Documentació
Un cor fràgil però tremendament generós
"El cor, aquesta víscera tan improbable..." Són paraules de Manuel Vázquez Montalbán. Li havia fet una pregunta en clau irònica i, en la mateixa clau, i també en la del cardiòpata al qual la malaltia només l'espanta moderadament -l'imprescindible per no excedir-se en comportaments suïcides perseguits per l'Església Catòlica i el Sant Pare-, em va respondre. Parlàvem de Cuba, però, al mateix temps, i com si fos un joc de sobreentesos bastant particular, parlàvem del seu cor, enterrat en part dins de la seva memòria: memòria i cor, gairebé una unitat; memòria i desig , Memoria y deseo . El cor, el seu, tremendament generós, com he tingut la sort de comprovar en nombroses ocasions -com encara esperava comprovar moltes més-, s'ha parat per sempre. Amb ell, una mica el meu, el nostre, subjecte col·lectiu que val aquí per a l'estricta intimitat de dues persones o per a tots els milers, centenars de milers arreu del món que, a hores d'ara, estan/estem commoguts, tristement desfets per la brutalitat de la notícia. I no només per la desaparició d'una persona a la qual s'estima més enllà del que és i del que representa, sinó -o també- perquè l'intel·lectual -l'escriptor, el poeta, el periodista, l'assagista- i l'amic ens deixa orfes i desvalguts de manera sobtada davant d'un món convuls i bastant en desordre. I la seva tasca com a escriptor, la seva vàlua, la seva capacitat de pensar i d'anàlisi, la seva humanitat i exemple eren i són, encara avui, i des de fa ja un munt d'anys, molt més que necessàries. (¿Com collons ens haurem d'enfrontar ara, sense tu, Manolo, als Aznar, Rajoy, Bush i companyia, tota aquesta gentussa -hereus d'altres; procreadors dels que s'esdevindran- contra la qual brindàvem sempre que ens vèiem? " ¡Por la caída del régimen! " " ¡Por la caída del régimen! " "La mort és obscena i reaccionària". És una definició sartriana de la mort a què Manuel Vázquez Montalbán va recórrer quan, durant una sèrie de trobades l'estiu de 1995, vam parlar d'aquest i d'altres temes. Aleshores era relativament recent l'operació de cor a què es va haver de sotmetre per fer uns ajustaments en peces del seu cos/cor que no li funcionaven tan bé com el cap/el cor -els aspectes no mecànics-. En el cas de la seva mort, l'afirmació és exacta, precisa. Em va confessar aquells dies: "Quan era petit o adolescent, m'imaginava la meva pròpia mort com a les pel·lícules. Allò típic que el bo mor molt bé, amb tota la teatralitat típica de les pel·lícules, i amb tota l'èpica també. Desprès, és clar, he descobert l'aspecte sòrdid i terrible de la mort. Molt poques morts es produeixen amb serenitat, cosa que seria el més desitjable". Afegia també que "la mort és la gran estafa. És la gran estafa del fet de viure, que no has provocat tu mateix i que sovint tampoc has tingut les eines necessàries per gaudir-ne més". Des de l'habitació despullada en què escric aquestes línies, des del primer moment que he conegut la notícia, per consolar-me he tractat d'imaginar la cara d'un Manolo Vázquez nen representant la seva pròpia mort en els termes en què la imaginava de nano, com ell mateix hauria vist infinitat de vegades morir actors de Hollywood en el cine Padró o en altres sales del barri en què va néixer. I la setmana següent, és clar, els veuria de nou amb el canvi del programa doble. Et veurem de nou, Manolo, et llegirem de nou a la contraportada d' "El País" o en el "Diàleg" dels dissabtes de l'AVUI. És el mínim que puc tractar de fer en recordar/rellegir les seves paraules. Però tot seguit he pensat/he rellegit allò de "la gran estafa"; en el fet que ha mort a Bangkok, lluny de Barcelona, dels seus éssers més estimats -"dipositaris d'afectivitat", com ell hauria relativitzat, amb més timidesa que, per una vegada, exactitud-, i he vist la ganyota escèptica, cínica de la seva cara, com rumiant: "Aquí s'ha acabat tot, Manolo!" I el seu gest circumspecte no fa més que donar-me voltes i voltes pel cap. Perquè ja no hi haurà més setmana vinent, ni més programes dobles en els cinemes del barri. Ens queda, això sí, la seva literatura, la seva poesia, el seu assaig, el seu exemple, la seva memòria. S'acaba de publicar, a més , Geometria y compasión , recopilació de textos seus sobre art; el pròxim gener apareixerà -si ara no canvien els plans inicialment previstos- el que ara ja sí que serà el darrer Carvalho , Milenio -volta al món convuls i en desordre de què parlava, de gairebé mil pàgines- i, potser, altres textos que tenia en algun calaix i que esperava el momentd'acabar-los d'arrodonir: tal vegada un sobre Eva Braun; altres que en desconec l'existència... No sé si haurà tingut temps de treballar o esbossar la novel·la que volia escriure sobre com un grup de presoners del franquisme viuen la crisi dels míssils de Cuba (octubre de 1962), període que coincideix, en part, amb el seu internament pel règim i el de la seva dona, Anna. Ignoro també si haurà avançat en la crònica sobre els vuit anys de govern Aznar, i que imagino que preveia o que hauria volgut publicar per a les eleccions generals de l'any vinent o per als mesos immediatament posteriors. Com si es tractés d'una premonició -d'un temor meu molt íntim, inconscient, que aleshores no podia confessar o ni tan sols volia imaginar, perquè la mort de Manolo era i encara em sembla inimaginable-, en aquelles trobades a què he fet referència -1995-, li havia demanat pel gènere de la necrològica a la premsa i com l'afectava el fet que, de sobte, el truquessin a casa del diari de torn i li diguessin: "Manolo, s'ha mort en tal, necessitem vuitanta línies per d'aquí a mitja hora". Em va respondre: "La gent que escriu, que té un codi lingüístic al seu abast, té un consol extraordinari, un consol equivalent gairabé al dels que tenen una visió transcendentalista religiosa de la mort que els fa pensar que sempre hi ha un punt de trobada amb els morts a Pelai cantonada Rambles del Cel. Però per als que no tenim aquest consol religiós, com és el meu cas, les paraules ens serveixen per combatre la mort. És un mitjà d'eternitzar o d'allargar els sentiments, les emocions i els records. Les persones que no el tenen, que són la immensa majoria, busquen altres maneres de combatre aquesta por, de combatre l'obscenitat i el reaccionarisme de la mort, de fixar a la memòria els éssers que estimen. Els que escrivim o els que tenim un codi lingüístic de qualsevol mena, tenim molts recursos, almenys per pal·liar-ne l'efecte". Hi vaig insistir: "Alguna vegada, mentre escrivia una necrològica, s'ha posat a plorar?" "Sí, en casos molt concrets. Però més que posar-me a plorar, m'he sentit commogut, molt commogut, en recordar situacions concretes..." Doncs, això, Manolo, commogut, tremendament commogut i plorós com ploro de vegades al cine, com plorava Manolo en segons quines pel·lícules o documentals. I tracto de pal·liar-ne els efectes fent servir les paraules, les teves paraules en bona mesura.
Tornar