Documentació
Contra la remor de superfície
Després de l'eufòria que ens va portar la Barcelona Olímpica moltes generacions van viure la tornada a la realitat com una altra confirmació que el món anava cap enrere. Tanmateix les expectatives generades durant els 80, amb una democràcia defectuosa però que anava fent petites passes cap a la modernitat, es van veure trencades per una crisi d'objectius i per una manca de confiança que ara mostra les seves conseqüències més ferotges, amb un govern perdut entre la inhumanitat i la confusió, amb una retòrica que no recordàvem ni els que vam viure els últims anys del franquisme. Immersos dins d'aquesta circumstància social i política, la nova novel·la de Lluís-Anton Baulenas , Amor d'idiota , ens proposa un viatge als orígens d'aquesta crisi, quan vam començar a pensar que no n'hi havia prou amb les flors i violes, que també era necessari tenir cura de les nostres il·lusions, dels nostres governants, de les nostres ments cada vegada més ofegades per la remor de superfície. Baulenas ens planteja una davallada a les pulsions més profundes de l'enamorament com a via de sortida. Desesperació, desencís, quotidianitat ennuegadora, s'esbocinen en aquesta nova ficció de l'autor de La felicitat , tot seguint alguns dels paràmetres de la generació dels 80: la raó només és un retall injust de la realitat i, si barregem lògica i raó, només podem viure una vida incompleta i pansida. No deixa de ser un plantejament ben arriscat. Ara que els sentiments es passegen cada nit per les televisions, tot mostrant la seva cara més ridícula, escriure una novel·la romàntica com Amor d'idiota no pot tenir una altra intenció que dinamitar les nostres consciències de llangardaix, letàrgiques i avorrides. Una primera raó, doncs, per a la lectura.
UNA NOVEL·LA ROMÀNTICA
Pot ser que sobti algú la qualificació de novel·la romàntica, que els més prudents hi llegeixen una història dura, que transita per paràmetres abstrusos, per allò que s'ha volgut veure com el costat més fosc de les relacions amoroses. Però cadascú és lliure de conformar-se amb una visió limitada dels conceptes. Així, la novel·la ens explica la trajectòria postolímpica d'en Pere-Lluc Solans, un professor d'orientació psicoprofessional [sic], que, de cop i volta, pren consciència de la idiotesa que arrossega: per la seva actitud davant la vida, i com a conseqüència d'una generació que va canviar les seves expectatives, que no es van complir mai, per una espera pacient que l'anava situant als marges. Paral·lelament, en Pere coneix una noia que el portarà pel camí del voyeurisme , l'exhibicionisme i l'assetjament sexual. Però aquests no són sinó recursos per donar sortida a un ofec vital que ja no pot esperar més a manifestar-se. Tant en Pere-Lluc com la Sandra, l'altre personatge protagonista, certament aconseguit, emprendran un camí d'expiació personal en què la passió, el perill i la temptació dels límits els conduiran cap a un final inesperat. No hi ha cap dubte que el bo i millor d'aquesta novel·la es troba en l'absoluta llibertat de criteris amb què Baulenas mou els seus personatges, però també s'ha de destacar la perícia que sempre ha demostrat com a narrador. L'ofici s'ha de fer servir en circumstàncies com la que se li presenta a Amor d'idiota , quan el rerefons de la trama queda en mans d'una situació vulgarment humana. La implicació personal de l'autor es fa palesa des de les primeres línies, quan intenta de trobar sentits a una generació que també és la seva. Els resultats d'aquesta recerca en cap moment no ens deixen indiferents. Lluís-Anton Baulenas ens havia demostrat la seva capacitat per crear trames amb rerefons històric amb les excel·lents Noms a la sorra (1994) i El fil de plata (1998), però sobretot hauríem de parlar de La felicitat (2001), bona mostra d'una novel·la escrita amb rigor, que entén la funció de la història com a context dins del qual ha de brollar la vida, i també un exemple de plantejament ambiciós davant els materials narratius. D'aquesta combinació en va sortir La felicitat , una novel·la entretinguda, àgil, d'estructura complexa i, alhora, de lectura arrabassadora. No se li escaparà al lector que la literatura catalana necessita amb urgència aquests punts de contacte entre la novel·la popular i les tècniques i els plantejaments creatius de la bona literatura.
AMB MÉS POLIVALÈNCIA
Quin paper juga Amor d'idiota dins d'una obra com la de Baulenas, fins al present plena de reptes personals a l'encalç de la novel·la total? Pensem que del canvi de registre ha resultat una novel·la que, si som justos amb les anteriors, hauríem de qualificar com a menor. Però també s'ha de dir que la seva escriptura ha guanyat en polivalència, que la seva sinceritat en temes tan propers pot fer sang en el lector, la qual cosa no és poca cosa en una època d'escriptures més aviat mel·líflues. Si l'autor es proposava un crit d'alerta, un remenar consciències, creiem que l'ha encertada de ple. I no és aliena la seva capacitat per crear una tensió creixent que ens fa empassar-nos la novel·la igual que un glop de whisky, però no de marca, sinó amb l'aspresa d'un Dyc o d'un White Horse, perquè Amor d'idiota escapa al consum responsable i edulcorat, una mentida que ja no ens podem creure davant la violència i l'extremisme dels plantejaments que ens han posat en la tessitura actual. Ara bé , Amor d'idiota no és gens recomanable per a trajectes curts al metro perquè, senzillament, ens n'anirem fins a la Zona Franca. I encara no l'han oberta, aquesta via!
Tornar