Obres
Sabotaje olímpico
Manuel Vázquez Montalbán narra la història dels Jocs Olímpics de Barcelona des de la perspectiva d'un any després. Carvalho ha tancat el seu despatx de La Rambla. A casa seva de Vallvidrera pretén escapar a la pressió de les multituds olímpiques que l’empenyen "al voral dels cotxes deprimits que no volen córrer perquè han deixat de creure en la carrera". Però el seu somni acaba aviat. És requerit per investigar un presumpte sabotatge olímpic. Johnson ha recorregut els 100 metres llisos en sis segons i quatre dècimes. I el que és pitjor, el 40% dels atletes negres no són negres. A partir d'aquí es desencadena la bogeria. "És una novel·la al·legòrica en clau de farsa, que és una opinió sobre la cultura de la imatge i del simulacre. Darrere està la tesi d'uns JJOO o d'una Expo com manifestació cultural del simulacre portada fins a la seva última possibilitat: un disseny fet a mitges per Mariscal i Walt Disney". Tot està permès. Fins i tot que un submarí dissenyat per Mariscal (que sembla un sabata de tebeo i es posa en marxa pel simple mecanisme de fer brrruuummm, brrruuummm] solqui el Mediterrani a la recerca d'un idealista que intenta trobar nedant les restes de la marina marxista leninista "Bo, admeto que aquest és un petit homenatge al Submarí groc" i és possible que Bush i Quayle vulguin bombardejar Barcelona perquè la confonen amb Bagdad? "Claro, no saben on està Bagdad ni on Barcelona. Pot semblar una exageració, però jo no les tindria totes amb mi". Els personatges que secunden a Carvalho, reals i inventats al mateix temps, no tenen deixalla: un rei Joan Carles que "redacta ell mateix un curs intensiu de formació professional permanent per a reis i príncips en actiu"; un Joan Antoni Samaranch, "primer franquista que arriba a la categoria de català universal"; un Corcuera amb "aspecte de picador de toros amb mala llet"... "Utilitzo als personatges no com són realment, sinó a partir d'una imatge en clau d'humor, com figures mediàtiques. Hi ha un ús emblemàtic del disseny de tota aquesta gent per fer una sàtira de la cultura dels Jocs Olímpics, des de la perspectiva d'un any després, en que tot triomfalisme desapareix davant el fracàs i la impotència de veure que no anem en AU, sinó en tartana. És una interpretació irònica a través de l'especial mirada de Carvalho, que ja era nihilista abans i que cada vegada es sent més melancòlic". Carvalho només accepta investigar el sabotatge olímpic a canvi de que enderroquin la torre de comunicacions de Foster que han construït al costat de la seva casa en Vallvidrera. I no és d'estranyar que estigui enfadat. La torre provoca interferències en la seva línia telefònica, en el seu televisor..., i diuen que quan bufa el vent, els cables sonen com cordes de violí.
Tornar