Documentació
“Proclamo el goig i l'alegria de mirar”
F.B.V. Està en plena forma...
J.S. Precisament he passat un parell d'anys de molt mala salut, però acceptant aquestes condicions estic relativament bé. Hi ha estones que tinc ganes d'escriure i escric i d'altres que no tinc ganes de fer res. Potser és normal...
F.B.V. Al llibre de poemes Silencis, respostes, variacions hi ha un grup de poemes sobre la mort i el dolor...
J.S. Crec que són respostes als moments de la vida, que també representen pensar en la mort, això hi és. En realitat, diria que aquesta poesia meva és molt sincera, molt espontània. Els poemes són respostes al silenci fonamental de l'univers, al misteri. A la realitat indubtable i dura i al mateix temps a l'enigma del que hi ha sota aquesta realitat, cal respondre-hi com pots en el moment que pots amb l'esperança que tingui sentit.
F.B.V. Això té a veure amb l'edat?
J.S. Quan jo era petit un home de 80 anys era gairebé impensable, els vells en tenien 60 i molta gent es moria als 55. Potser a aquesta edat tens més consciència de la fragilitat i del temps que passa.
F.B.V. Darrerament ha rebut alguns homenatges i s'ha escrit un llibre sobre la seva obra narrativa.
J.S. Sí, el fet que un xicot hagi dedicat una tesi a la meva obra és molt falaguer, evidentment. Tanmateix, considero que he treballat poc. Acostumo a dir que he viscut molt distret, fins i tot en el sentit etimològic: moltes feines m'han distret de la meva obra, algunes per guanyar-me la vida, però tot el que he fet ho he fet de bona fe. M'he dedicat molt a l'ensenyament, especialment al de la llengua i la literatura franceses, no me'n planyo, i he fet discos, m'he dedicat al teatre... Moltes coses que m'han anat distraient d'escriure.
F.B.V. Però totes aquestes distraccions formen part de la seva obra i l'enriqueixen, també.
J.S. Per això no em semblen malament. En el fons gairebé diria que no he fet res que hagi estat només per les pessetes, que sempre he pogut tenir la impressió de servir alguna cosa que valia la pena. Una feina a la qual m'he dedicat ha estat la de redactor en cap de "Serra d'Or" durant molts anys i amb molta feina, perquè en aquells temps, com es feia una revista? Amb un pot de goma i un pinzell, deien abans, i amb Letraset... Ha estat feina que s'ha anat fent.
F.B.V. Què considera que en quedarà, de vostè, els llibres o més aquest vessant?
J.S. M'agradaria que els llibres quedessin, perquè la feina si té conseqüències és en la gent, i si alguna utilitat té tot plegat, doncs magnífic. Tinc l'esperança que els llibres quedin en un racó de biblioteca i alguna vegada algú els obri...
F.B.V. Com descriuria la seva obra?
J.S. Neix de les ganes d'escriure, però no sé ben bé per què. Crec que a l'origen hi ha la lectura, abans que escriptor he estat algú que ha llegit i que ha dit: "Home, doncs jo potser també puc fer alguna cosa". En tot cas he tingut la consciència que escriure és una activitat que pot ser útil per al creixement individual. La poesia, que em serveixi per créixer una mica.
F.B.V. Com se l'ha plantejada, formalment, la poesia?
J.S. No me l'he plantejat. He acceptat escriure d'una manera potser una mica caòtica i fiant-me de l'espontaneïtat en cada moment. Evidentment la forma es pot analitzar, però personalment escric com em surt. Realment sóc molt poc metòdic, o gens.
F.B.V. En algun moment s'ha definit com a postnoucentista...
J.S. Quan deia això volia dir amb una atenció tanmateix a les formes sinó a la llengua, a la correcció. M'havia definit també com a postsurrealista, aquestes coses que es diuen perquè en aquell moment et fan gràcia i potser expressen alhora una certa veritat.
F.B.V. El sentit de la llengua no és espontani.
