Documentació
El món segons Carvalho
No són 80 sinó 200 dies, hora més, hora menys, els que inverteixen Pepe Carvalho i el seu ajudant, Biscuter, per fer aquesta anunciada i anhelada volta al món, que editorial Planeta serveix en dues entregues, seguint un criteri comercial, no pas literari, que trenca de manera irrespectuosa l'esperit unitari de la novel·la i condemna els lectors a una espera de gairebé dos mesos per saber com finalitza l'aventura del detectiu barceloní. Sigui com sigui, gairebé trenta anys després que Vázquez Montalbán profetitzés l'escriptura de Milenio Carvalho, l'obra arriba, finalment, als lectors. D'altra banda, el novembre vinent s'acompliran també trenta anys de l'aparició de Tatuaje, el primer Carvalho en què el personatge -amb una protohistòria subnormal a Yo maté a Kennedy (1972)- ja exerceix com a investigador privat, amb despatx i vista privilegiada sobre la Rambla i Barcelona. La mort impossible d'adjectivar de MVM l'octubre passat, a l'aeroport de Bangkok, impedeix que l'autor vegi a les llibreries el fruit del seu treball: una excel·lent novel·la riu que és, a la vegada, síntesi i conclusió de la vida de Pepe Carvalho; que ofereix una visió, més aviat pessimista, del món actual, segons els ulls del detectiu i/o del seu creador. Un món en què ni tan sols es pot brindar per la caiguda del règim, com a molt, només per l'esperança, una esperança laica, però, no vinculada a cap de les religions actuals en oferta en el mercat de religions (pàg. 219, segon volum). Milenio Carvalho és, a més, si més no en part, l'anunci -avortat- del retorn o la reinvocació de Manuel Vázquez Montalbán de les formes argumentatives més característiques de l'anomenada etapa subnormal -de fet, sempre han esquitxat la seva obra-, estratègia estilística i narrativa que als 60 i primers 70 utilitzava l'escriptor per posar de manifest la normalitat de l'imperialisme i el capitalisme dominants, capaços només de generar desastres rere desastres. Com que la normalitat era ja, aleshores, la constatació d'un desordre continu, i al desordre de l'imperialisme s'hi ha superposat el desordre -suposadament ordenat- de la globalització -el mateix que abans amb un altre nom, si fa no fa-, només des d'una matisada subnormalitat, i des de l'absurd i amb ironia, es pot fer un cop d'ull a la vida i a l'estat de la història. Amb voluntat de resistència, potser inútil, i de denúncia, higiènicament necessària. És des d'aquest punt de vista que s'ha de llegir -o es pot llegir, encaixat així en les coordenades de la resta de l'obra montalbaniana- Milenio Carvalho, i en especial entendre el final gairebé subnormal que protagonitza Biscuter, una aventura, aquesta, en què, un cop més -abans, per exemple, a Sabotaje Olímpico i a Roldán, ni vivo ni muerto; fins i tot a El premio-, es posa de manifest una circumstància latent tothora al llarg de la sèrie: el misteri, el misteri criminal que, presumptament, hauria de ser el punt central d'interès d'una novel·la negra, és aquí el que menys importa. No és aquesta cap contradicció amb l'esperit del personatge -en tot cas, atès un equívoc patró clàssic, potser sí que ho és amb el seu ofici- i la utilització que en fa l'escriptor, perquè resulta evident, ja des dels esmentats Yo maté a Kennedy i Tatuaje, que Carvalho és, per seguir una tradició qualificativa prou instal·lada a Catalunya, molt més que un detectiu privat. Mai com abans les habitualment repetides paraules de Montalbán, en el sentit d'entendre i presentar Carvalho com "un recurs tècnic" que li facilitava "un punt de vista" a partir del qual explicar una història, tenen tanta significació com a Milenio. Una altra qüestió és que Pepe Carvalho, hi insisteixo, és molt més que un detectiu privat, molt més que un recurs tècnic, molt més que un punt de vista, i els seus mecanismes vitals/literaris, les seves pautes de comportament, funcionen perfectament molt per sobre de la condició necessària de detectiu. Montalbán n'és conscient ja fa molt temps, se n'aprofita -Carvalho li ha retret més d'una i dues vegades que mai té en compte els interessos del detectiu; que només mira pels seus, en tant que Déu-autor-, i, potser per aquesta raó, la solidesa de l'entramat argumental es dilueix, s'afebleix o és forçat en excés per tal de connectar-lo amb l'inventari dels desordres que va observant i vol denunciar al llarg del seu recorregut.
