15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Els poders de mossèn Cinto

Article publicat al diari “Avui” el 02/05/02 per Josep Palau i Fabre

Em sembla que, per tal de comprendre bé la figura de Verdaguer, cal partir de la base que ell, innocent i, en un cert sentit, primitiu, va descobrint, en etapes successives, els seus poders.

Potser el primer de tots és el de la virilitat. En la seva adolescència i durant la seva primera joventut, l'home, el mascle, se li fa del tot present. Però aviat desvia o anul·la en ell mateix aquest poder a causa de la seva fe. Potser a causa de la seva doble fe. Fe en l'Església i els seus preceptes i, per tant, en la castedat, i fe en la seva vocació de poeta. En imposar-se aquesta mena d'autocastració, com ho és, en tot home normal, l'abstinència sexual, el seu excés o sobrant d'energies es dirigeix vers la santedat -on resta invisible-, però també vers la poesia, on esdevé patent del tot. És manifest l'esforç físic que transllueixen alguns dels seus poemes. En això, com ja he assenyalat alguna vegada, hi veig una transposició involuntària de l'ofici del seu pare, picapedrer o constructor. Gràcies a aquest mimetisme heretat, Verdaguer colpeix, cisella, poleix una llengua dura i l'obliga a encaixar amb ella mateixa, fent que els escaires de les paraules es corresponguin, fent que la primitiva tosquedat desaparegui, obligant els mots a conviure.

Seguint la seva doble via -la religiosa i la poètica-, per a ell gairebé indestriables inicialment, Verdaguer s'ordena sacerdot i, segur de la seva vocació de poeta, que considera del tot innata i, per tant, indefugible, però que accepta amb joia i humilitat a la vegada com un do davallat del cel, escriu amb ímpetu i força els seus poemes. És un poeta predestinat. Però potser és a causa de la mateixa humilitat amb la qual accepta el seu do que la seva veu es bifurca: altisonant, altívola, èpica per una banda, puix que encarna el verb d'un poble que, encara que sotmès, no renuncia a la seva identitat ni a la seva supervivència, i humil i femenina per l'altra banda, com cap més n'ha existit ni n'existirà en la poesia catalana.

En haver subjugat el mascle que hi havia inicialment en ell, el mascle apareix, abassegador, en la seva veu, però també hi apareix la verge o la donzella que ell ha respectat, fins que el seu accent esdevé, a voltes, de verge o de donzella.

Potser el desplegament d'aquesta dualitat assenyala el moment àlgid de la seva personalitat; assenyala, en tot cas, la seva fe cristiana triomfant i la seva fe, també triomfant, en ell mateix. La fe en els poders que li confereix l'Església no pot ser mai orgullosa, fóra pecat. Però la fe que inspiren les seves paraules de poeta, a causa de l'eco que provoquen en el poble, en la gent, és gairebé impossible que no l'embriagués en un moment o altre, que no li conferís un sentiment interior de puixança. Puixança no és orgull, però pot semblar-ho.

Ni una fe ni l'altra no podran ser mai abatudes, però en ser ell combatut, perseguit, vilipendiat, haurà d'esmerçar una gran part de la seva energia, de la seva puixança, a consolidar les muralles interiors. Per a obtenir-ho li cal una fe redoblada en ell mateix, i aquesta fe l'obliga a adonar-se que ell sempre ha tingut poders, encara que alguns no els hagi exercit. Ell sap que té poders: el de la paraula i el de l'eucaristia que, al cap i a la fi, per a un autèntic creient és un poder immens: el de fer davallar Déu a les seves mans amb la seva paraula. El poder de l'exorcisme, el d'aconseguir el dimoni dels cossos posseïts, no n'és sinó una conseqüència lògica, un corol·lari. Aquest poder l'Església l'havia reconegut i administrat des de l'Edat Mitjana, i ell és un poeta ancestral, amb forces ancestrals. És aquí on crec que l'esforç sobrehumà que li cal per resistir els embats exteriors fa que el seu do poètic sofreixi una metamorfosi inesperada. La seva poesia, la seva gran poesia, passarà a la prosa -En defensa pròpia- i els seus últims versos quedaran desposseïts, es banalitzaran. L'Església li retira els poders atorgats. Només li queda el poder de creure en ell mateix, interiorment. Acaba del tot desposseït, sol. Aquesta és, al meu entendre, la grandesa i la servitud del gran Verdaguer, víctima nostra.

L'ètica ha pres la davantera a l'estètica, s'hi sobreposa.

I em pregunto, des de fa temps, sense trobar-hi la resposta adequada, si aquesta banalització final de la seva poesia és voluntària o és involuntària, si és consentida o provocada. Si, per acomplir un acte d'humilitat total, no renuncia també als seus poders de poeta, com si s'haguessin originat en el mal. Recordem aquella invocació que trobem en L'Atlàntida: "Senyor de les venjances, doneu alè a mon càntic".

Ell acaba assumint el franciscanisme més radical i, per tant, el Déu de la caritat i del perdó.

Però hi ha un altre punt que tampoc no sabrem mai: allò que se li pogué dir o donar a entendre a través del secret de la confessió o, fins i tot, fora de la confessió, però dit per un superior jeràrquic. N'hi hauria prou, per a un home que posa l'ètica per damunt de l'estètica, que li haguessin insinuat que la satisfacció que li produïa l'èxit de la seva poesia era un possible pecat de vanitat perquè mossèn Cinto s'autoanalitzés i es castrés per aquesta banda...