J.S. En certa manera sí, en el sentit que escric amb una llengua que per a mi és ben bé la meva, hi ha moltes paraules heretades. D'on ve la llengua? Bàsicament la meva llengua és la de les meves dues àvies, i damunt d'això dels poetes, també. Ahir em vaig adonar que en un centre de rehabilitació funcional on faig exercicis, d'una peça de plàstic escumós que s'ha de trepitjar en diuen una màrfega... Em va agradar, la paraula, encara que evidentment una màrfega era una altra cosa, però ja no n'hi ha, o potser ha quedat substituïda pel futon japonès... Les paraules canvien els usos, com el catre, que avui es fa servir com un sinònim familiar de llit, però que era un llit fet amb dues X de fusta que s'obrien i al damunt hi havia una lona... Era un mal llit plegable que es podia tenir en un racó... Podria ser pràctic, en un pis d'aquests de vint-i-cinc metres...
F.B.V. En aquest darrer llibre de poemes hi ha una secció de haikus. D'on venen?
J.S. El meu pare havia estat professor d'urushi (laca japonesa), i tenia un cert interès en el Japó, tot i que no hi havia estat mai. Jo n'he tingut una mica també, de sempre, i vaig estar quatre o cinc dies a Tòquio, tot i que és com si no hi hagués estat... Tinc un cert interès per la poesia japonesa, però la suite de deu haikus d'aquest llibre és tot el que he publicat, i n'estic bastant content. Realment l'haiku és una mica anecdòtic, dintre la meva obra, i fins i tot el sotmetre'm a una mètrica.
F.B.V. La mirada té molta importància en aquests poemes.
J.S. Això té a veure sobretot amb la importància de mirar. Un gos ensuma, un ocell mira i els homes som com els ocells. És cabdal mirar el món i totes les coses. Proclamo el goig, l'alegria de mirar i la necessitat de fer-ho, com a contacte capital amb la realitat, que és allò que es mira. I tocar, també.
F.B.V. El que es mira davant del que es veu.
J.S. Veure està molt bé, però mirar és millor, és posar-hi intenció i voluntat.
F.B.V. La poesia serveix per explicar-se a si mateix o per explicar-nos als altres?
J.S. Jo crec que la poesia és per a un mateix. Quan escric ho faig essencialment i fonamentalment per a mi. Cada moment és una possibilitat de realització personal, i l'operació d'aquest mirar i tocar es resol en el poema. Com que aquest poema m'ha anat bé, te l'ofereixo perquè potser a tu també t'hi anirà, i per això no em sembla indecent de publicar-lo. Després de qui ha escrit el poema hi ha qui el llegeix, i amb molta autonomia.
F.B.V. La poesia és un diàleg amb un mateix. I els contes?
J.S. L'escriptura de contes és més deliberada, menys espontània. De tota manera, els textos que he escrit, sobretot darrerament, sovint no són tan lluny de l'estructura mateixa dels contes. Al llibre de narracions més conegut i el primer que vaig escriure, Mites, els contes neixen de la poesia, llisquen cap a la prosa, prenen la forma d'una narració, però estan bastant emparentats amb la poesia. Els contes, pròpiament, m'han fet gràcia i espero que puguin fer gràcia a algú altre; ara bé, quan es produeixen aquests textos que tanmateix queden contaminats de poesia la funció és més o menys la de la poesia, també.
F.B.V. Un dels tòpics de la poesia és la soledat davant del món, i una certa mala llet, mentre que vostè fa gala de la bonhomia i la bona fe...
J.S. La meva actitud constant és d'obertura al món i de bona fe a la gent que ho accepti. No crec que hi hagi mala fe en la meva poesia, potser miraré de posar-n'hi una mica d'ara endavant... Hi ha tota una tradició del poeta maleït, però no és la meva, encara que per a molta gent sigui la més atractiva. Poetes que estimo i que m'han estat útils i que considero, començant per Baudelaire, Lautréamont, sí que són d'aquesta corda, però Salvat-Papasseit, per exemple, té mala llet? Més aviat fins i tot peca d'ingenu, de vegades. Potser tendeixo a veure el tarannà benèvol, que en el fons ja es troba en molts dels nostres poetes.
F.B.V. Quins han estat els seus poetes de capçalera?
J.S. No ho sé, tot el que he llegit, des dels medievals fins a T.S. Eliot, Ezra Pound, Guillaume Apolinaire, Foix, Riba, Sagarra... En realitat, per a mi, els primers poetes són els que t'ensenyen a classe, que els llegeixes i de vegades són vàlids i d'altres no. De fora de classe, per a mi els primers són Sagarra i Salvat-Papasseit. Recordo que a casa el meu pare tenia L'irradiador del port i les gavines, de Salvat, i també el primer llibre de poemes de Sagarra, amb aquell poema de Joan de l'Ós, i encara recordo la il·lustració de la coberta, molt barroca. Lorca, també m'ha tocat, de molt jovenet.