QUI ÉS L'ASSASSÍ?
Els lectors poc avesats al tarannà una mica ciclotímic del personatge, i també aquells que només coneguin les narracions més, entre cometes, fàcils, més clàssiques, menys tacades de subnormalitat, potser es poden sentir una mica decebuts perquè Milenio no és cap història negra. ¿Qui és l'assassí?, podrien arribar a preguntar-se. N'hi ha? Sí, n'hi ha, esclar. Però la paradoxa final és demolidora -també voluntat de Montalbán de desconcertar un cop més el públic; fins i tot el seu públic més fidel-, perquè l'assassí -encara que potser el més innocent, per bé que serà qui en pagarà el preu més alt- és Pepe Carvalho. La dada no és nova. De fet, era sabuda des d'una anterior novel·la. El que és nou és que Carvalho, tal vegada per l'atreviment d'inventariar tots els desastres del món globalitzat, ha de pagar el seu crim, que és més aquest comportament notarial que no pas el crim veritablement físic: l'assassinat del sociòleg Jordi Anfruns, esquer i excusa que remet a El hombre de mi vida (1999). Entre una i altra narració, entre El hombre... i Milenio hi ha un buit cronològic en la vida i la història del protagoque els més perepunyetes poden qualificar de no gaire ben resolt: a la primera, l'acció tenia lloc en els mesos de novembre i desembre del 1999; la segona comença el juny del 2002 i acaba el Nadal del mateix any. Al final d'El hombre..., Carvalho passava comptes amb l'esmentat Anfruns, en un comportament quixotesc, d'una certa ajuda desganada a tota mena de desvalguts, com ha fet sempre, i com també farà al llarg de la volta al món. I tot i que això passava a finals del 1999, no serà fins al cap de dos anys llargs (juny del 2002) que Carvalho es veurà assetjat pel policia Linfante, que el persegueix pel crim d'Anfruns, i també per un tal Pérez i Riudoms, enviat local de, diguem-ne, la Monte Peregrino Association -muntanya sagrada plena de taules neoliberals revelades a l'economista Friedrich August von Hyek-. Ja se sap, però, que la policia i la justícia a Catalunya, Espanya i potser el món són o poden ser un cachondeo, extrem que justificaria el retard amb què Linfante i els seus homes prenen les primeres mesures per tractar de detenir Carvalho. Vuit-centes trenta-dues pàgines després (suma de les del primer volum i del segon), Carvalho acabarà amb els seus ossos a la presó: "No debería haber salido nunca de ella. El mundo de Linfante, en el que él cumple la función de mantener el desorden, se divide en víctimas y verdugos, algunas veces llamados presos y carceleros, bombardeados y bombardeadores, globalizados y globalizadores". Així, al final del seu periple, Carvalho torna al mateix lloc a què el van dur quaranta anys enrere, quan era un jove i idealista militant comunista. Roda el món i torna al Born, perquè han passat més de quatre dècades, el comunisme s'ha desfet, la Guerra Freda l'han guanyada els bons, l'imperialisme té una altra etiqueta, però, a grans trets, el resum de la situació és el mateix que el que es podia fer a l'Espanya de Franco: desordre i injustícia per tot arreu. No és gens casual, per exemple, que sovint, mentre Carvalho i Biscuter recorren el món, la memòria del detectiu evoqui dies i fets de la immediata post-Guerra Civil Espanyola, com si allò que viu i veu ja ho hagi vist i viscut, i l'únic que hagi canviat hagi sigut l'escenari i el fet que el rellotge no s'ha aturat. Literàriament, la fugida endavant de Carvalho i Biscuter té tres o quatre referents obvis: La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne, Don Quijote, de Miguel de Cervantes, Bouvard y Pécuchet, obra inacabada de Gustave Flaubert -que Carvalho cremarà gairebé al final del recorregut- i, fins i tot, fins i tot, La vuelta al mundo de dos pilletes, novel·la riu publicada per entregues, d'Henri de la Vaulx i Arnould Galopin, que en castellà ha tingut tota mena de versions reduïdes i/o il·lustrades, la més recent de què tinc notícia editada per Bruguera el 1976. Milenio també interpel·la intertextualment la resta