15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Els dos mons de Tísner

Article publicat al diari “Avui”, el 28/06/01 per Prócoro Hernández

Recentment ha aparegut el llibre L’univers Tísner 1912-2000: gairebé un segle, en què David Escamilla i Jordi Finestres exposen una abundant i interessant informació sobre el polifacètic escriptor Avel.lí ArtísGener. Hi apareixen totes les dimensions de la personalitat de Tísner: l’escriptor, el periodista, el dibuixant, el pintor, l’escenògraf. Paral.lelament a la creació de la seva gran obra, s’hi fa esment de les seves col.laboracions a les revistes catalanes publicades a l’exili sobretot a la “Nostra Revista” i la “Nova Revista”, de la qual va ser director. Com a artista, i sobretot com a pintor i com a escenògraf, s’hi descriu molt bé la seva vasta obra desenvolupada a l’exili: premi nacional d’aquarel.la de Mèxic (1962), 3.000 quadres per a un hotel i 25.000 decorats per a televisió, entre altres exemples.

LA SEVA OBRA A L’EXILI

En l’obra es descriu molt bé que Tísner s’inicià com a escriptor, en el sentit estricte, a l’exili. En efecte, anteriorment la seva creació havia estat centrada en el camp del periodisme. S’hi fa observar que és a Mèxic mateix que es planteja ser escriptor: “Mai no m’havia plantejat escriure novel.les, ni potser cap llibre”. En aquest país va acabar, el 1943, la seva primera novel.la 556 Brigada Mixta, on més tard es va publicar, el 1945. Igualment, s’hi fa esment que els darrers anys de l’exili va escriure tres novel.les més, editades al seu retorn a Catalunya: Les dues funcions del circ (1966), Paraules d’Opoton el Vell (1968) i Prohibida l’evasió (1969), aquesta darrera començada a Mèxic i acabada a Barcelona. Tots aquests llibres formen una part important del conjunt de la seva obra, i, per consegüent, la seva creació en l’etapa de l’exili té una significació més que remarcable. L’obra d’Escamilla i Finestres està il.lustrada amb moltes fotografies sobre la vida de l’escriptor al país d’exili. Malgrat tota una allau d’informació, s’hi comenta molt poc, i xoca una mica, el que va significar per a Avel.lí Artís Gener aquest país i l’empremta en la seva obra. És ben conegut en medis catalans de Mèxic que Tísner era un personatge molt adaptat als mitjans mexicans, sense deixar de ser, alhora, un nacionalista català. Tanmateix, cal dir que s’hi fa esment de les seves obres de temàtica més específica sobre Mèxic, però només de passada; a més de Paraules d’Opoton el Vell, s’hi fa referència a les memòries de Tísner, i s’hi diu que el tercer tracta dels 26 anys d’exili a Mèxic; tanmateix, cal dir que pràcticament, i no només en aquest sinó en tots els volums, l’autor no deixa de parlar del país d’exili.

