Documentació
Vázquez Montalbán, any I
S'havia de donar un primer relleu generacional i la direcció de "Solidaridad Nacional" , la Soli, vaixell insígnia del periodisme falangista, amb el jou i les fletxes a la capçalera i el subtítol de "Diario Sindicalista de Cataluña" , va començar a reclutar alumnes dels últims cursos de periodisme. Entre els que van entrar el 1960 hi havia Robert Saladrigas, Lluís Bonet Mojica i Manuel Vázquez Montalbán (MVM). El redactor en cap del diari, José Fernández Aguirre, acabaria protegint aquest últim jove en trànsit clandestí de l'FLP al PSUC i que, amb tot just 21 anys, ja comptava en el seu currículm amb un pas per comissaria. L'aprenent, que compaginava la universitat amb la feina, buscava una certa autonomia econòmica, així que es va posar a escriure com un boig des que va debutar, el 4 d'agost de 1960. Es tractava de sumar: 70 pessetes la col.laboració (quan l'hi pagaven); 150 les entrevistes, el més ben retribuït. Vázquez Montalbán va publicar en un any, fins al 30 de juliol de 1961, 95 articles, un gairebé cada tres dies. Malgrat això, la producció sorprèn per la qualitat --molt per sobre de la mitjana del diari-- i pel contingut ideològic. Al primer apartat hi contribueix una ambició literària que recorre des del paràgraf inicial fins al peu de foto. L'ajuda també que és un personatge molt madur culturalment ja en aquella època: Nietzsche, Joyce i Flaubert apareixen vinculats a reportatges sobre l'ofici d'escriure, la vida familiar o una sèrie històrica sobre el fill de l'emperadriu Sissi. També hi ha la voluntat de documentar-se i de recuperar la cultura popular, ja amb 21 anys impregnada d'ironia i nostàlgia. El seu agosarament no serà només tècnic , sinó també ideològic. Aprofitant els vastos coneixements històrics i posant la seva escriptura estètica al dictat d'una gran sensibilitat social, aprofitarà qualsevol dels temes nimis que la censura li deixa passar per colar valoracions i personatges xocants a l'Espanya del 1960, i des d'un diari falangista. La seva actitud és gairebé temerària, suïcida. I li va passar factura. El díscol aprenent va ser sotmès a marcatge i li van començar a encarregar reportatges purgants , que el juny del 1961 van provocar "molta sorpresa" entre els seus camarades del PSUC: "Fins i tot van arribar a tenir por que jo fos un infiltrat de la policia", va recordar anys després. El segon avís va arribar quan, a finals del 1961, Fernández Aguirre el va passar al diari B del Movimiento: "La Prensa" . Poc després, el maig del 1962, la presó. Fins que la seva firma torni a aparèixer en un diari passarà una dècada, després de pul.lular per "Hogares Modernos" ,"Siglo XX" ... Aterrarà a "Tele/eXpres" , d'on no va ser acomiadat per comunista perquè Manuel Ibáñez Escofet va assegurar a la direcció: "Una persona que té un 124 no pot ser comunista". Ho era, i també un gran periodista. Des de l'inici. La signatura està en lletres majúscules i el tema, per l'erudició histò- rica que destil.la, també invita a pensar que qui escriu el text, que a més a més constarà de diverses entregues, ja és un veterà del diari falangista Solidaridad Nacional . Però no, la sèrie de cinc capítols --si bé l'última consta numerada com a sis-- que arrenca a la pàgina 7 del dijous 4 d'agost del 1960 significa el debut en el periodisme professional de Manuel Vázquez Montalbán. L'elecció sembla estranya i fins i tot avorrida d'entrada: la vida i l'obra del famós fotògraf italià Alejandro Merletti (1860-1943) des de la seva arribada a la capital catalana a finals del segle XIX fins a la seva mort. Merletti, el fotógrafo del medio siglo barcelonés és el títol que, precedit per l'epígraf Barcelona frente al objetivo , encapçalarà tota la sèrie, l'última entrega de la qual es publicarà el dia 9 d'agost. Sembla increïble, però el jove periodista ha calculat a consciència el tema del seu debut: a primera vista per al possible censor, el