Documentació
La Barcelona postolímpica amb banderoles als fanals és l'escenari de l'última novel.la de Lluís-Anton Baulenas.
Amor d'idiota és la novel.la en què els infeliços de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) adquireixen un principi d'autoconsciència. En les dues últimes novel.les -- El fil de plata i La felicitat --, força personatges no eren els subjectes de la reconstrucció historicoliterària, sinó els patidors de la història, i no sabien per què. Ara, d'entrada, amb un humor d'alts i baixos, un narrador en primera persona relata mostres de la seva idiotesa constitutiva. La comicitat ve de les situacions ridícules i la passada de rosca emana de l'excés d'èmfasi en certa comicitat verbal que n'acaba anul.lant l'efecte. Si Baulenas triomfa a empentes i rodolons, ho fa, sobretot, per la rapidesa i contundència del ritme i pel seu ofici contrastat. A La felicitat vèiem un eco celineà (el del Viatge al fons de la nit ) en l'aparició dels espectres; ara el podem descobrir en l'estil: frases curtes, ràpides i un colofó sentenciós a final de paràgraf en les primeres pàgines de la novel.la, en què tants autors titubegen --Baulenas ho fa-- fins a trobar el seu ritme. Perquè començar la novel.la amb "La meva vida constitueix un llarg i profitós viatge cap a la idiotesa "exigeix aclarir el concepte de llarg, el de profitós, el verb constituir i la mateixa idiotesa. Un repte que, després d'obviar els detalls de la vida del protagonista, que ens aclaririen els pressupostos de partida, acaba derivant en una narració de seducció, excitacions i amor udolador entre un treballador d'una gestoria i una noia que penja banderoles als fanals d'una Barcelona que, el 1993, viu sota la ressaca dels Jocs Olímpics. Els personatges secundaris completen la xarxa: el propietari de la gestoria, la secretària ficada en situació i l'amic desencoratjat. Si ens atenim a la novel.la que és, la història d'amor que s'explica, una conquesta peculiar, està ben narrada: té ritme, versemblança, una relació en moviment amb diferents etapes i emocions i, també, el contrast d'un amic que mor i s'endú a la tomba un passat hippy . Però se'ns prometia un retrat generacional de tots els que van néixer l'any 1958, com aquells que han arribat a tot arreu massa aviat o massa tard. Un intent d'elaboració per l'estil del que ha fet recentment Rafael Vallbona (1960) a Ara que tinc quaranta anys, amb suficients elements tractables narrativament perquè el passat no s'acabés dissolent a les mans. Potser hauria pogut ser un bon punt de partida, perquè a Amor d'idiota el protagonista compleix "els 35 sense tenir res a les mans ", ni tan sols el passat que l'autor no ha elaborat. Finalment, alguns elements de la novel.la situen l'acció (i n'hi ha molta) en la Barcelona d'avui dia: les rondes, el penjament de banderoles, el canvi de nom de la gestoria per gabinet, etc. Això no vol dir, malgrat les reflexions tan oportunes com disperses, que hi puguem trobar un retrat de la Barcelona postolímpica. Però es comencen --aquesta n'és una mostra-- a manifestar relats en aquesta direcció.
Tornar