F.B.V. Com recorda els seus inicis en el món de la literatura?
J.S. Hi havia un deure de fer el que es pogués, i de ser el que es pogués ser. Vaig començar a escriure poesia, però no per deure, sinó que vaig trobar que era natural que ho fes.
F.B.V. Com veu el conjunt de la seva obra?
J.S. Incompleta! Fragmentària. M'agradaria poder escriure encara bastant, en allò que en diu l'Espinàs el temps afegit. De tant en tant em pregunten si escriuré memòries, i ara crec que potser sí, d'una certa manera, tot i que en part els llibres ja són unes memòries.
F.B.V. "I res és meu / -cap mèrit, cap esforç- / llevat d'aquesta / humilíssima disponibilitat". ¿No es contradiu, publicar llibres amb aquesta humilitat?
J.S. No són pas tants llibres! Uns quants llibres de contes, dues novel·les comptades, alguns de poemes, poca cosa...
F.B.V. Una mica de talent es deu reconèixer, suposo...
J.S. Esperem que sí, i la voluntat d'art hi és. Ho he fet el millor tècnicament possible. Quan em trobo textos mal redactats m'indigna, vull dir que sóc exigent, i quan trobo errors greus en textos d'altres penso: "Vés a saber quines rucades dius tu, d'aquest tipus, o quines frases mal fetes fas...".
F.B.V. ¿La realitat fa la paraula, però la paraula també crea una realitat?
J.S. Evidentment, la redacció, l'acte d'escriure, té vida pròpia, i això crea una mena d'espontaneïtat no del personatge sinó de l'acció. De tota manera, pel que fa a la poesia m'agrada considerar-la fidelment encarada al món i al temps, a la geografia i a la història.
F.B.V. Al llibre Paraules per a unes imatges hi mostra una relació estreta amb el món de l'art...
J.S. És un llibre que en realitat és un conjunt de feinetes editorials...
F.B.V. Però també l'últim poema de Silencis, respostes, variacions té molt a veure amb l'art...
J.S. Sí, i tant. És allò del mirar que dèiem... Mirar la natura, mirar la gent i mirar les coses que fa la gent. M'interessen les arquitectures, l'arqueologia, i és clar que també el que fan els artistes. Aquell poema és una ensalada en record de dues exposicions.
F.B.V. Una 'ensalada' que és un poema en diverses llengües...
J.S. Em va fer gràcia. Fins i tot diré que n'estic una mica malcontent, perquè el plurilingüisme em queda una mica falsejat. Per a mi pesa molt el francès, perquè ha estat una llengua que tècnicament i professional he treballat molt, però així i tot no és fidel. Hauria quedat més tranquil si les llengües, a part del català, haguessin quedat més equilibrades, hi hauria volgut donar més pes a l'italià i a l'anglès.
F.B.V. És un poema que només podran llegir els qui entenguin les diverses llengües que hi són reflectides...
J.S. Protesto, m'insurgeixo contra això! Cal canviar l'ensenyament de les llengües i s'hauria de tenir un coneixement general com a mínim de les llengües romàniques. Per a nosaltres entendre l'italià, el portuguès, el francès... hauria de ser normal.
F.B.V. ¿La poesia ha d'aspirar a un públic general o especialitzat?
J.S. Jo crec que la poesia ha de ser en general a l'abast de tothom, i que en treguin el que puguin. En aquest llibre crec que els haikus, per exemple, són a l'abast de tothom, per llegir-lo no cal saber què són, i de fet el llibre no diu que siguin haikus, podrien ser només coses curtetes, i llegir-los només demana una mica de sensibilitat, posar-se en sintonia amb l'escriptor i avall, i això és en general el que demana la poesia.
F.B.V. ¿L'estem perdent, aquesta sensibilitat?
J.S. Espero que no. Potser la gent que llegeix poesia són una minoria, però sempre ho han estat, i potser hi ha més lectors ara que abans. Es clar que per llegir poesia s'ha de saber llegir bé.
Tornar