reportatge apunta anodí, banal, però des de la primera línia el jove escriptor, militant comunista en la clandestinitat, aprofita la vida de Merletti per revisitar la història de Barcelona i Catalunya dels últims 50 anys. I sense embuts: Marx i Engels ja apareixen citats en la primera entrega --si bé per burlar-se dels anarquistes--, i el Primer de Maig és exalçat i reivindicat com a tradicional en una Barcelona clarament prerevolucionària. Al llarg dels capítols es revisitarà des de la Setmana Tràgica fins als famosos Fets d'Octubre del 1934 i, en l'última entrega, ja més encoratjat, evocarà "la constitución del PSUC, al que los catalanes rebautizaron con el nombre de 'peix amb suc". Sí, és un exercici de barcelonisme com a succedani d'un catalanisme o d'una recuperació històrica de la memòria que el franquisme va obligar a oblidar, però té mèrit que amb això es llanci, només de començar i en un diari falangista, un debutant. Després potser hi ha una altra raó, íntima en el ja llavors sentimental periodista: Merletti és un barceloní d'adopció que durant la República, per filofeixista, va passar un temps a la presó, com fa constar Vázquez Montalbán, potser evocant el currículum del seu pare, pres antifranquista, i la seva condició de fill d'immigrants. La sèrie, com a text periodístic, anirà a més. En el primer, la ploma es mostra tensa --repeteix afegitons com "el verdadero sentido de la palabra", el fraseig és llarg... --, però destaca per intenció i ambició davant l'estil gris i sec que impera a la resta del diari i, sobretot, a la premsa de l'època. Per guanyar ritme, el jove periodista aposta per dos plans en la narració: la vida de la ciutat i la de Merletti corren en paral.lel. Impressiona veure'l créixer d'un dia a l'altre. I així, el que en el primer text ja s'apunta --una voluntat literària que es tradueix en les arrencades ( "La ciudad se estremecía. De cada anónimo adoquín podía surgir la tragedia..." ) i fins i tot en els titolets; una ironia sorneguera que el porta a buscar la causa del llançament de la bomba del Liceu en què l'anarquista Santiago Salvador era "partidario de Wagner i aborrecía la ópera italiana" (aquell dia es representava Guillem Tell , de Rossini) i que serà característica evident en l'entrega següent. Com un paó, mostra tots els seus poders cromàtics: les metàfores, fixar-se en els detalls (el caramel que Merletti va regalar a Alfons XIII...), la fraseologia curta quan el text ho requereix ( "Guerra en África. Llamamientos de reservistas. Incitación a la deserción. Las masas en las calles. Sangre. Incendios." ), la documentació exhaustiva (el fill del mateix Merletti li ha servit de font, llibres llegits)... ¿I és possible que en el seu primer treball ja hi hagi també la seva voluntat de recollir retalls de la cultura popular? Evidentment: en la tercera entrega ja juga amb un fragment d'un cuplet del 1914. Sí, MVM va néixer periodísticament fet. El 1960 i 1961, la portada i les primeres pàgines de "Solidaridad Nacional" estaven reservades a les notícies censurades d'un règim que periodísticament seguia en la rància autarquia, i d'una guerra freda que s'anava gelant: la nova Cuba castrista estava a punt de trencar amb uns EUA disposats, al seu torn, a votar per Kennedy; i un Congo convuls ja intuïa l'assassinat de Patrice Lumumba. Algunes, poques, pàgines després, en el seu primer any com a periodista, Manuel Vázquez Montalbán només escrivia cròniques, reportatges, entrevistes i sèries històriques per a les seccions Barcelona, Información y reportajes i Letras de la Soli. ¿Només? No. MVM va aprofitar els seus primers textos per marcar gols a un diari de la Falange i, afinant la ironia, esbossar les seves obsessions: recuperar la memòria històrica, rescatar la cultura popular, radiografiar Barcelona, formar consciència social, crear opinió, decantar actituds i contextualitzar els continguts locals amb els globals. Com a