Documentació
Desmitificant Malraux
Sens dubte, el novembre és un mes especial per al mite André Malraux: demà es compleix el centenari del seu naixement, i el 23, el 25è aniversari de la seva mort. Novament, la vida i la mort en Malraux es donen la mà: la seva existència, atzarosa i no exempta d’amaniments propis del mite, va ser la seva millor obra; la mort va ser la seva admiració, l’abisme a què s’havia de donar sentit en vida.
Arqueòleg, novel.lista, polític, esteta... Les arestes de la vida de Malraux (París, 1901-1976) són tantes i tan variades que la seva biografia és una travessia entre les llums i les ombres del seu llegat. “Les seves mentides no importen, com escriu Bernard Frank, perquè s’arriben a convertir en la veritat. Del contrast entre grandesa i maçoneria Malraux en sabia molt perquè, per mostrar-se plenament amo del seu destí, va abusar magníficament a l’hora d’ordenar-se els plecs de la túnica”, afirma l’escriptor Valentí Puig. Malraux es va comprometre amb totes les causes nobles del seu temps: va participar en la Revolució xinesa; va formar i va dirigir un esquadró d’aviació republicana durant la guerra civil espanyola; va lluitar a la segona guerra mundial i a la Resistència francesa, i, després, va ser ministre de Cultura al Govern del general Charles de Gaulle. Pero, ¿què hi ha de veritat i d’invenció en la seva vida?
Dues noves biografies – Firmado Malraux (Taurus), de Jean-François Lyotard, i Malraux. Una vida (Tusquets), d’Olivier Todd– apareixeran el 2002 en castellà per aportar més llum o confusió sobre el personatge. I d’aquí a dues setmanes, Edhasa publicarà Malraux en España,de Paul Nothomb, amb fotos de la seva participació en la guerra civil. L’obra de Todd, ja editada a França, és especialment desmitificadora. En 700 pàgines deixa que l’univers Malraux discorri entre l’ambigüitat i el maniqueisme que va caracteritzar l’existència de l’escriptor. “La imatge de Malraux que surt als manuals és irrisòria, falsa –diu Todd–. Era un actor extraordinari, quasi un personatge de còmic”. I el biògraf remata: “Tot aventurer neix mitòman, i tot escriptor, il.lusionista. Sense mentides i mites no hi hauria obra”. El mite Malraux es va començar a forjar quan, amb 22 anys, es va enrolar en una expedició arqueològica a Indoxina per estudiar la civilització Kmer. Va ser acusat de robar tresors arqueològics i condemnat a 18 mesos de presó. Malraux va apel.lar perquè es reobrís el seu procés a França i va ser declarat innocent. Però a Indoxina, Malraux va trobar el teló de fons de la seva primera gran novel.la, Els Conqueridors (1928): la gran vaga que va esclatar a Canton i Hong Kong el juny del 1925. “The Time” el va qualificar llavors com “el núvol més portentós de l’horitzó literari francès”.
UNS DIES A XANGAI
El següent destí de Malraux va ser la Xina, on va viure els enfrontaments entre els revolucionaris comunistes i Chiang Kai-chek el 1927. Malraux va deixar córrer la llegenda de la seva participació en la revolució, quan, de fet, com confirma Todd, només es va estar uns dies a Xangai. En qualsevol cas, Malraux va aprofitar el context de la Revolució xinesa com a escenari per a la seva novel.la més coneguda, La condició humana, que li va valer el premi Goncourt el 1933. Després, Malraux va trobar en la guerra civil espanyola una nova trinxera. “Espanya i la seva vida van ser les seves dues grans novel.les”, afirma Todd. Durant la guerra, a més a més de crear i dirigir per un temps l’esquadró d’aviació España, l’escriptor va trobar l’escenari per emmarcar la seva novel.la L’Espoir (1937), un cant èpic a l’esperança en què va bolcar les seves reflexions sobre la vida i la mort, i que va servir com a guió per a la seva pel.lícula Sierra de Teruel. Amb l’esclat de la segona guerra mundial, Malraux va iniciar un dels períodes més controvertits de la seva llegenda. Va combatre inicialment al cos de tancs i, més tard, es va fer càrrec de la brigada Alsàcia-Lorena de la Resistència. Però Malraux ho va fer quan a penes quedaven uns mesos per al final de la guerra, després d’haver viscut els anys més durs del conflicte plàcidament en una casa de la Costa Blava dedicat a l’escriptura. A l’acabar la guerra, Malraux va iniciar un llarg període de dedicació a la política incorporant-se al Govern conservador de De Gaulle. En aquesta època va escriure les seves Antimemorias (1967) i El Museo Imaginario (1952-54), una reflexió sobre l’art que, segons el catedràtic Romà Gubern, “va suposar un pas decisiu en la comprensió de l’art com a fenomen global, anticipantse en el pla teòric al fenomen de la globalització en un dels seus aspectes més positius i estimulants: la interculturalitat”. Ministre de Cultura durant 11 anys (1958-1969), Malraux va ser el motor i el substrat intel.lectual que necessitava el gaullisme per tornar l’esplendor a la cultura francesa. No obstant, el que és interessant d’aquest període és la seva devoció per De Gaulle. “Tots dos se sentien intimidats i impressionats per l’altre. El general volia escriure i va veure en Malraux el gran home de lletres que li hauria agradat ser; l’escriptor volia ser un líder, un home d’Estat, i va descobrir que De Gaulle ho era”, afirma Todd. Al final de la seva vida, la desgràcia va minar implacablement l’orgullosa figura de Malraux, que només va trobar refugi en l’alcohol i les amfetamines. Abatut per la depressió, Malraux va viure aïllat els últims anys. La tràgica mort el 1961 dels seus dos fills, Pierre i Vincent, en un accident de cotxe, i la humiliació de veure com li negaven el Nobel de literatura, que sí que van rebre Albert Camus i Jean-Paul Sartre, li van passar factura. Amb 75 anys acabats de fer, Malraux va morir el 23 de novembre de 1976, a les 9.36 del matí, a l’hospital Henri- Mondor de Créteil. Un càncer se’l va emportar. Florencia, la seva filla, el va enterrar a Verrières. Però el 23 de novembre de 1996 Jacques Chirac va traslladar les seves cendres a París perquè reposessin definitivament al Panteó dels Homes Il.lustres de França. Llavors ja es coneixien moltes de les exageracions i invencions de l’escriptor. Tant era. La patètica humanitat de Malraux, les seves imperfeccions, mentides i hipèrboles fetes a mida per a una vida imaginada, havien entrat a la llegenda
Camaleó ideològic
La trajectòria ideològica i la postura política d’André Malraux és una de les qüestions que criden mésl’atenció de la seva biografia. “El principal error de Malraux va ser oposar-se als diferents fascismes aliant-se amb els comunistes, considerar que el comunisme era l’últim refugi en els anys 30”, diu Olivier Todd. L’estalinisme de les primeres obres de Malraux va anar derivant cap a posicions més pròximes a Trotski, i es va ensorrar definitivament a Espanya a causa de les lluites internes del bàndol republicà. Però la seva reconversió ideològica va culminar a l’entrar en el Govern conservador de Charles de Gaulle, a qui poc abans havia titllat de “feixista”. El Malraux revolucionari, de discurs soviètic tantes vegades predicat com a doctrina de vida, va acabar flirtejant amb la dreta, una traïció que els comunistes no li van perdonar mai.
Tornar