15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Article publicat al diari “Avui” el 09/05/02 per Quim Arana

Manuel Vázquez Montalbán és autor d'"ideas lentas, como libros desplomándose", i més que lentes diria que profundes i obsessives, de molt llarga durada i d'abast intens, al final de les quals, o com a resultat de les quals, més ben expressat, els llibres acaben desplomándose, això és, fent-se realitat. Ho demostra, un cop més, amb la seva darrera novel.la, Erec y Enide, relectura en clau vital -esperançadora i desesperançada, a la vegada-, i també -i no és un aspecte gens menyspreable- en clau política, de la matèria artúrica que dóna titol a l'obra. Erec y Enide, mite o llegenda que l'escriptor pren com a punt de referència de la seva narració, és present en la trajectòria de l'escriptor des de fa gairebé quaranta anys. Ell mateix ha declarat recentment que va ser a les classes de Martí de Riquer on va conèixer la història de Chrétien de Troyes i que, a partir d'aquell moment, s'hi va quedar enganxat. També ha declarat -sorprenentment, de forma errònia- que al mite dels amants que han de reinventar l'amor a diari -és a dir, Erec i Enide- va dedicar un dels poemes d'Una educación sentimental. És cert que va escriure un poema sobre o a partir del mite, de la seva visió d'aleshores, però Correo sentimental, respuesta a Enide forma part de Movimientos sin éxito, no pas d'Una educación sentimental. A banda de la petita anècdota, que no canvia absolutament res, també, i dues vegades, Montalbán esmenta Erec i Enide en la seva Crónica sentimental de España, un fragment de la qual diu: "El amor, que nada entiende de razas ni colores, pasó a ocupar un lugar relevante en la temática popular. La cosa venía de antiguo, porque uno de los temas más apurados por la literatura popular ha sido el amoroso, desde los tiempos del 'Erec y Enide', de Chrétien de Troyes. El romanticismo había llevado a peligrosas desviaciones del tema; desviaciones que iban hacia la frustración, la tragedia final, la carrera de obstáculos corrida por amantes que se queman las alas en el fuego de imposibilidades fatales, individuales o sociales...".Han passat més de trenta anys des que això escrivia i, necessàriament, la visió de l'Erec y l'Enide ha variat una mica, però potser gens en el que és substancial. De fet, diria que el que ha fet Montalbán ha estat aprofundir al màxim en l'esperit de la llegenda per treure'n una lectura social, política, actual, més enllà de la primera i evident, vital i/o amorosa, cavalleresca. La novel.la s'estructura en tres parts: s'alternen unes amb altres i es complementen al final, on es tanquen el caps que deixen anar. Dues són dos monòlegs de dos dels personatges -reflexió i repàs a l'ocàs de la vida-; l'altre és una veu omniscient, la càmera que segueix la parella d'amants en la seva cursa d'obstacles per salvar la vida, per trobar raons per seguir-se estimant -potser per seguir sent solidaris, també-. D'una banda, un vell catedràtic de literatura, medievalista, un veritable autista, una mica més gran que MVM, fa balanç el dia que rep l'homenatge de la professió, el dia de la jubilació, a l'illa de San Simón, a la Ría de Vigo, un indret que aplega un rosari d'horrors sobre les seves runes, horrors cauteritzats ara per efecte de l'acció cultural (?) -l'illa s'ha convertit en centre cultural, segurament refet per la Xunta amb el vistiplau del president autonòmic i la ministra del ram-, ironia d'esquitxada de MVM, perquè la cultura hauria d'estar al servei de la memòria, no pas ser-ne l'enterradora. El segon monòleg el protagonitza la dona del vell professor, una burgeseta de molt bona família catalana d'expressió castellana, que ha passat per la vida i la història com la dona de Julio Matasanz, però que també manté la seva identitat i bona part de la seva fortuna, tot i que una mica minvada, com a membre dels Mistral de Pamies, amb cases a Pedralbes i al Maresme. De pura sang, doncs. La part del narrador omniscient és la dedicada als moderns Erec i Enide, Pedro i Myriam, metge i infermera, nebot i fill adoptiu ell de Madrona Mistral de Pàmies i Julio Matasanz, nora ella perquè no els queda cap altra opció, més al catedràtic que a la seva dona, que treballen a Centreamèrica per a Metges Sense Fronteres.Amb aquests materials, Montalbán construeix una novel.la política i vital o viceversa. Ignoro si també hauria volgut escriure una història d'amor, però ho dubto, perquè MVM no té pràcticament històries d'amor en la seva narrativa -grans històries d'amor en un sentit clàssic, encara que no el sabria definir gaire bé-. Erec y Enide no és una història d'amor, ni tan sols la part de Pedro i Myriam, sobretot és una road-movie, aventures en el sentit més estricte, única connexió, tal vegada, amb l'amor, perquè potser sigui això, l'amor vist com una aventura i, sense aventura, una condemna al fracàs. A O César o nada l'autor prenia uns fets històrics, però que gairebé són ja llegenda, per construir una faula política del present. Aquí continua en la mateixa línia. En la conferència que davant els seus col.legues dicta Julio Matasanz, diu, com a resum: "Es casi inútil luchar por el amor día a día, aunque fingirlo sea la única remota posibilidad de que perdure el amor. Carlos García Gual ha escrito sobre el redescubrimiento de la sensibilidad en el siglo XII y a mí me interesa el uso que en el siglo XXI puede hacerse de ese descubrimiento...". La nova sensibilitat per al segle XXI la descobrirà i l'hi descobrirà, a Matasanz, la seva amant, Myrna Taylor, una col.lega britànica amb la qual ha mantingut un afer de vint anys de trobades congressuals més o menys esporàdiques, en funció sempre de la temperatura de la matèria de Bretanya. Myrna diu a Julio: " Estoy cansada de todo el montaje, de lo que sé, de lo que hago, de lo que enseño. No sirve para una puñetera mierda. Reproduce un saber no exteriorizable que nos sirve a los que nos metemos en la secta. Ni siquiera juzgamos lo literario para que intervenga en el mundo de hoy o para que lo explique. Somos arqueólogos y con un límite de satisfacciones que sólo tú o tres o cuatro como tú podéis superar. [...] Iré a ver a mis nietos, a Australia o Nueva Zelanda, he de aclararlo, o al Canadá y les explicaré no quién es Erec o Chrétien de Troyes o Defoe, sino Georges Bush o Putin o los encuentros de Davos o Porto Alegre o las amantes del príncipe Carlos o la triste vida sexual de su padre, el rey consorte, o por qué es importante contemplar el mundo desde las antípodas, sean las antípodas que sean. Tal vez me haga de una ONG, como tus hijos".El repte que assumeix Montalbán -i que aconsegueix batre- és compaginar totes dues opcions: l'estètica de Matasanz i l'ètica de Taylor, que en el fons són la mateixa, perquè no hi ha diferències entre manière i matière; és el repte de llegir en clau contemporània la llegenda d'Erec i Enide i donar-hi la utilitat individual i/o social que ja esmentava MVM a la Crónica sentimental de España, perquè"el mito creado por la literatura, las artes, los medios de comunicación es sobre todo un sistema de señales ensimismado que el receptor termina por cocrear, no mediante la interpretación, sino mediante la utilización sentimental, emocional o incluso ideológica" i perquè "nosotros necesitamos saber específico para leer apasionadamente 'Erec y Enide', pero los lectores contemporáneos, si los hubiera, de una versión de lectura convencional, harían su propia elección de significantes en función de cada sustrato personal, la información cultural incluida...".L'estil de Montalbán és perfectament reconeixible i està en funció d'una estratègia narrativa que ja es feia evident en novel.les gens fàcils com ara El estrangulador, però també El premio (de la sèrie del detectiu Pepe Carvalho) i O César o nada; un estil que s'ha anat comprimint, polint, fet com si fossin petites píndoles, en relació amb les novel.les més... guarnides de mitjans dels vuitanta als primers noranta. La narració d'Erec y Enide és concisa, succinta, estalvia descripcions. Hi ha moments en què és telegràfica -potser només en les dèries sexuals d'uns i altres l'autor perd una mica la contenció i s'hi recrea-, però sempre d'una efectivitat màxima: el text, la forma, al servei del fons, però sense perdre de vista l'estètica. I la ironia i l'humor estan sempre presents com els elements necessaris -per a l'escriptor, per a reconèixer-se a si mateix en allò que escriu més que perquè siguin coherents dins de la novel.la- a l'hora de salpebrar el plat.Pel que fa a la reflexió vital que planteja Erec y Enide -dues vides al final del camí; dues més que tot just començen a viure-morir; més una de nova encara a les portes-, és el personatge de Madrona Mistral de Pamies el que esdevé clau, bé a través del seu monòleg, obvi, bé a través de les referències que en fa en el seu Julio Matasanz. De fet, com passa amb Julio y Myrna, Madrona i Julio són veus complementàries, impossible una sense l'altra, impossible entendre el final de la vida tant des de l'egoisme (Julio) com des de la generositat (Madrona), possible aquesta per la seva capacitat econòmica i per una visió de la vida amable, també de burgesa amable.Erec y Enide és una novel.la molt completa, rodona, amb molt text i subtext per analitzar, per dir una pedanteria pròpia d'acadèmics, de les quals -de vegades- es burla el mateix Montalbán. En un comentari de duel de Far West com aquest, desenfundant al més ràpidament possible, es fa difícil abraçar tants i tants perfils com té. Però parafrasejant Julio Matasanz, que a la vegada copia un famós crític nord-americà, si la novel.la "más complicada puede resumirse en diez líneas", aquesta també, i el comentari més exigent pot quedar en poc més que una "oración compuesta", que ni tan sols ha de ser brillant: Erec y Enide és l'adaptació en clau política -i vital- d'una llegenda artúrica amb què l'autor vol demostrar, entre altres raonaments, el possible ús mestís-popular d'un text medieval i, per tant, aparentment hermètic; una novel.la desesperançada i esperançadora a la vegada; una novel.la de dones fortes i sàvies; una novel.la molt literària per revaloritzar la literatura i donar-li, i reconèixer-li, una capacitat d'intervenció en la realitat; una novel.la de compromís.

Tornar