Documentació
Biscuter guanya Carvalho
No és cap novetat que el detectiu Pepe Carvalho viatgi, però potser sí que ho és que no pari de viatjar d'una manera incansable. En la seva última etapa, Carvalho viu la síndrome del turista tot i considerar-se voluntariosament viatger. No sabem si valia la pena donar tantes voltes, i caldrà buscar-hi una explicació literària o narrativa. La primera part de Milenio (la segona sortirà al mes de març) no creix argumentalment i amb prou feines amaga cap mena d'intriga, o és lleugeríssima. Potser perquè Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) es va donar permís per fer la novel.la menys carvalhiana de totes en aquesta última, la més desentesa dels tòpics de la sèrie i també la més desproveïda de secrets i de tècnica literària. En realitat, a Milenio el que mana és Biscuter, que guanya un protagonisme gairebé total per compensar la passiva indolència, desganada i abstencionista, del mateix Carvalho. Es pot suposar que Vázquez Montalbán va decidir la forma itinerant d'aquest llibre, com a tal llibre de viatges rapidíssims (des de Barcelona fins a l'Afganistan i el Triangle de l'Opi, passant per l'Índia, el Ganges, Istanbul i Turquia...), per retrobar les imatges de la seva pròpia biografia: retrobar les olors de la misèria, els trens bruts i llòbregs de la postguerra, l'hostilitat de la precarietat... L'infern rep gairebé sempre una iconografia vertical, però l'única manera materialista i racional d'entendre'l és horitzontal: l'àmplia, vasta i inacabable extensió del món o subdesenvolupat o només subsistent. I aquest recorregut brut, infernal, és el que indueix a la desolació i la melancolia un Carvalho perpètuament abatut, sense aixecar cap, i que fuig sense ganes d'uns perseguidors més aviat difusos. No el desperta ni el menjar, i els plats que tasta aquí i allà s'expliquen sense ganes, com si es tractés d'un ritual necessari per al personatge, però fa molt temps que ja no per a l'autor. Els lectors més fidels de la sèrie hi trobaran a faltar moltes coses, potser massa, del millor tronc narratiu i fabulador de l'autor: passa per les ciutats i els llocs, els personatges i fins i tot els fogons a tanta velocitat que a penes en pot extreure alguna observació d'interès. Tot va massa ràpid i fins i tot massa indolent, com si les presses de la fugida de Carvalho de Barcelona se li haguessin contagiat al mateix novel.lista. El que queda en el llibre és massa poc per als que estimen l'autor i no els satisfarà trobar quatre línies de síntesi sobre l'explotació, sobre la globalització o sobre les cremacions al Ganges (on els rics queden fets cendres integrals i els pobres només cremen a mitges i se'n van riu avall, a trossos). Naturalment hi ha complicitats que s'agraeixen, com quan el mateix narrador evoca altres casos i altres viatges de Carvalho, o quan remet a episodis de la infància del personatge (i hi afegim que fins i tot del mateix Vázquez Montalbán). Però no és suficient, i no ho és ni tan sols quan s'arriba al final i, amb un cop de puny de l'atzar, el lector sap que Biscuter només pensa a agafar un avió cap a Bangkok.
Tornar