Documentació
Baulenas novel.la la Barcelona sorgida dels Jocs Olímpics del 92
Lluís-Anton Baulenas va entrar al registre dels cronistes literaris de Barcelona fa dos anys, amb la novel.la La felicitat , Premi Prudenci Bertrana 2001, un thriller amb rerefons basat en la brutal reforma que van patir alguns barris populars de la ciutat a principis del segle passat per facilitar l'obertura de la Via Laietana. La seva última obra, Amor d'idiota (Edicions 62), és una altra crònica que submergeix el lector en la Barcelona immediatament posterior als Jocs Olímpics del 1992, amb uns personatges sacsejats per l'esquizofrènia postolímpica. La introducció és una autèntica provocació: el protagonista, amb una vida, segons afirma a la primera frase, que "constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa", està sopant en un restaurant amb uns amics, i en un clar desafiament amb ell mateix, es treu el membre, el posa sobre el plat ple de patates, cigrons, col i pilota, agafa un trinxant i tot seguit amenaça de sacrificar-lo en aquell altar gastronòmic. Al final el salva una amiga caritativa.
MÉS QUE UNA PROVOCACIÓ
L'autor va posar la directa perquè el lector sabés, ja d'entrada, amb què es trobaria. La seqüència, més que una provocació, conté una descripció instantània d'un personatge, reflexiu en el fons, que pot cometre tonteries. Si algú té la capacitat de preguntar-se a si mateix si és idiota, segur que no ho és. El protagonista és un tipus normal, tot i que poc classificable dintre dels barems convencionals, però no per això se'l pot considerar un idiota. Als 35 anys, ja es troba desplaçat, derrotat i sense cap més futur que el lloc de treball a l'empresa del seu padrí. Aparentment és un escèptic passat de moda, però l'únic que busca és una vida que pugui compartir amb algú. Les vivències que explica es desenvolupen entre el gener i el maig del 1993. En el fons, és un despistat que pertany a aquella generació que a la mort de Franco (1975) tenia entre 15 i 20 anys. Una generació perduda que la història es va saltar i no ha tingut l'oportunitat d'arribar al poder, no ha manat, ni manarà mai. Però el protagonista no exigeix poder; només demana una cosa tan senzilla com comprensió, amistat, solidaritat i, sobretot, amor, que és, en el fons, la reflexió de la novel.la. Un amor de baixa tensió, humil, utilitari, d'anar tirant per distreure la vida. En aquest sentit, la novel.la no acaba ni bé ni malament. Normal. Aquest és el mèrit més destacable de l'obra de Baulenas: novel.lar la normalitat, posar tensió narrativa on realment no passa res.
Tornar