Documentació
Lluitar contra un mateix i perdre
Aquesta novel.la que Anna Maria Moix va publicar el 1968 i que ara Muchnik ha reeditat dins de la col·lecció Trece Lunas, parla de la guerra inconscient que la protagonista, Julia, té contra si mateixa, contra una part en particular: contra Julita, la nena de cinc anys que va veure com tot el que l’envoltava era una mentida –la seva mare i el seu amor, el matrimoni dels seus pares, la relació amb els germans i amb la resta del món–, com se li acabava la festa i ningú li deia per què i, en comptes de morir, es va congelar per poder viure sempre dins de Julia i sortir per martiritzar-la quan més li convingués. La manera que Julita té de torturar Julia és mantenir-la permanentment avorrida, constantment indiferent, siste-màticament sola i irritada contra
tot i contra tots; fent-li patir decepció rere decepció i rebre desenganys de tots aquells en qui diposita la seva confiança, de qui espera potser més del que s’ha d’esperar. Julita la fa viure en una contradicció permanent, atrapada entre la monotonia i el pànic absolut als canvis. La manté dominada per la por a tot: la foscor, els objectes i les persones. I l’origen de tot això és l’abandonament de Julita per part de Julia i la rancúnia que aquest fet ha provocat en la petita. Aquest abandonament s’ha d’interpretar com un intent de Julia de tirar endavant, d’ignorar l’existència d’una sèrie de qüestions punyents que no ha resolt ni resoldrà mai, provocades per la seva continuada fugida endavant, buscant sempre l’amor que la seva mare no li va donar (i que Julita sap que és la meta del seu esforç però que Julia es nega a reconèixer, disfressant la seva lluita com la recerca d’una llibertat i d’una independència mal enteses i assumides per imitació inconscient dels criteris del seu avi). Als 20 anys, Julia descobreix de cop i volta que s’ha estat negant a si mateixa, la seva pròpia essència, durant 15 anys; que ha volgut ser una altra i ara el seu vertader jo surt amb força per demostrar-li la seva derrota. És ella qui s’ha derrotat i no els qui l’envolten, com ha cregut (i ens ha fet creure) sempre. Ana Maria Moix escampa en aquesta història d’iniciació, d’autodescobriment de la protagonista, una sèrie d’elements que basteixen i complementen l’univers particular de Julia: la col·loca enmig de la situació de desencontre que viu el matrimoni i mostra de manera subtil com és notada pels nens, malgrat els silencis. I dins del cercle més ampli de la doble moral burgesa de l’època, que Moix tracta magistralment: la mare és adúltera, però mentre ho porti amb discreció no passa res; els pares estan separats, però guarden les aparences; l’àvia només té por de l’escàndol i ho accepta resant el rosari; els fills són conscients del que passa entre els seus pares, però no n’han parlat mai.
RETRAT DE L’ÈPOCA
Julia és, també, un gran retrat de l’ambient social i polític de l’època. L’autora presta atenció a tota una sèrie d’aspectes representatius de la societat barcelonina de finals dels seixanta, com ara l’inevitable enfrontament generacional (personificat aquí en els néts i en l’àvia Lucia, la beatona rica que creu al peu de la lletra en la crema de llibres, diu que els artistes són uns bohemis i uns ganduls i que la seva néta no és piadosa perquè no va a missa i això no és decent). O l’ambient universitari: els companys de facultat de Julia estan imbuïts de l’esperit revolucionari i reivindicatiu del moment, fan poesies i són activistes socials. Moix ens els descriu molt bé, no només presentant-nos els temes que preocupaven aquests joves, sinó també la visió que tenia tota la societat de l’ambient polititzat on vivien els estudiants a partir d’episodis tan aclaridors com la conversa de les clientes de la botiga de roba durant una càrrega policial o les admonicions familiars. Finalment, un dels trets més cohesionadors d’aquesta esplèndida Julia és la relació entre els personatges que la conformen i el tractament que Ana Maria Moix li dóna, a partir d’una prosa clara, sense enlluernaments i amb la difícil senzillesa de l’escriptor que només vol suggerir, sense explicitar ni imposar, dirigida per un to reflexiu i amarada per la discreció necessària que demanen els temes íntims. Dominada pel tàndem Julia-la seva mare, la novel.la fonamenta estructura i argument en la relació familiar: el sentiment d’amor-odi entre Julia i la mare, fruit d’una malaltissa dependència infantil que forma un caràcter insegur, obsessionat per cridar l’atenció d’una mare freda, distant, egoista i capriciosa i que recorre tot el camí des de l’adoració absoluta fins a l’allunyament; l’estranya relació amb el seu pare, que primer no forma part del seu imaginari, i que més endavant en serà exclòs expressament quan Julia consideri la seva tornada, després d’anys fora de casa, com una traïció cap a si mateixa i una claudicació d’ell; i el parèntesi que representa l’estada de Julia amb el seu avi, un vell autoritari, un punt dictador, amb una feblesa especial per la seva néta que el fa més humà i de qui Julia copiarà la ferocitat, el nihilisme i la maniquea visió d’un món compost per derrotats i vencedors. Sortir de rutina per ser un xic més lliure
Tornar