrar pels seus dots naturals a l'altre costat de Barcelona: va travessar les rondes i va entrar a la solemne rigidesa de l'edifici de la Universitat.
Les toxines de l'èxit són incansables i sempre fora de control. Però no haurien d'estar fora del control del lector, o menys encara del professional d'aquest ofici que és llegir tan netament com se sàpiga. Per això aquest èxit no hauria d'actuar com a botxí immisericordiós d'un autor mediàtic sinó com a difusor d'un escriptor valuós. D'aquí a 100 anys ningú es recordarà de la proliferació de pàgines d'un autor, però sí potser de qui va firmar uns quants títols. Entre ells no hi faltaran aquests:
Poesia
És difícil saber quin poemari dels agrupats a Memoria y deseo és el millor, però són clares la tendresa i el desvergonyiment imaginatiu d'Una educación sentimental (1967), la maduresa intimidada de Praga (1982) i la críptica desolació de qui rememora una Ciudad (1997). El poeta sempre és un altre perquè la poesia obliga a podar la llengua i desactivar la rutina. També perquè la poesia és la via de la confidència dels tímids, i encara més dels al.lèrgics al memorialisme confés, com Vázquez Montalbán. Per això la seva poesia és plena de miralls trencats i primaveres gairebé sempre furtives (i fugitives).
Novel.la
A Vázquez Montalbán se li van amotinar la raó i l'esperança en una novel.la hipnòtica, El estrangulador (1994). Amb ella va construir un poema novel.lesc sobre el desordre interior de la decepció (o potser sols de la maduresa), tot i que també és l'autoretrat ocult de l'autor que va tenir les conviccions per escriure Galíndez (1990). A finals dels 80, l'empenta depressiva i la constància del fracàs no tenien forma de desraó sinó d'ètica de resistència. Per això va sortir Galíndez, la novel.la més equilibrada de l'autor, tot i que segueixi commovent l'escriptor que hi ha darrere de l'estrangulador d'abans, i molt del que la pietat històrica hi posa per escriure El pianista (1985).
Periodisme
Encara que s'acosti a l'inexplicable, Crónica sentimental de España (1970) és un llibre que ja només es pot llegir amb un aparat de notes. La majoria de lectors ja no capten espontàniament les complicitats i la ironia amb què l'autor recrea el temps de la postguerra. Vázquez Montalbán va ser un articulista excepcional a Triunfo, quan firmava Sixto Cámara o (quina autoironia) Manolo V el Empecinado.
Carvalhos
¿Carvalho també té cabuda en una llista de qualitat? A La soledad del manager (1977) i a Los mares del sur (1979) Vázquez Montalbán va consolidar un personatge entre el cine i la literatura, Pepe Carvalho, i amb ell va néixer un mecanisme narratiu per parlar de la societat amb suspicàcia ideològica, ironia i intenció històrica. Les conviccions que no té Carvalho sí que les tenia Vázquez Montalbán, i per això funciona el cinisme del personatge, perquè l'autor no el patia llavors i segueix combatent avui contra aquest cinisme (fins i tot quan és el seu). Aquest mateix marxista de formació mestissa havia escrit el 1972, amb una llibertat que encara no existia, una vivacíssima novel.la, Yo maté a Kennedy, en què va aparèixer per primer cop Carvalho.
Assaig
Vázquez Montalbán va publicar el 1979 La palabra libre en la ciudad libre, escrita el 1974, quan ni la paraula ni la ciutat eren lliures. La Revolució dels Clavells a Portugal va empènyer un assaig amb un fons que era un tema antic que l'autor no ha abandonat: els mitjans de comunicació com a simulacre de realitat i narcòtic durador. En el fons arrenca d'un precoç Informe sobre la información (1963), escrit en gran part com a reclús a la presó de Lleida.
També s'ha de destacar el tonificant Manifiesto subnormal (1970), que no té res a veure amb un llibre poc citat i molt poc vist (té fotos): Moscú de la Revolución (1990). És una anàlisi ordida per rehabilitar l'art de l'avantguarda preestalinista sense demanar perdó per ser soviètica. I per saber qui i des d'on escriu aquest autor, el millor és acostar-se a la seva breu autobiografia intel.lectual, Entre memoria y deseo, inclosa a La literatura en la construcción de la ciudad democrática (1998). Millor si la llegeixen amb un altre article, el que va servir per titular El escriba sentado (1997), tot i que el subtítol deia més; tant com una denominació d'origen: "El escriba sentado (o reflexiones de un escritor intervencionista en una sociedad literaria fanáticamente abstencionista)".
Fracàs de l'èxit: Erec y Enide
Les utopies arrugades han estat un tema predilecte de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939), però l'amor com a utopia quotidiana, tan explícitament com aquí, no havia aparegut mai abans (o potser sí, però com sempre en ell, amb la codificació xifrada de la poesia). Vázquez Montalbán ha volgut donar joc als incompliments que dóna la vida sentimental i amorosa, més enllà de classes, edats i oficis. Però, a Erec y Enide hi falta molt del que sap i sent aquest escriptor. Hi falta, em sembla, allò que, construït com a novel.la lírica a El estrangulador i com a novel.la històrica a Galíndez, comprometia l'obra amb el millor d'un escriptor que és inevitablement captiu de si mateix (com ho solen ser els escriptors valuosos).
L'escriptor sembla haver cedit massa estris al narrador amb ofici. Aquí hi ha Vázquez Montalbán, però hi ha massa poc d'ell i molt del novel.lista que ordeix relats amb els ulls tancats, com si l'autor s'hagués quedat darrere de la novel.la. O hi és però sense paciència o sense voluntat per extreure del catedràtic d'èxit que la protagonitza les lliçons amargues de l'edat: les deixa anar amb comptagotes i amb pressa, com si aquest material fos massa sensible.
Les millors pàgines tenen a veure amb la introspecció defraudada de l'èxit, gairebé sempre sostingut en la fragilitat voluble de la vida de cada dia, de l'amor de cada dia: d'aquí ve el referent d'aquesta novel.la artúrica del bretó Chrétien de Troyes, Erec i Enide.
Aquesta història s'obre cap a una altra, una espècie d'Erec y Enide modernitzat, que narra el primer cercle vital d'una parella de pocs anys, enrolada en una ONG i sacsejada per la brutalitat de la misèria i el subdesenvolupament del tercer món (Llatinoamèrica). La novel.la com a tal potser ha acabat acusant l'escepticisme de qui coneix massa bé l'impertorbable triomf de gairebé qualsevol raó pragmàtica.
Tornar