exemple, aquesta arrencada a sis capítols sobre la peripècia de dos germans del barri del Clot que als 18 anys van fugir de casa per anar a torejar però van acabar en una comissaria de Saragossa: "Hacía tiempo, no mucho, que el cañón había dejado de sonar. Era el año 1940 y de Pirineos para arriba el cañón universal había tomado el relevo, cedido con buena gana, del pueblo español. En un mundo de Roosevelts, Churchills, Eisenhowers, Hitlers y Stalins, cohabitaba un muchachito español bien llamado Francisco". No era Franco, sinó "Francisco Navarro," obrer de la Hispano Olivetti que 20 anys després explicava la seva Historia de torerillos. Aquests reportatges seriats --aparentment banals i que ell allargava per unes pessetes de més-- eren ideals per infiltrar materialisme històric, memòria popular i fins i tot frases en català. És el cas de les sèries Los 'chinos' del 'Celeste Imperio'. Cuando los barceloneses aún eran caprichosos --on va afirmar que, durant la guerra civil, "Barcelona parecía un queso de Gruyère con tanto bombardeo" --; "De la seda al polyester. Cuarenta y tres siglos en busca de un tejido eterno" --que trasllueix història econòmica--; "Torrevieja, 1960" --que retrata l'emigració en un viatge a Alacant--, i "El misterio de una fachada" --que aprofita una obra de Picasso al cine Bosque per parlar de la influència a Barcelona de les avantguardes artístiques, Lenin, Trotski i Stalin. Només hi ha una sèrie ( "La familia, esa pequeña patria, del gener del 61") amb un rastre que es perd després d'un capítol II sense firmar. No és aventurat dir que va ser censurat perquè, tot i que es recolza en una cita de José Antonio Primo de Rivera, el que Vázquez Montalbán fa en aquest reportatge inconclús és descriure una Catalunya burgesa "dividida en tres estratos sociales" i plantejar aquesta qüestió: "Las Constituciones del Universo proclaman el pleno derecho del ser humano a la formación de una familia. El problema, en la práctica, se plantea entre esta aspiración y las condiciones reales que la impiden (falta de vivienda, de suficientes medios de subsistencia, de formación familiar adecuada, de seguridad social, etcétera)". Idèntic joc si no més li donaven les notícies: la inauguració de la duana de la Jonquera va ser el pretext per denunciar el contraban i les fronteres; la crònica del pregó de la Mercè del 1960 li va servir per exaltar el "sentido social" de la festa major; una entrevista amb un capellà del Sindicat Vertical va ser ocasió per preguntar "¿qué se da primero, el salario justo o la productividad?"; i un reportatge sobre la inauguració de la Clínica Teknon, "donde la ciudad compra su nombre, que diría Francisco Candel, cerca del cruce de las calles Ganduxer y Vía Augusta", li va servir per denunciar: "Esta clínica está hecha a la medida de los niños. El niño está en su centro. Pero sin abstracciones ni inútiles generalizaciones. El niño que está en su centro es el que como mínimo paga 200 pesetas diarias...". Los historiadores aportan el dato objetivo, frío, descarnado... El 18 de julio de 1936 el Ejército español se levantó contra el Gobierno de la República y triunfó, primeramente en dos sitios: Mallorca y las posesiones africanas. Los historiadores tienen archivadas miles de fichas sobre lo sucedido después y nadie les discute el derecho a tenerlas. Pero el 18 de Julio de 1936 es algo más que páginas, letras o cartón de ficha. El 18 de Julio de 1936 es vida misma española en trance de troncharse. Por eso el hombre anónimo de la calle también ofrece su visión de aquel 18 de Julio y la da en la medida de su disposición afectiva para lo que la fecha significó". Amb aquest paràgraf de prosa calculadíssima que reivindica la memòria històrica popular i que traspua molta audà- cia, MVM va obrir nou reportatges commemoratius dels 25 anys de l'Alzamiento que, sempre al costat d'un retrat de Franco, va firmar el juliol del 1961 per a Solidaridad