OBRES DEDICADES A MÈXIC

En l’obra, els autors diuen que Paraules d’Opoton el Vell és l’homenatge de Tísner a Mèxic, i és cert, sempre que s’hi afegeixi el seu llibre Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives, també veritable homenatge al seu país d’adopció, però aquesta vegada després de l’exili. Encara que Tísner afirma que el 1949 va tenir la pensada d’escriure Paraules d’Opoton el Vell, la seva introducció, tanmateix, que ja parla clarament del contingut del llibre i de la seva pròpia versió en castellà (publicada per Siglo XXI, de la qual els autors no fan esment) –ja que exiteix en una altra versió– la va escriure el 1945. És més que probable que Tísner ja tingués més parts d’aquesta versió, i anterior a la catalana. En tot cas sí que sabem segur que abans de la seva publicació en va fer una profunda revisió. En aquest llibre, l’autor cerca similituds entre el nàhuatl i el català, com en el cas del terme papalotl i papallona, respectivament. Atès que l’obra és en mexicà, hi expressa un gran domini de la llengua popular en tota la dimensió de la seva riquesa i singulari tat de l’expressió. Observem, doncs, que aquí no es tracta de l’apropament al castellà, sinó a les llengües indígenes i al parlar mexicà. Sabem que era una de les seves preferides i li sabia molt de greu que no hagués tingut èxit, ni comercialment ni suscitant gaire interès entre els crítics. Pere Calders deia, en comentar sobre el que passava sobre aquesta obra, que era una d’aquelles coses incomprensibles, i afegia que potser amb el temps es revaloritzaria el llibre. És evident que en tota l’obra de l’escriptor predomina la imatge de Catalunya, expressada de múltiples maneres, però molt a prop també hi figura Mèxic i el mexicà. És un fet que Tísner està impregnat també del seu país d’adopció, pel qual va sentir una gran admiració, quasi fins a l’exageració. En la seva obra Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives, diu: “El mestissatge ha estat una prova de foc per a molts països que han sucumbit a l’anihilació. Mèxic ha travessat les flames sense cremar-se perquè tenia quelcom que mancava a altres pobles que han desaparegut irreparablement: la personalitat, la seva enorme personalitat”. Els dos autors fan remarcar, amb encert, en algunes citacions, la seva personalitat a través dels seus personatges, com la del personatge d’Opoton: “El personatge d’Opoton se m’assembla molt, és quasi com un autoretrat. Jo no sóc guerrer ni asteca, però el pensament que el defineix coincideix bàsicament en tot amb el meu”. Respecte a les llengües del seus dos països, Tísner acostumava a dir als seus compatriotes, i també als seus amics mexicans, que quan no s’expressava en català ho feia “en mexicà”, frase per evitar de dir en castellà. Quan li demanaven si s’havia familiaritzat amb la llengua de Mèxic, responia fent recordar que hi havia diverses llengües, “també colonitzades com el català”.

EN UN SOL MÓN

Arran de la gran fidelitat i adhesió a la causa catalana de Tísner, no resulta gaire fàcil adonar-se que Tísner pertanyia mentalment a dos mons: el català i el mexicà. A partir de la seva tornada, es podria pensar que aquest darrer ja el deixaria de banda, però no va ser així; sempre el va mantenir, a més del català, en la seva vida i obra literària, represes a Catalunya. A l’exili mexicà es va manifestar sempre un fervent patriota catalanista, reivindicant en tot moment els drets politico-culturals del seu país, i, a la seva tornada, va defensar i propagar activament a Catalunya el que ell considerava la veritable imatge de Mèxic. D’una banda, no pensem ni molt menys que els autors ignoren l’imaginari mexicà del seu amic, sinó potser no han volgut subratllar-ho, i s’han centrat en la seva expressió més catalana i catalanista. Queda ben palesa la gran admiració de Tísner per Mèxic i que va saber incorporar tot el seu imaginari en la seva obra catalana. Escamilla i Finestres, citant literalment uns textos concrets, ja suggereixen indirectament com aprofundir en l’escriptor ancorat en dos mons. Pensem que no hi ha divorci entre les dues expressions, ja que de fet es tracta d’un imminent escriptor català fet també, en part, a fora, i Tísner ha estat, i ho continua sent, un bon representant de la Catalunya de l’exterior. Coincidim amb Joan Fuster que hi va haver una certa influència, ben real, d’Amèrica en els escriptors catalans, sobretot en Tísner: “L’impacte americà no es limita a la novetat dels escenaris ni al replantejament dels problemes lligats a les incidències privades. Hi ha, per sota o per sobre, el desplaçament de l’escriptor català a uns medis literaris inhabituals: relacions, lectures, perspectives... Són porosos al món autòcton, tant en la pressió d’una actualitat compartida com en la fantasmagoria arqueològica dels residus precolombins”.

Tornar