Documentació
Barcelones
Serà difícil que els lectors d'aquesta reedició de les visions de Barcelona que tenia Manuel Vázquez Montalbán cap allà el 1987 desvinculin el llibre de la seva mort, no només perquè el primer aniversari d'aquesta s'ha commemorat recentment i les reedicions d'algunes de les seves obres s'acumulen expectants a les llibreries, sinó perquè hi apareixen diversos escenaris tant de novel·les pròpies com de la seva infància de postguerra al barri Xino, amb la demanda inclosa de deixar una rosa groga sobre la font de la plaça del Pedró després d'un passeig pels carrers en què els pinxos de la patronal van assassinar el Noi del Sucre. La Barcelona de Montalbán s'embranca en mitologies diverses a través d'un impuls polític de resistència que no permet el predomini de la nostàlgia o la malenconia pel passat perdut. La repugnància als èxtasis lànguids correspon a l'afany de reconstrucció d'una memòria marginal d'arrels sentimentals, incerta com totes les altres, en què la crítica a la ciutat oficial i les seves versions acompanya la consolidació progressiva de la pròpia identitat. De la certesa que les ciutats són sempre imaginàries, sotmeses a poders plurals i a una pugna oberta per apropiar-se'n el perfil, n'extreu l'obligació de prendre part en una lluita humil i desigual per restituir la cultura popular o la veu dels oprimits, els caiguts i els desheretats, des dels comunistes i anarquistes històrics fins a alguns catalanistes d'esquerres o d'afinitat electiva.
CAPACITAT D'INFLUÈNCIA
Montalbán va ser un dels periodistes i creadors d'opinió amb més capacitat d'influència entre els lectors de tendències i generacions de confessat antagonisme, un fet tan inusual com les extraordinàries dietes de treball que li permetien practicar el do de la ubiqüitat en diaris, ràdios, revistes i llibreries d'arreu, any rere any, des del compromís contret amb l'actualitat i amb una golafreria encuriosida, incansable i tentacular que irradiava vitalitat a través de l'acidesa i l'instint crític; una curiositat eclèctica i enciclopèdica que seduïa gairebé a tothom amb una rica amalgama de materials en què el profund saber popular i els tics erudits servien a un únic propòsit d'oposició als poders reconeguts, sempre i quan infringissin les normes elementals d'allò tan indefinible i tan real com són la decència i la dignitat exigibles, encara que sigui amb humor, dins d'una línia d'indecència natural més o menys acceptable i acceptada. D'aquella Barcelona dels barcelonins que passejaven per les Rambles i esperaven la cita olímpica amb entusiasme ja només en queden els turistes, cada vegada més nombrosos i tan cridaners i maleducats com les forces d'ocupació. Els xocs i les paradoxes entre l'imaginari reivindicat per Montalbán -els "solistes del cor abandonats"- i la realitat barcelonina d'avui provenen de la instauració en el poder de sensibilitats similars a la seva, mans enfangades a part, algunes de les quals n'han begut directament. Quan, en el primer capítol, convoca els poemes de J.A. Goytisolo i J. Gil de Biedma per parlar de Montjuïc i de Companys, s'anticipa gairebé dues dècades als usos i costums de part del tripartit en matèria de simbologia.
DENÚNCIA I RESISTÈNCIA
Entre els escriptors catalans en llengua castellana, Montalbán era dels que cultivaven l'interès per la cultura catalana com una forma més dels múltiples estímuls de denúncia i resistència que l'encenien. L'experiència acumulada i l'educació sentimental el podien empènyer a reivindicar la literatura sobre Barcelona d'escriptors com ara Laforet, Candel, Marsé, Mendoza i Montserrat Roig, entre d'altres, però després era capaç de reproduir els noms i les obres dels escriptors en llengua catalana d'un article en què Àlex Broch li recriminava que no els inclogués en la llista, una manera equànime de reconèixer que no els tenia presents o no els havia llegit prou però podia deduir que eren icones igualment valuoses d'una tradició. Una de les imatges sentimentals de l'assaig és l'evocació d'una escena del Carvalho que li va donar el premi Planeta, Los mares del Sur (1979), en què el detectiu desencisat prefereix perdre's entre els anònims del metro barceloní, arribar a Bellvitge i veure fascinat tot allò que desconeix, que traslladar-se de vacances als mítics mars del sud, anhelats i mai no assolits per l'empresari mort de la trama. La imatge apareix al final del sisè i últim capítol de l'assaig, el títol del qual correspon a la monumental última novel·la de l'investigador i l'ajudant: Mil·lenni. Poeta i prosista popular, Montalbán va triar per a la pròpia mitologia una instantània de novel·la negra, la que li va donar fama i diners i la certesa de ser escriptor, una d'aquelles que alguns crítics consideraven un subgènere o un gènere menor.
Tornar