Nacional. Va ser un encàrrec que el seu director, el falangista Luys Santa Marina, li va imposar com a purgant per una militància comunista que la policia havia denunciat davant el diari. El càstig va començar amb tres mesos de sequera: de mitjans de març a finals de juny només li van deixar publicar dues notícies literàries i una crònica sobre el 2° Congreso de la Familia Española. El lèxic ranci i oficialista que va fer servir en aquesta última peça -- "un ¡Arriba España! escueto y sereno cerró un parlamento, por breve, dos veces bueno", va escriure-- denota que se sentia molt vigilat. I sota aquesta pressió, a finals de juny, el van enviar a Mallorca en el destructor Gravina per cobrir l' Operación Foca, unes maniobres de l'Armada que homenatjaven els caiguts del creuer Baleares. Però un MVM hàbil i audaç va escopir aquestes dosis d'oli de ricí a la mateixa cara del franquisme. Així, en cinc reportatges datats entre el 23 de juny i l'1 de juliol de 1961, el periodista va firmar irònics i més costumistes que èpics reportatges sobre l'Armada amb apunts sociològics sobre l'incipient turisme a Mallorca. Va descriure a una marineria aclaparada "por la mugre del barco, el calor y el sudor" i gairebé sempre "de palique" entre "botellas de vino ", "helada cerveza" i"jarras llenas de sangría" que forçaven confessions com aquesta: "Sin portaaviones y con pocos submarinos no podemos constituir la avanzada de una guerra naval... Pero como fuerzas complementarias de un conglomerado podemos hacer un papel muy digno". Una reflexió que, a propòsit de l'ardor guerrer que Espanya exhibeix avui a l'Iraq, perfectament hauria pogut repetir en l'obra pòstuma La Aznaridad un Vázquez Montalbán que el 1961 ja es permetia el luxe de jugar amb les paraules: una confusió entre els verbs varar iatracar li va servir per enfonsar un destructor espanyol a les pàgines de la Soli. Va ser la seva forma de mofar-se d'unes maniobres que ni el públic seguia, perquè es banyava a la platja "ajeno al sanguinolento machaqueo del enemigo". Potser perquè a la Mallorca del 1961 només hi havia un objectiu, i no era precisament militar: "Los de por aquí andan a la busca de 'la sueca' aunque esta denominación no sea escrupulosa en cuanto a geografía se refiera. Ser una 'sueca' es algo al alcance de cualquier extranjera, sin más requisito que... en fin... parecer sueca". Després, en la sèrie sobre el 18 de juliol, publicada entre el 21 i el 30 de juliol de 1961, Vázquez Montalbán va fixar la seva primera visió d'un franquisme que va denunciar i va analitzar al llarg de la seva trajectòria. Amb poc marge, va capgirar la retòrica del rè- gim per esbossar una crònica històrica que sorprèn que passés la censura. Un exemple, sobre el 1946 i l'ONU: "Nuestro país, por Real Decreto de las democracias universales, fue declarado 'fascista' y los 'fascistas' no merecían sitio en la más 'superestructura' de las 'superestructuras' democráticas". Algú s'atreviria avui a anar a una desfilada de moda i abordar allà mateix una jove escriptora en potència de la noblesa que acaba de publicar el seu segon poemari i preguntar-li de sobte: "¿Te ha ayudado mucho en la vida el ser nieta de quien eres?" Probablement no. Però Manuel Vázquez Montalbán ho fa el 30 de setembre de 1960, en la seva primera entrevista per a la Soli , a tres columnes i amb dues fotografies, una al costat de l'entrevistada, una Natalia Figueroa de 21 anys, com el periodista. El reporter desenterra així un gènere poc explotat fins aleshores pel rotatiu i dóna curs a la seva passió per la literatura, que en un any el portarà a entrevistar, entre altres, Juan Marsé, Camilo José Cela i Carlos Barral. Sense pèls a la llengua i amb molta ironia, Vázquez Montalbán alterna el tuteig i el vostè --segons li mereix l'entrevistat--, el fidel retrat del personatge, la bateria de preguntes incisives i les valoracions personals. Figueroa, per exemple, que "tiene el diploma de