15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

"Sempre escric històries de supervivents"

Entrevista publicada la diari “Avui” el 14 /04/05 per Francesc Bombí-Vilaseca

F.B.V. La seva nova obra sembla feta per generar polèmica...

L.A.B. Ha creat una certa expectació que no esperava. Sense que fos la intenció bàsica de la novel·la resulta que he tocat un botonet que provoca que passin coses... No volia fer una novel·la sobre els camps de concentració franquistes, ja hi ha gent que n'ha escrit llibres molt millor que jo: de literatura concentracionària n'hi ha molta. Tampoc no volia fer un llibre sobre el fet de recuperar cadàvers anònims, que és un tema que ja s'ha tocat molt periodísticament. Això eren decorats per ficar-hi la meva història, que és el que jo sempre faig, però ben explicat i documentat, un escenari. Volia explicar una història de personatges, que també és el que faig sempre, em repeteixo i sempre escric històries de supervivents, de gent que intenta sortir-se'n, de gent putejada als quals la vida no els va bé... Aquesta és la història de les contradiccions d'una persona i de la recerca progressiva de la seva identitat a partir de l'anècdota argumental que dóna peu al llibre.

F.B.V. La confrontació de la identitat és més forta amb una guerra pel mig... S'ha d'escollir bàndol...

L.A.B. El Genís Aleu és un protagonista poc ideològic, no és ni anarquista ni comunista ni d'Esquerra Republicana, ni fill d'un de la FAI a qui van matar o va desaparèixer... És un tio que té ràbia perquè han matat el seu millor amic, el millor amic del seu pare, que també ha mort per culpa del règim, que la seva mare s'ha tornat pràcticament lela: són condicionants molt humans i directes, i a més a ell l'han putejat tota la vida. Com que resulta que els putejants són uns, i diu: "Vaig a per ells", però no pas per una qüestió cent per cent ideològica: la ideologia ve després. Primer hi ha la resposta humana del desig de venjança, de la mala llet, la ràbia, el compromís amb una promesa que ha fet. Aquest encàrrec a complir és molt novel·lesc, també. El discurs ideològic és bastant prim, per això té grans contradiccions. No deixa de ser una història en què s'explica un cas estrany, però de fet en aquella època va passar de tot, gent que desapareixia i tornava, presumptes morts que ressuscitaven...

F.B.V. Molts 'vencedors' encara no han assumit la seva responsabilitat...

L.A.B. Exacte. Durant la guerra es comprèn que a tots dos bàndols hi hagués comportaments irracionals, però es comprèn menys que un cop acabada els vencedors anessin a destrossar els vençuts d'una manera tan brutal i durant un temps bastant llarg. Potser ara sobta que s'hagués oblidat tant una cosa tan bèstia, malgrat la Transició. Aquests dies veiem el merder que hi ha perquè s'enretira una estàtua de Franco, i la dreta, que és la que està interessada perquè no es remogui res, ja diu que sembla que es vulgui tornar a la confrontació. La cosa és molt més simple: s'ha de fer justícia. La gent més jove es fa preguntes, no se'ls pot anar amb rotllos de la Transició i que s'ha de callar: han nascut amb la democràcia i saben què volen. Sobta que temes com aquest estiguin oblidats i silenciats.

F.B.V. Però se n'ha parlat...

L.A.B. Temes com els dels camps de concentració o els treballs forçats ja es coneixen, més o menys, però s'han intentat diluir de manera clara. Al fer la novel·la, el que més m'ha sobtat és que els professionals, els que haurien hagut de tractar-los encara que fos d'una manera molt específica i minoritària, com historiadors, penjats de la història local, algú que fa una tesi doctoral sobre un tema que ningú més en parla... ni ells tenen informació, pràcticament. Si la història de la novel·la està situada a Miranda de Ebro, a part que estratègicament m'anava molt bé, ho he fet perquè és l'únic lloc on he trobat un llibre escrit per un estudiós local, que és la història del camp de concentració. Dels altres cinquanta o seixanta camps que va haver-hi, amb tota la seva repercussió sobre els llocs, el moviment que comportava... no hi ha res. Es van fer un parell de congressos, un a Barcelona, però ja està. Als historiadors, o no els ha agradat o no l'han trobat interessant, aquest tema. La situació està canviant, en part per la gent jove. Les institucions, sobretot autonòmiques, s'estan comprometent amb aquestes qüestions, en part per la pressió de la societat civil, especialment pel que fa a la receca de desapareguts. Estem en un moment de tirar endavant i que el tema quedi exposat, perquè és l'única manera de poder-lo tancar.

F.B.V. El molesta que es tingui més en compte el tema que els valors literaris?

