Documentació
La llengua de Verdaguer
Quan s'acabi l'any Verdaguer i Vinyet Panyella, des de la Biblioteca de Catalunya, ens doni el repertori dels manuscrits i de les edicions de Verdaguer (com a complement de l'exposició que ara és a Vic i després serà a Barcelona i a Madrid), aleshores ja potser serà possible d'emprendre l'estudi de la llengua de Verdaguer. Fins ara no era possible de fer-ho, simplement perquè abans calia disposar de bones edicions de la seva llarga, admirable i prolixa obra. Ens falta aquesta baula important en la història de la llengua si volem entendre alguna cosa més d'aquests segles encara foscos.
Han parlat ja amb autoritat de la llengua de Verdaguer, amb referència a alguna obra concreta o a aspectes generals, Albert Rossich (revista Ausa de Vic, XVII.136, de 1996) i Narcís Garolera (Serra d'Or, febrer d'enguany i diverses vegades abans). Per tant, ja tenim una mica de camí fet, però encara és molt poca cosa. Faig tot seguit uns brevíssims comentaris informals sobre aquest aspecte, servint-me només de l'edició crítica de L'Atlàntida feta pel segon dels autors esmentats (Quaderns Crema, 2002), el qual fa veure les dificultats d'una tasca com aquesta. La primera edició crítica, d'Eduard Junyent i Martí de Riquer (1946), reproduïa la de 1878. Garolera reprodueix la de 1886 (desconeguda de Junyent-Riquer), com a última edició controlada per l'autor; però, a més a més, ha pogut consultar les esmenes que Verdaguer va fer en un seu exemplar de l'edició de 1878, també desconegudes l'any 1946.
Garolera, que coneix bé el fons manuscrit de Verdaguer i les vicissituds de les edicions, demostra, per exemple, que el nostre excels poeta no escrivia màrgens, vèrgens, etc., sinó marges, verges; ni per a + infinitiu, sinó per; ni somniar, murtra, abim, capbussar, pus, etc., sinó somiar, murta, abís, cabussar, puix, etc. Les primeres formes (i una llarga rècula més) són vel·leïtats dels editors, i les segones són les que trobem el 1886. És cert que també apareixen aquí un parell o tres de pus, però figuren ratllats en l'exemplar de 1878, i per tant no calia atenir-se a l'escrúpol de reproduir fidelment 1886: tothom que hagi escrit més de dos o tres llibres sap que ve un moment que no dóna l'abast a controlar-ne tots els detalls en edicions successives.
Un cas molt interessant. Verdaguer escriu (VII.1-2): "A les creixentes ones sa immensa portalada / va obrint de pinta en ampla de Gibraltar lo freu" ('de bat a bat'). Coromines diu que es tracta d'una locució mallorquina "que entén malament tothom" (l'Alcover-Moll escriu de pinte en ample; etc.), i fa veure que el que tenim aquí és de pinten ample (ell hi posa un guionet que no veig necessari: pinten-ample). Pinte era l'estri del teler de teixidor, i podia ser estret o ample; antigament tenia una -n (com la de hòmens, etc.) que es va conservar en certs casos, exactament igual que en les primeres paraules de man dreta, vin blanc, pan caritat, cosín germà, a mitjan camí, ben alt, bon dia, etc. Garolera aquí fa bé d'adoptar la grafia de Coromines (i podia indicar-ho en nota). Un altre dels molts casos interessants és aquest pu (II.204): "És somni, mes ses timbes i platja cruixen pu!". Es tracta d'un reforç d'afirmació o negació, si fa no fa equivalent a 'tanmateix', que era viu en molts indrets (inclòs Vic) i que l'Alcover-Moll i el Coromines documenten amb detall però que molts lectors no hem sentit ni vist mai. Anit indica la nit proppassada o la propvinent, però també la present (Oidà!, que anit vos sobra, taurons i aufranys, carnatge: IX.1), ús menys conegut. No tinc espai per a la sintaxi ni per a d'altres aspectes. Era només això: un comentari sense pretensions.
Tornar