de la sèrie Carvalho. Algunes referències són tan evidents que el narrador no té més remei que enumerar-les: des de La rosa de Alejandría fins a Los pájaros de Bangkok, però també Roldán, ni vivo ni muerto, Asesinato en el comité central, Quinteto de Buenos Aires i La soledad del manager. Altres novel·les, igualment importants per a la sèrie, hi són presents d'una manera implícita: Los mares del sur; El Balneario, una petita projecció del qual recrea l'autor a bord del creuer de luxe de bandera holandesa Queen Guillermine, en què Carvalho i Biscuter es veuen obligats a embarcar per guanyar diners i poder seguir així el seu propòsit de fer la volta al món. Fins i tot es poden resseguir ecos d'altres obres de l'autor, tant narratives com d'assaig i de poesia, Erec y Enide (2002), el més recent i també pòstum assaig La aznaridad (2003) i el fonamental recull de poemes Pero el viajero que huye (1991), que es vincula en la ficció narrativa del passat carvalhià amb un viatge a Grècia durant els anys 60, o finals dels 50, i en especial amb una estada a l'illa de Patmos en companyia d'una tal Muriel. És, precisament, en aquesta part de la novel·la (primer volum; pàg. 160-161) en què Carvalho revela a Biscuter per primera vegada -i Montalbán al seus lectors, també per primera vegada- que Muriel -nom recurrent en l'obra montalbaniana; es diu Muriel Colbert la investigadora nord-americana que tractarà de desvelar el misteri de la desaparició i assassinat del dirigent basc Jesús de Galíndez, a la novel·la homònima (1990)- és el nom de la muller de l'investigador, amb qui havia estat casat a finals dels 50, primers 60, amb què va fer el més semblant a un viatge de noces a Grècia, de camí cap a Bagdad, i amb qui, també, va tenir una filla que Carvalho no veu des que tenia 3 anys.
COMIAT I EMANCIPACIÓ
Si els que acabo d'esmentar són alguns dels referents intertextuals de Milenio Carvalho, inevitable o necessari és que el comportament del detectiu i de Biscuter es vegi condicionat per la personalitat falsa i/o paròdica que al llarg del viatge es veuen en l'obligació d'adquirir, la de Bouvard i Pécuchet, perquè seria ja un excés de paròdia que en els passaports i identitats falses que de tant en tant exhibeixen hi figuressin els noms de Don Quijote i Sancho Panza, o també els de Phileas Fogg i Passepartout. Carvalho i Biscuter, Bouvard i Pécuchet de tant en tant, fan un viatge que per al primer és de comiat del món i per al segon d'emancipació, alliberament i recerca d'una segona oportunitat -revelació que té durant el trajecte Barcelona-Gènova-, que ja no serà a la Terra, sinó en l'improbable planeta Mart, després d'un breu pas pel Hollywood marroquí, la ciutat d'Ouarzazate, escenari natural i decorat de cine al mateix temps. Però inexacte seria dir que Biscuter es carvalhitza, a la manera de la quixotització que experimenta Sancho en la història de Cervantes, perquè Carvalho surt de Barcelona com un personatge ja esgotat, cansat del món i de si mateix, i perquè, en el fons, potser des del seu retorn a Barcelona, a principis dels 70, d'esperança ja no en té, com a molt, només, voluntat de no interposar-se en la dels altres, sempre que no siguin tan irracionals, absurdes -subnormals, d'alguna manera-, com la que escenificarà Biscuter en una de les darreres etapes del viatge, l'epicentre de la qual és el castell càtar de Puivert, situat prop de Carcassona, a Occitània (segon volum). En tot cas, la veritable o l'única carvalhització que Carvalho és capaç de valorar i admetre en Biscuter té lloc en tant que l'ajudant triomfa com a cuiner a bord del Queen Guillermine, molt per sobre del xef. No gens menyspreable és la dada que indica que és Biscuter qui pràcticament soluciona tota la qüestió de la pitança durant la major part del recorregut, i que ho fa de manera esplèndida ja sigui el moviment per terra, per mar o per aire. D'altra banda, hi ha escenes de la novel·la, com la d'un Biscuter impartint doctrina sobre dietètica i salut, més específicament