L.A.B. No em molesta que qüestions argumentals que suscita el llibre donin lloc a controvèrsia, és part de la meva aportació, i tinc un compromís cap a una posició. Em costa més argumentar per què la meva no és una novel·la històrica: faig novel·les sense etiquetes, en què l'argument, la creació de personatges, d'ambients i d'històries és el principal. Secundàriament estan situades en moments determinats, de vegades un tema m'interessa molt o poc, però sempre és un component secundari. Potser la novel·la La felicitat és on l'entorn és més present, gairebé és un personatge més, i per tant podria qualificar-se amb més facilitat com a novel·la històrica, tot i que no ho és, perquè té un argument que cal seguir i en el qual el que importa i el que enganxa el lector és l'argument i saber què passarà a la novel·la, què els passarà als personatges, i no la hipòtesi o la proposta que fa l'autor sobre un moment històric.

F.B.V. Fins a quin punt respecta la història?

L.A.B. La convenció que dono al lector a totes les novel·les és que tot és real i és el màxim de versemblant, és a dir, que no l'enganyaré. A partir d'aquí estiro de vegades a favor meu, però sempre en qüestions de ficció i argumentals. Mai m'he inventat res que pugui anar en contra del que són els fets històrics. El que sí que faig és aprofitar aquests fets i a partir d'una interpretació personal remarcar més o menys un fet que a mi m'interessa. Alguna vegada distorsiono per qüestions argumentals: per exemple, un recorregut en tren que hauria durat quatre dies puc fer-lo passar en tres dies, i sempre hi ha algun lector que et diu que allò està malament perquè ell va fer el mateix recorregut... Necessito sentir-me segur amb el marc històric i no estiro la realitat a favor meu de manera clara. Diria que els meus llibres són en un 98 per cent fidels a la realitat.

F.B.V. La passió per Franco i la seva dona, com més lluny queda més esperpèntica sembla...

L.A.B. Com que tota l'estona estàs donant la convenció que no estàs enganyant, una cosa com aquesta arriba a ser grotesca i el lector ho capta i sap que era així. És inversemblant però real, per això és carnavalesc. En el cas de Franco, per trobar referències d'aquest tipus només cal anar als diaris, perquè eren portaveus oficials del règim, i tot, l'estil, la grandiloqüència i la informació, era directament la que el règim volia que arribés. L'agafes com a eina de propaganda, ho reprodueixes i automàticament es converteix en grotesc.

F.B.V. Com se li va passar pel cap, un protagonista legionari?

L.A.B. Precisament per crear un xoc. D'entrada ajuda precisament a muntar tota l'argumentació sobre la identitat del protagonista, perquè a la Legió és on pot entrar al màxim en contradicció. Podria haver-lo col·locat al ministeri de Governació de secretari d'un general, però posar-lo a la Legió, també per esperpèntic, ajudava a mostrar l'Espanya de pandereta i el grotesc: hi ha sa Excel·lència donant voltes per Portugal com si fos el rei del món, d'altra banda la Legió... Aquestes imatges m'ajuden a situar molt millor la contradicció del protagonista i el que va fent per superar-la, tot i que tampoc se'ns diu si se'n surt: potser l'únic que vol és dur a terme la promesa que li ha fet al seu pare i tornar a la Legió.

F.B.V. Va donant pistes que l'enxamparan però ell es creu el més llest de tots...

L.A.B. Ell és legionari, i se'n sent. Ja es veu que el pobre no està clar que se'n surti, perquè no és gaire llest: va deixant pistes per tot arreu. En una ciutat com Miranda de Ebro l'any 1949, on tothom es coneix, un tio així no pot passar desapercebut, tot déu el mira, però ell no se n'adona.

F.B.V. El conflicte de la identitat és molt comú a la literatura d'avui...

L.A.B. És el gran tema de l'actualitat i la nostra contemporaneïtat. Hi ha una crisi d'identitat molt gran, la gent està molt desvalguda, els referents es perden i se substitueixen per informació que és propaganda, no saps fins a quin punt hi ha propaganda i no saps on és la veritat... però tot i això continues vivint. Per això vivim en una societat de desequilibrats; tots n'estem una mica. És interessant tractar el tema, sigui des d'una recreació històrica o des del món contemporani. L'anècdota d'introduir les idees d'un penjat com el psiquiatre Vallejo Nájera també ens mostra que en qualsevol moment valors que es donaven per segurs, com ara la justícia i la dignitat humana, poden deixar d'existir. S'ha vist a la guerra de Iugoslàvia, a Txetxènia..., el valor de la vida humana no és gaire gran. La pressió social pot canviar determinats valors: avui el debat ètic sobre l'eutanàsia o la clonació fa trontollar els valors tradicionals. No estem salvats de noves bogeries, sempre pot aparèixer algú que amb alguna nova teoria faci una carambola ideològico-político-moral que faci canviar valors i que se'l segueixi. Això és el que va passar a Espanya, el grau d'adhesió que hi havia al règim no era petit, hi havia molta gent que creia que havia calgut fer aquella massacre continuada durant aquells anys, i això és molt greu.