Hi ha dos punts, en el meu esquema, que he donat per bons però que requereixen una breu explicació. El de la castedat és el primer. Avui, l'Església mateixa ha anat a parar tan lluny d'on era a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX, que pot semblar exagerat parlar en els termes que ho faig. La meva convicció és, en aquest punt, que Verdaguer arribà a una autodisciplina tan estricta que s'autoimmunitzà a partir d'un cert moment.

M'he preguntat, a vegades, si en les seves sessions d'exorcisme, per treure el dimoni dels cossos dels posseïts -i de les posseïdes-, no s'hi podia haver infiltrat -per voluntat del pacient o comandat des de fora-, alguna persona amb l'ànim de fer-lo caure en la temptació. És evident que les contorsions d'una dona posseïda poden esdevenir molt provocatives. La meva convicció és que, si provocació (voluntària o involuntària) hi hagué, mossèn Cinto en sortí indemne, intocat. Un cas així és excepcional i acostuma a ser vist com una anomalia per la societat. S'acostuma a considerar que si, en lloc de la seva integritat, Verdaguer hagués obrat com haurien obrat la majoria dels homes en el seu cas, ell potser hauria estat més normal i no hauria caigut en altres excessos puritans. Per exemple, la seva exigència envers el marquès de Comillas, instant-lo a fer més i més caritat, i encara més. "És més fàcil que una corda (un camell, segons l'antiga versió) passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri en el regne del cel". Aquesta sentència evangèlica, que mossèn Cinto sembla haver pres al peu de la lletra, pot engendrar un malestar intolerable en la societat, com probablement s'esdevingué.

L'altre punt que també he donat per consensuat és que, si bé mossèn Cinto representa l'acompliment i la maduresa de la Renaixença, ell parteix d'alguns postulats i d'algunes vivències més pròpies encara de la Decadència. I durant aquesta, i durant els primers temps de la Renaixença, el principal valor humà era el sentiment. Les seqüeles del Romanticisme havien exacerbat aquest valor. No es pensava en termes crítics, es pensava en termes de sentiment. La gent volia ser fustigada o complaguda en alguna dimensió del seu cor. És imposcomprendre Verdaguer sense acceptar aquesta premissa.

"Lo cant de les absoltes

comencen a entonar;

lo primer vers que entonen

del cel sembla baixar,

lo segon vers que canten

se posen a plorar.

Lo mestre de la cobla

los aconhorta en va,

les fonts ja són rieres

i les rieres mar".

Per a Verdaguer, el cor té la primacia. I, en això, sintonitza amb el poble i el poble sintonitza amb ell. Totes les raons esdevenen secundàries al costat de la raó del cor.

També ens hem allunyat d'aquesta concepció, fins el punt que podem considerar-la decadent. Però alerta! Ramon Llull, que fa funcionar la seva raó per camins molt estrictes quan li convé -en les seves Arts- també és un home que coneix el plor i no el repudia, al contrari, el considera una pluja interior benefactora i necessària. Som nosaltres qui ens hem allunyat d'aquesta humanitat que, ves per on, uneix Llull i Verdaguer a través dels segles. "Mon cor está casa d'amors / e mos ulls fontanes de plors".

De fet, hi ha en mossèn Cinto una fam d'absolut que, si bé intel·lectivament se satisfà a través de la seva fe (Déu, Jesucrist, la Immaculada Concepció, l'Eucaristia), en el pla sensible es tradueix per l'obediència absoluta al vot de castedat i per l'adscripció absoluta a la dita evangèlica sobre la pobresa. Aquesta fam d'absolut, maridada a un valor que sembla ser-ne el més antagònic, que és el de la humilitat, va donar un resultat calamitós, catastròfic. Era massa. La societat no tolera aquests extrems.

La seva fam d'absolut, sempre latent, la veig reflectida com enlloc en el poema Pobresa. És una síntesi colpidora. Verdaguer no ens hi amaga res, ni tan sols que ha estat un poeta molt ambiciós: "Tot ho he perdut. Lo nom i la riquesa, / les corones de llor que he somniat, / me diu germà la rònega pobresa, / s'avergonyeix de mi la vanitat. // Tirí per la finestra ma fortuna / veient millor fortuna esdevenir; / quan llençava les coses d'una a una, / les ales me sentia alleugerir. // Me vinguí amb la pobresa la bonança; / perdent los béns, també en perdia el jou; / si de res jo sentia la recança / me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"

Tràgica fam d'absolut. I és que en les tragèdies teatrals -Romeu i Julieta, Otel·lo, entre d'altres exemples-, sempre hi veiem dues parts confrontades, una descàrrega elèctrica produïda per dos pols oposats, i a Verdaguer el veiem sol, no veiem la força antagònica perquè és invisible. Els seus enemics en la terra són comparses. La part invisible és Déu, l'absolut encarnat en la seva fe, i ell defuig la teatralitat, l'amaga tant com pot dintre seu, fa la tragèdia aparentment invisible. Però és tragèdia.

Per al poble, Verdaguer sempre fou mossèn Cinto, un nom pròxim, quotidià, com si fos un membre de la família. I, de fet, ell agermanava la gran família catalana de l'època.

Hauríem de retrobar aquest Verdaguer i restituir-lo en el seu lloc. Potser així ens retrobaríem nosaltres una mica més units.

Tornar