sobre alimentació i sida, o la del salvament que Carvalho fa d'una dona a l'Índia, maltractada pel seu marit per adúltera, que tenen referents precisos, d'una banda al Quixot i d'una altra a La volta al món en vuitanta dies. Són les picades d'ullet de Montalbán, que en fa moltes. Igualment són picades d'ullet bona part de les trobades amb tota mena de personatges al llarg del viatge, maièutics més que literaris, en bona part, que són utilitzats i utilitzades pel narrador per donar testimoni de l'estat de desordre en què es troba el món que recorre la parella protagonista. Alguns d'aquests personatges, cal dir-ho, són de carn i ossos, noms i cognoms ben significats, més enllà de la personalitat literària que els atorga Vázquez Montalbán, com el cas d'Osvaldo Bayer o de Frei Betto, per esmentar-ne només un parell. Arran de la mort de Manolo Vázquez Montalbán -que fa impossible determinar quin hauria estat el futur de Carvalho, futur amb què l'autor havia especulat molt però sense arribar a res de concret ni definitiu-, Milenio Carvalho apareix així com la, a vegades, sorprenent conclusió lògica a la sèrie del detectiu. Carvalho neixia als anys 70 com un observador de la Barcelona del tardofranquisme i de la incipient Transició cap a la democràcia; prenia cos als 80 i primers 90 com a notari dels canvis que s'esdevenien a Espanya, derivats de la instal·lació del país dins dels paràmetres de la postmodernitat, i es tanca, de manera pessimista, amb l'interès del detectiu i del seu creador per això que hom anomena globalització. No només era una promesa feta fa trenta anys, sinó que resultava inevitable, coherent i necessària aquesta volta al món sui generis, els passatges més bells de la qual són, al meu parer, aquells que desprenen un lleuger to ecologista, el pas per l'Argentina: les balenes a la península de Valdés, la navegació pel canal de Beagle a la Terra de Foc, la ciutat d'Ushua: ia, la glacera Perito Moreno, les cataractes d'Iguaçú.Preguntes sense respostaPer què Pepe Carvalho no passa pels Estats Units al llarg de la seva volta al món? Potser perquè encara figura a la llista de sospitosos de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy i podria tenir problemes legals amb els seus vells companys d'armes? Per què no visita tampoc Cuba, ni Mèxic, ni tan sols la Xina continental? Per què refusa expressament la possibilitat que li brinda una antiga coneguda, Alma, d'anar a Portoalegre? Són preguntes que ja, lamentablement, no tenen resposta possible. Manolo Vázquez Montalbán no hi és per donar-nos-les o, si més no, per comentar el trajecte triat per als seus dos personatges. Sorprèn, però, que si del que es tractava era de fer inventari de desordres del món, i potser també d'anar a les arrels i/o de veure'n les manifestacions més extremes, els llocs esmentats -per bé que tots dos arriben a Bali en el moment de l'atemptat contra la discoteca de Kuta, per exemple- n'hagin quedat al marge. És ben cert que Montalbán ha dedicat llibres a Cuba (Y Dios entró en La Habana, 1998) i a Mèxic, més en concret a la qüestió zapatista (Marcos, el señor de los espejos, 1999), i que potser va considerar que tot el que havia de dir sobre això ja ho havia dit. Evita Carvalho, però, i MVM l'hi fa dir expressament, passar per Nova York i Pequín. En canvi, els dos viatgers s'endinsen en l'Àfrica subsahariana, mostrari radical de l'estat d'abandó, pobresa i misèria en què roman la immensa majoria del continent. En algun moment de les 832 pàgines de la novel·la, Carvalho li diu a Biscuter que no és el mateix fer la volta al món pel nord que pel sud. L'itinerari del detectiu no és gens capriciós ni fet a l'atzar; hi ha un compromís latent amb els oprimits i els que pateixen, encara que Carvalho no renunciï a viatjar amb una petita Vuitton. El detectiu sempre ha mostrat petites contradiccions o, en tot cas, ha hagut de construir al llarg dels anys una certa façana, en aparença equívoca, per amagar de forma pueril altres intencions més subtils.
Tornar