15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Aire, que no vol dir vent

Article publicat al diari “Avui" el 28/04/05 per Jordi Llavina

"Més aire que desigs", reclama Sarsanedas en el poema inaugural d'aquest llibre. Aire que batega a la pell, una certificació de la vida. El vent, pel "tall de cada fulla", hi passa "bonhomiosament" (es tracta, doncs, d'un vent sense malícia, a la mesura humana; d'un vent civilitzat, i, en el millor sentit de la paraula, bo). Un vent que fa sentir "als cabells, a la pell" tot just una "carícia somiosa". Tot plegat, una delicada manera de començar un llibre en què la vida es mostra molt rica d'interiors, però a la vegada girada de portes i finestres enfora. Deliberadament abocada enfora. Hi ha, en tot moment i en tot vers, un desig assedegat de vida, de retenir l'instant, de compartir amb el lector allò que Ferrater en va dir l'"escata de llum" -que em sembla recordar que vibrava a l'extrem d'una ungla de noia. Sarsanedas, per contra, es refereix a l'"escata d'argent ferida" de la mirada-. Aire, doncs. No pas un vent malcarat, que escombra, sinó tot al contrari. Airet lleu, de la naturalesa del que prescrivia un perspicaç "home del temps" com Carner. Cap alè d'aire que pugui escabellar o fer cloure els ulls. Els ulls, aquí, com en els darrers llibres del poeta, es mantenen persistentment, tossudament oberts. Als terrats -escriu una mica més avall- "el vent desplega glòria, / glorieta de fira, només". Fora vanitat del món, també. Aquí hi llegirem, hi sentirem, hi coneixerem una encesa declaració d'aferrament a la vida. Aquest Sarsanedas de gran potència creadora dels últims quinze anys -d'ençà de la certa represa que va constituir el llibre Cor meu, el món (1999); una etapa d'escriptura febril, que ha tingut dues altres fites notables en L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003)- mostra, salvades les distàncies, una actitud que pot recordar la dels vitalistes sense fissures Pere Quart i, fins i tot, Blai Bonet. Pel que fa a l'estil mateix, però, Sarsanedas manté més afinitats amb Pere Quart que no pas amb el de Santanyí.

EL PAS MENUT DE LA GUINEU

Silenci, respostes, variacions: una vegada més, el títol no em convenç gens ni mica. Trobo que fa poca justícia a la poesia que conté el llibre. Si se'm permet la gosadia, Sarsanedas no acaba de sortir-se'n, en això dels títols (Brossa, en canvi, que per mi no és un poeta gaire digne d'esment, titulava molt bé. És més, penso que sovint en el títol s'exhauria la poesia d'un llibre seu). Ara bé, també cal reconèixer que aquesta enumeració titular pot donar una idea prou justa de la substància de l'obra. En aquell poema inicial que deia, sota l'expressió d'un desig, hi havia un avís: "Suposo, endevino / el pas menut, secret, de la guineu". Bé, val més una guineu que no pas un llop. La guineu és un animal infinitament més simpàtic i, de totes totes, menys sanguinari que el llop (els llops, en la literatura i en les muntanyes, tenen de sempre molt més mala premsa -considereu-ne els ullals i, encara més, la gola-. Les guineus es fan un fart de carn de gallina, d'acord, però amb prou feines podrien fer mal a un home). De moment, la guineu no les pot heure (per tant, deu proclamar que són verdes). Se n'endevina, però, el pas secret. No hi ha, en aquest nou llibre de Sarsanedas, gaires referències a la mort. Al pas del temps, sí. Però a la mort, no. I, en canvi, sí que hi ha un desig confiat de permanència més enllà de la mort. Un desig, gairebé un convenciment, que proporciona un sentit religiós -llegiu-ho en el sentit etimològic, recte- a la nostra existència. "Tot per sempre perdura / sota la cendra" (tot allò, fundat -com volia Hölderlin- pels poetes, o no: tot allò simplement viscut, que no es consumeix en l'intent ni en l'experiència). "A l'aigua, / la persistència s'hi emmiralla". Formalment, Silenci, respostes, variacions em sembla un llibre més lleuger en comparació amb els seus llibres més recents, els que formen part d'aquesta segona gran etapa de la trajectòria de Sarsanedas -que arrencava del final de Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989), però que sobretot cal fixar amb la publicació de Cor meu, el món-. Hi predomina el poema curt, concís i contingut, amb joies com ara Un sol dia: "Grill rere grill / entre l'índex i el polze, / em nodreixo de la seva llum / pausada, inacabable, / fins a la fi del món". Aquest és un poema molt valuós i molt representatiu en, com a mínim, dos aspectes. Estilísticament, diria que resumeix molt bé la manera de fer de Sarsanedas: cura severa en la tria dels mots, ús habitual del polimetrisme i sentit del ritme ben acomplert. Quant a l'actitud, els versos citats -i els cinc que n'he escamotejat- s'adiuen perfectament amb aquest aferrament a la vida; però un aferrament sense desesperació, sense cap gest agònic. És com aquell qui escura la copa, que ja no conté sinó escasses gotes de vi. I troba que el licor que guarden aquelles poques gotes és més dolç i saborós que mai.

AUSCULTACIÓ DEL MÓN

En un altre bell poema, s'hi expressa "la fidelitat a cada batallada". Un poema que al·ludeix a vells trens, en què "la fusta, rossa, / hi gemega i es plany, / llagrimeja vernissos". Esplèndid. En un de més enllà, el poeta referma la seva aposta per "viure amb la finestra oberta". Ulls i mans, hi surten pertot. Ulls: "el somni de fitar / als mirallets clarors d'eternitat". Més ulls: "com si diguéssim ulls / al vèrtex mateix de tu mateix". Un vèrtex molt sensible, que ho registra tot. I mans. Les mans que han arrugat paper (en el magnífic Ningú no viu de franc). Les mans que creen, les dels homes que se'n serveixen amb plenitud (en un altre poema molt destacat, Homes d'ofici, que pot dur a la memòria l'inoblidable L'ofici que més m'agrada, de Salvat-Papasseit). La mà del poema Cinc: "Tota la mà s'ensenyoreix / del món sencer". La mà que abasta, o que dibuixa els límits. La mà que acaricia o estreny. I, tot i aquest ús de sentits tan actius com el del tacte o fins el de la vista, no podem passar per alt el de l'oïda. El silenci del títol, que serveix al poeta per deglutir tanta experiència, també, vinguda de fora. Per fer-ne record amb forma de vers. Les veus de darrere la cortina estableix una suggestiva distinció entre els verbs escoltar i entendre, però, tant com això, advoca per la missió creadora del silenci del poeta. "El meu silenci escolta, / s'exhaureix en la feina d'escoltar". La vida és a l'altra banda de la cortina, però també part dedins de la finestra. Que per molts anys el poeta pugui continuar escoltant, i nosaltres entendre la seva pausada auscultació del món.

Tornar