Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 11/04/02 per Lourdes Domínguez
L.D. Fa anys que la història d'Érec i Eníde l'havia frapat. Des de quan volia utilitzar-la per fer una novel·la?
M.V.M. Des que vaig assistir a un seminari de Martí de Riquer sobre novel·lística al voltant del rei Artús, fa més de 40 anys. Vaig quedar impressionat pel cicle artúric de Chrétien de Troyes, un novel·lista francès del segle XII, i sobretot per la primera novel·la d'aquest cicle que ens va explicar Riquer: Érec y Eníde.
L.D. ¿La pot explicar per als que no n'han sentit a parlar?
M.V.M. És la història del cavaller més jove del rei Artús. Érec es casa amb Eníde i està tan enamorat que deixa l'aventura cavalleresca per ella. Els seus companys de la Taula Rodona li recriminen que ha perdut virilitat. La solució que s'empesca és sortir de viatge amb la seva dona: ella anirà sempre al davant i Érec l'haurà d'anar defensant de tots els perills amb què van topant.
L.D. Érec y Eníde és una de les novel·les del cicle artúric de Chrétien de Troyes menys conegudes. ¿A vostè, en canvi, per què el va impactar tant?
M.V.M. La vaig llegir a finals dels anys 50, començaments dels 60, quan el director de cinema italià Antonioni ens parlava de la incomunicació de la parella i quan hi havia un debat sobre el tema de la necessitat de renovació de l'amor dia a dia. Els mites es llegeixen de manera diferent a cada època. Per això en aquell moment vaig llegir Érec y Eníde en clau de faula sobre la inseguretat de l'amor i sobre la necessitat d'anar-lo reconquerint sempre.
L.D. Llavors, ¿fa quaranta anys que tenia ganes d'escriure aquesta novel·la?
M.V.M. En aquell moment vaig fer-ne un poema, titulat Érec y Eníde i publicat en el meu segon llibre de poesia, Movimiento sin éxito. I sí, des de llavors em va quedar al cap la idea que un dia escriuria un llibre que recreés aquest mite. En resum, que aquesta novel·la és conseqüència d'una classe de Riquer de fa més de 40 anys!
L.D. Galíndez també li va rondar pel cap de fer durant molt de temps fins que va trobar el moment de posar-s'hi...
M.V.M. Sí, és una obra que tenia la intenció d'escriure des que era a la universitat, tot just als disset o divuit anys.
L.D. ¿I després de tants anys per què va decidir enllestir Érec y Eníde justament ara?
M.V.M. Això va com va. Passes temps acumulant material fins que, de sobte, t'adones que és el moment d'escriure aquesta novel·la i no pas una altra.
L.D. I què va fer un cop va prendre aquesta decisió?
M.V.M. Feia 40 anys que no m'interessava per la matèria artúrica, o més ben dit, que ho feia de forma molt perifèrica. Per documentar-me, vaig parlar amb la filla de Martí de Riquer, Isabel de Riquer, tota una especialista, i vaig llegir llibres sobre la matèria. Abans de donar el projecte per acabat, també vaig consultar altres experts.
L.D. Quins problemes s'ha trobat a l'hora d'escriure Érec y Eníde?
M.V.M. El primer que vaig haver de solucionar era saber qui diria aquesta història, perquè el que no volia fer era una novel·la de l'Edat Mitjana. Quan vaig tenir dissenyada la figura del vell catedràtic emèrit venerat per tot el món acadèmic, de la cultura i de la política, tot va ser més fàcil: vaig aprofitar la ponència que li feia fer sobre Érec i Eníde per introduir i actualitzar el mite.
L.D. A part de la història artúrica, quins serien, segons vostè, els grans temes del seu llibre?
M.V.M. El tema central és la descripció d'una ponència cultural per part d'un home ja gran que està vivint una tempesta vital, tant per la seva edat com perquè al seu voltant tot s'enfonsa: la seva dona i el seu nebot tenen molts problemes, però ell ni se n'adona perquè viu aïllat en el seu petit univers acadèmic. És una novel·la narrada en tres temps: el d'ell, el de la seva dona que està preparant el Nadal, i el del seu nebot Pedro.
L.D. ...que, precisament, és qui viu una aventura semblant a la d'Érec i Eníde...
M.V.M. Està vivint a Sud-amèrica com a metge membre d'una ONG i passa per un munt de perills i d'aventures, en què es troba tres lladres, gegants, el petit rei, la figura del metge impostor... Tots són personatges de la història de Chrétien de Troyes que han estat traslladats i adaptats a l'actualitat. Qui conegui el mite veurà de seguida que he utilitzat la trama d'intriga de la novel·la artúrica i l'he reinterpretada en clau actual. Evidentment, no fa falta haver llegit l'obra original de l'autor francès per poder gaudir de la història.
L.D. Podríem dir que la moral de l'Érec y Eníde de Chrétien deTroyes és que s'ha de cuidar l'amor dia a dia. El protagonista del seu llibre, en canvi, no hi creu gaire, en aquest principi...
M.V.M. El vell catedràtic és un personatge molt pessimista. En la seva ponència ens ve a dir que està molt bé pensar que diàriament hem de cuidar l'amor que sentim per la persona que estimem per mantenir la il·lusió, però que en realitat això no deixa de ser un autoengany, una ficció. La seva dona i el fill pensen diferent, en canvi.
L.D. Parlem de la dona, doncs. Al principi del llibre sembla que només sigui la figura d'una dona 'pija' i superficial, però de mica en mica va prenent importància...