secretaria y ayuda a su padre, colaborador asiduo de Abc ", i que dos dies a la setmana "ayuda en las tareas de una guardería infantil", és interpel.lada amb un "¿Vas con espíritu de Beneficiencia?" I davant la negativa de la jove, que encara no sortia amb Raphael, insisteix: "¿Te molestaría que desaparecieran los niños pobres y sucios, porque te verías privada del goce de serles útiles?" Malgrat la sorna, ni els censors ni la mateixa entrevistada no hi adverteixen res d'estrany, i el reporter remata la seva feina dedicant-li un compliment amb uns versos de Juan Ramón Jiménez ( "Aunque tú no lo sabes / tú ya eres..." ). Amb un altre tarannà, i de vostè, Vázquez Montalbán s'acosta a Camilo José Cela: "Tuvo la virtud de recrear la vida de nuestro pueblo en sus mejores páginas de anclado testigo ciudadano o de andariego tierras abiertas", escriu. La cita amb Cela, que porta pijama segons la foto, té lloc a l'hotel Arycasa. El motiu, l'entrega a les editorials de Cuatro retratos del 98 , la segona sèrie de Los viejos amigos i el tom primer de les seves Obras completas . Al reporter li interessa parlar de la situació de la novel.la a Espanya --un tema que sortirà en entrevistes posteriors-- i li planteja un assumpte tabú respecte als seus llibres de viatges: diuen que extreu les dades dels llocs "de anuarios de municipios". Lluny de molestar-se, quatre mesos després Cela arribarà fins i tot a utilitzar el bolígraf del reporter per firmar exemplars dels seus Cuatro retratos... en la presentació de la Casa del Libro. Amb l'experiència d'aquests treballs i altres com l'entrevista a Gonzalo Torrente Malvido --finalista del Nadal del 1961 amb Hombres varados --, converteix el gènere en sèries. La primera data del 3 al 5 de febrer del 1961 i tracta sobre la presentació a la galeria Syra del llibre Castilla, amb textos de Miguel Delibes ( "uno de los pocos escritores españoles que ha podido imponer su calidad, al margen de los cenáculos madrileños" ), pròleg de Pedro Laín Entralgo (que va conèixer "a raíz de una conferencia pronunciada en el Aula Magna" de la UB) i el gravador Jaume Pla. Amb els rèdits d'aquest treball, i cada vegada més còmode, el jove periodista ocupa per primera vegada la contra de la Soli el mateix mes amb el reportatge ¿Están en crisis los premios literarios? , de set entregues. Com a pretext pren unes declaracions de l'editor Carlos Barral, que, en la presentació d' Encerrados con un solo juguete , finalista del Biblioteca Breve, afirma que s'ha de substituir el sistema de producció literari: els premis. Encara que Montalbán coincideix amb ell ( "basta echar una ojeada a la temática de la novela española que concurre a los premios; temática toda ella pequeño-burguesa, de interés minoritario y para estar por casa" ), no dubta a consultar altres veus, com la de l'escriptor Lorenzo Gomis i l'editor de Planeta José Manuel Lara, que li deixa anar que "Barral ha dicho eso porque su premio ha fracasado". A més d'aquestes sèries, també serà contraportada una llarga entrevista (cinc dies) amb el romanès Vintila Horia, guanyador del Goncourt del 1960 amb Dios ha nacido en el exilio, i al juliol en surt una última sèrie, de sis articles, arran de la mort de Hemingway, on MVM constata --pel maneig documental i les entrevistes a la traductora en italià de l'autor Myriam Sumbulovich, i a coneixedors de la seva obra com Cela i el catedràtic Carlos Rojas-- el llarg camí recorregut en només nou mesos d'entrevistes a la Soli. Una vegada cada dues setmanes, o cada tres, o cada quatre, "Solidaridad Nacional" dedicava una de les seves entre 12 i 16 pàgines a la crítica de llibres. L'espai collage es deia Letras i hi firmaven, entre altres, Aurora Díaz-Plaja i el catedràtic de Literatura Carlos Rojas. Entre les ressenyes i la llista de llibres rebuts, el 24 de novembre del 1960 es cola un crític debutant: Manuel Vázquez Montalbán. I ho fa per la porta gran, amb el premi