15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Contra el temps

Article publicat al diari “Avui” el 17/11/06 per Jordi Capdevila

La narrativa de Sarsanedas no s'entén sense 'Mites' i la seva línia poètica està situada entre Maragall i Papasseit

A les Cròniques de Nàrnia de Lewis -en particular, en el volum El lleó, la bruixa i l'armari, de 1950-, la porta d'un armari representa el pas entre la realitat com la coneixem i l'altra realitat, la del món de Nàrnia. En un conte de Sarsanedas que forma part del recull El balcó (1969), Els dos caps de la foradada, l'habitació d'hotel on és un home i una cova on ha trobat empara una dona tenen com a element comú la foradada del títol, un espai buit per a una connexió que mai no s'estableix.

Em sembla que aquesta imatge pot explicar la tensió que domina la narrativa de Jordi Sarsanedas. Tot amb tot, no crec que això representi la duplicitat de l'ànima de l'escriptor, sinó que més aviat demostra els seus esforços per la recerca d'una unitat a partir d'una doble arrel cultural. "Sóc postnoucentista i postsurrealista", va declarar en una entrevista d'ara fa una dotzena d'anys, i la seva producció més recent ens ho confirma. A Una discreta venjança, el seu darrer recull de contes, premi Ciutat de Barcelona 2005, ens diu que "la veritat no depèn pas de la versemblança", i ens palesa el magnífic viatge d'anada i tornada de la seva prosa, des del món màgic dels Mites fins a les confluències amb l'existencialisme.

Després ve l'esquematisme dels crítics, que intenten posar a prova les seves teories sobre els textos i malgrat els textos. Sempre m'ha fet gràcia citar Manuel de Montoliu, que, l'any 1954, dedicava una ressenya a Mites amb un títol esfereïdor: Un escritor bicéfalo. (Sarsanedas encara no tenia 30 anys i no podia imaginar que el mateix Montoliu pocs mesos després, al mateix diari, també qualificaria Foix de poeta bifronte.) Ara bé, ¿és lícita una lectura de la prosa de Sarsanedas segons el codi binari realitat vs. altra realitat, veritat vs. misteri, etc.? Segurament sí, i es podria començar amb les seves dues novel·les, El martell i La noia a la sorra, però seria francament inútil, perquè significaria no adonar-se que el nucli essencial no es troba en els dos caps de la foradada del conte que abans he recordat, sinó en la foradada mateixa.

Per parlar de Sarsanedas com a narrador, senzillament ens hem de remuntar als Mites, que són l'obra única d'un gènere nou que no ha tingut cap continuació remarcable ni per part de Sarsanedas ni per part d'altres escriptors, però que produeix una força centrípeta al voltant de la qual s'organitza tota la prosa de l'autor.

I la poesia? Àlex Broch va recollir en una antologia canònica els poemes de Sarsanedas fins al 1989. Hi titllava l'autor de "solitari solidari", fórmula que ha obtingut una certa i justa fortuna. D'altra banda, Joan Triadú ha escrit més d'un cop que la línia poètica de Sarsanedas es col·loca entre Maragall i Salvat-Papasseit, i potser ha arribat el moment de donar-li la raó. Cor meu, el món és el llibre amb què, després de dècades de silenci, Sarsanedas va tornar a la poesia el 1999. Al títol ja hi havia tot un programa: l'individualisme que marca el seu recorregut poètic i el sentiment de comunió amb les coses i les persones. Després han vingut altres volums on l'intent de construcció d'un tu poètic amb el qual dialogar s'ha fet cada cop més fort i dolorós, fins als aforismes epigramàtics de Silenci, respostes, variacions. Tanmateix, crec que l'arrel quadrada de tota la recerca poètica de l'autor es troba en un vers del seu primer llibre, A trenc de sorra: "Temps és temps al present de la faula", del poema Gairebé jo.

La poesia de Sarsanedas és la reivindicació de la lluita de l'individu contra el temps i la seva corrupció, i el gest que millor la representa és el que assenyala de manera obsessiva, davant els ulls del lector, l'horitzó òptic de la utopia.

Tornar