F.B.V. ¿El paper de la literatura és recordar fets com aquests o només entretenir?

L.A.B. Jo tinc molt clara la literatura com a servei social. La literatura pot ser acceptada genèricament com a via per preservar la intimitat personal, per preservar la facultat de pensar sense interferències, propaganda, com a últim racó on pots estar sol i elaborar els teus pensaments. També es poden triar, si es vol, des del plantejament ideològic de l'escriptor, temes que facin reflexionar, però sobretot, com és el meu cas, amb històries, arguments i buscant sempre el plaer de la lectura.

F.B.V. No s'imagina escrivint narracions més abstractes?

L.A.B. No. No sé si ho faré, però com a lector no m'agrada la novel·la de tesi. Quan veig que un autor em vol convèncer i em vol donar lliçons ja no m'agrada, perquè crec que pot fer-ho millor amb un assaig. Sóc lector d'assaig precisament per això, perquè quan vull una novel·la vull feina de novel·la i no d'assagista: que l'autor treballi els personatges, les situacions, que em recreï tot un món, que em faci funcionar la imaginació, i que a més em doni tocs... Com a autor tinc tendència a reproduir el que m'agrada.

F.B.V. És un home de teatre, però fa temps que ni publica ni estrena cap obra...

L.A.B. El teatre no s'abandona mai, però és per ser representat, i si no estrenes arriba un moment que la intuïció com a autor ja no es dóna més: com s'avança és estrenant. Com que no estreno no escric, ja he donat el màxim que podia al teatre. Amb tot, jo estic obert i tinc obra que no s'ha estrenat a disposició de qui vulgui.

F.B.V. Ha guanyat molts premis, com el recent Ramon Llull i el Prudenci Bertrana, el Piga de novel·la eròtica i el Ciutat d'Alcoi de teatre, algun amb polèmica inclosa. Quin creu que és avui el paper dels premis literaris?

L.A.B. Hi ha una gran proliferació de premis, que és una herència encara de la situació anterior, quan calia fomentar que la gent escrivís en català. Actualment crec que s'haurien de reduir els premis per a obra inèdita i augmentar els d'obra publicada. Jo em dedico a escriure professionalment, m'hi vull dedicar i en les condicions que jo vull, i ara mateix el mercat no em dóna prou per poder-ho fer: l'única manera és presentar-me a premis i intentar guanyar-los per tal de guanyar uns diners i una individualització del producte que ofereixes, separar-lo de la resta per tal que la gent sàpiga que hi és. Hi ha un component de promoció molt gran, i això m'interessa, perquè vull continuar: sóc ambiciós en el sentit noble de la paraula. Però aquí no tenim, com hi ha a d'altres llocs, fundacions que ajudin els autors, un tracte amb les editorials que recompensi l'esforç de fer una novel·la..., tota una sèrie de mesures complementàries que farien que no fos tan important l'existència de premis a obra no publicada. Els premis s'han de donar a obres sòlides, independentment que s'interpretin com a operacions de màrqueting. Quan jo em presento a un premi no sé si el guanyaré o no, però m'hi presento amb la consciència tranquil·la: ningú em podrà dir que no presento una oferta digna i literàriament ben elaborada. No m'han regalat res.

F.B.V. Cap a on va la literatura catalana?

L.A.B. Crec que va cap a la professionalització màxima que pugui tenir, és a dir, a la normalitat. Hi estem arribant i per això estem a punt d'arribar al col·lapse: ens apropem a un nombre màxim d'escriptors, les editorials aposten per un model de comercialització molt potent que pressiona l'autor. Estem arribant al final d'una etapa a partir de la qual entrarem en la normalització pel que fa a l'escriptor, però si això no va acompanyat de mesures complementàries de dignificació de la llengua la cosa seguirà descompensada.

F.B.V. Quins escriptors li interessen?

L.A.B. Sempre m'ha interessat molt la literatura nord-americana, perquè és la més variada, la que ofereix més possibilitats de regeneració continua i s'adapta més al patró del que jo escric: molt directa, es preocupa de descriure la societat, on l'estil és una cosa més però no l'única i té molt present el servei social. No és una literatura feta per elitistes i destinada a elitistes, i per això m'agrada. No m'agrada la literatura concebuda estrictament com un joc literari, artificial o artístic.

Tornar