Goncourt del 1960, el Dios ha nacido en el exilio del romanès Vintila Horia, que més tard va renunciar al guardó acusat de suposat comportament filonazi. Una oportunitat que el jove periodista no va desaprofitar per demostrar que era capaç de tocar un pal més, que a més dels reportatges, les entrevistes i les sèries històriques, tenia suficient bagatge cultural per disseccionar Horia i qui fes falta. Per això, la seva primera crítica és primer de tot demostrativa (demostra que coneix l'autor: "Vintila Horia paseó su quehacer intelectual por los Madriles, hasta hace muy poco; para ser exactos, dos meses"; que coneix els clàssics: "ha recreado el mito de Ovidio, el poeta desterrado al Ponto Euxino en el siglo I" ), i té un gran afany explicatiu per als lectors, a qui anomena "amigos". Un mes després encararà el repte, més segur, de l'assaig El sistema estético de Camilo José Cela, de la professora establerta als EUA Olga Prjevalinski. Se sent tan còmode i coneix tant l'obra de Cela --a qui entrevistaria dies després-- que fa una repassada a la crítica que acusa l'autor de patir d' "antítesis, reiteración, adjetivación y pluralidades cuantitativas". Davant d'això ell respon: "No creo que sea más útil la gramática que la sociología a la hora de enjuiciar una obra literaria". Per això considera "trascendental" el valor social de Caminando por las Hurdes, l'obra d'Antonio Ferres i Armando López que cau a les seves mans el gener del 1961: "Es criminal --afirma-- operar las soluciones de España sobre un tablero, sin conocimientos directos de la viva realidad en la que se desenvuelve nuestro pueblo" i a més, diu des de la secció de Letras ,"es posible el diálogo entre los que saben y los que no, en el marco de la mutua honradez". El novel.lista obrer Juan Marsé, gairebé tan jove com ell i molt allunyat del corrent literari del moment, era perfecte per al debutant Manuel Vázquez Montalbán, de 21 anys, que, des del primer dia, feia només quatre mesos, havia convertit la seva incipient carrera periodística en un audaç i subtil pols a les mateixes pàgines del franquisme. "Yo buscaba valores culturales heterodoxos filtrables por las relajadas defensas de 'Solidaridad Nacional", va recordar el periodista guerriller anys després al parlar de l'entrevista al novel.lista joier ( La memoria de Marsé , a Nuevas tardes con Marsé , Nausicaa). Un company universitari, l'avui historiador Miquel Barceló, va assenyalar Marsé --finalista del Biblioteca Breve del 1960 amb una primera novel.la diferent, Encerrados con un solo juguete -- com a objectiu periodístic. Era una entrevista en potència, és a dir, tres folis, és a dir, 150 pessetes. "Jo encara vivia a casa dels meus pares, al carrer de Martí, 104. Així va ser com ens vam conèixer", recorda aquests dies grisos Marsé, oblidant que la setmana abans d'aquella conversa el periodista havia publicat, al mateix diari, una ressenya de la presentació de la novel.la als locals de Seix Barral, on es van intercanviar poques paraules. "Juan Marsé es un joven de 27 años de edad, no muy locuaz y algo cohibido entre la algarabía de conversaciones inteligentes que espesaban, aún más si cabe, el ambiente del local". (26 de novembre del 1960). Vázquez Montalbán ratificarà aquella parquedat de l'entrevistat el 2 de desembre següent, a pesar del tracte de tu, que contrastarà amb la longitud de les seves intencionades preguntes. Sorprèn la seva jove brillantor: el joc als titulars (hàbil el subtítol, que aprofita la dualitat d'oficis); preguntes lluny dels tòpics del periodisme de l'època, traient punta al que insinua més que diu Marsé ( "¿Reivindicas el papel del escritor como conciencia moral de la sociedad?" ); tocs d'erudició (Nietzsche); un esbocinament precís de la novel.la; una ironia que anirà a més amb els anys; una voluntat d'estil que pagarà el conyac; una documentació precisa com manen els cànons... Marsé va parlar amb la novel.la.
Tornar