M.V.M. Aquest personatge és un intent de demostrar que cap persona està dissenyada d'una sola peça. Quan em vaig plantejar la novel·la, vaig pensar que la Madrona seria una figura interessant per fer de contrapunt a la del catedràtic, però a mesura que anava escrivint es tornava un personatge més agraït i per això va anar creixent. No he tingut mai gaire simpatia per les pijes, però ella és molt més, és una persona amb una gran voluntat
d'amor.
L.D. Vostè és, doncs, dels escriptors que pensen que els personatges tenen vida pròpia...
M.V.M. Estic convençut que els personatges tenen autonomia. Encara que sigui un tòpic, en el meu cas és cert.
L.D. Més d'una vegada ha afirmat que li costa més escriure les novel·les de la sèrie Carvalho que les anomenades 'serioses'. Després del seu darrer llibre, continua pensant el mateix?
M.V.M. Sí. La dificultat d'escriure un llibre de Carvalho és doble. Primer, perquè el personatge ja està dissenyat i, per tant, has de complir unes expectatives. Té un llenguatge, unes idees, uns costums propis que has de tenir en compte. En segon lloc, si vols fugir de la novel·la fórmula, has d'intentar que cada llibre de la sèrie sigui la reconstrució d'un món. A més, el lector està acostumat que en les obres de Carvalho hi hagi un doble narrador: un d'explícit, que és l'autor, i un d'implícit, que és el món filtrat a través de la mirada de Carvalho. Tot plegat fa que no siguis lliure a l'hora d'escriure.
L.D. Però aquí tampoc era del tot lliure, perquè havia de recrear un mite artúric...
M.V.M. Cap escriptor és lliure del tot! Fora, és clar, que t'inventis una història completament de ficció. Jo, per exemple, quan vaig escriure El pianista em vaig haver d'estudiar la vida musical del París dels anys 30, i quan vaig publicar El estrangulador, vaig haver d'amarar-me de psicologia, psiquiatria i lacanisme.
L.D. Com a intel·lectual, sempre s'ha definit políticament de forma molt clara. Es podria fer una lectura també en clau política del seu llibre?
M.V.M. Com a molt, es podria llegir en clau de defensa de la solidaritat, però no crec que sigui l'aspecte més important.
L.D. Ho deia més aviat perquè les ONG en surten molt ben parades...
M.V.M. Sí, perquè hi expresso la meva simpatia pels moviments i les organitzacions socials que han nascut als extramurs del que han estat les formacions polítiques de l'esquerra tradicional. A causa de la seva divisió interna, bona part de l'esquerra ha estat insensible als problemes actuals. Si no hagués estat per aquests moviments espontanis, no existiria una sensibilitat, per exemple, a favor de l'ecologisme, en contra del racisme o per la igualtat entre homes i dones. L'esquerra ha passat en els darrers 10 o 15 anys per una situació de crisi terrible.
L.D. Fa temps que va anunciar que volia escriure Milenio, un llibre en què Carvalho faria la volta al món. En quina situació està aquest projecte?
M.V.M. És una novel·la que ja vaig anunciar en una entrevista l'any 1974, parlant dels plans que tenia per al personatge de Carvalho. És un dels projectes que estic escrivint ara.
L.D. Diuen de vostè que anuncia amb tant de temps els seus pròxims llibres perquè així agafa una mena de compromís que l'obliga a escriure'ls...
M.V.M. Escric sota l'imperi de les obsessions. Per exemple, jo sabia que volia escriure una llibre sobre la vida interna del Partit Comunista, però que no ho podia fer des de la clandestinitat. En el moment que el partit es va legalitzar, vaig escriure Asesinato en el comité central. Galíndez tambe és una novel·la que vaig anunciar molt de temps abans de fer-la, com Milenio.
L.D. Però, tot i així, té fama de ser un autor molt prolífic!
M.V.M. És que no faig res més que escriure. És la meva feina: escric novel·la, poesia, assaig, articles per a la premsa... Però, en realitat, crec que sóc bastant gandul.
L.D. Parlem de Milenio. Serà o no l'última novel·la de la sèrie de Carvalho?
M.V.M. Després de Milenio, suposo que encara escriuré sobre Carvalho. Però com que el final de Milenio serà una mica especial, no crec que en propers llibres torni a aparèixer en el paper de detectiu privat. Ja ho veurem: tot dependrà d'aquest final. Tinc un parell de temes de la vida de Carvalho dels quals encara m'agradaria escriure: la seva joventut als anys 60 i la reconstrucció de la seva infància al Barri Xino.
L.D. Amb Carvalho sembla que manté una relació d'amor-odi...
M.V.M. I ell amb mi també! És un personatge que m'és necessari per a tot el cicle de novel·la crònica de descripció d'un temps que he creat, però que al mateix temps em crea problemes, perquè és autònom, és amo de la seva conducta. En un monòleg teatral que vaig escriure i que aquí encara no s'ha estrenat, Carvalho es queixa amargament que li he suposat una ideologia que potser no era la seva o que li he fet anar-se'n al llit amb dones que no li agradaven i, en canvi, li he tallat relacions amb dones que sí que li feien el pes. No cal dir res més, no?
L.D. Les novel·les de Carvalho s'han traduït fins i tot al coreà. Per què creu que és un personatge que ha tingut d'èxit?
M.V.M. Perquè representa la crònica d'un temps: un període que s'inicia als anys 60, amb el moviment hippie, la píndola anticonceptiva, la minifaldilla i el clima d'eufòria, de llibertat i de conquesta d'aquell temps i que continua fins a finals de segle, amb la sida i l'ambient de falta d'esperança que, afortunadament, hem començat ja a superar en els darrers anys.
Tornar