15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Deliqüèscencia i volubilitat humanes

Article publicat al diari "Avui" el 07/11/02 per Jordi Llavina

El conte que dóna títol a aquest llibre ens presenta l'aventura vital d'un autor -però no escriptor- que ha alimentat, al llarg de la seva existència, una fructífera mentida: dels cinquanta llibres que ha publicat -mitja dotzena dels quals, autèntiques obres d'art, segons aquest romanço gremial que és la crítica-, ell no n'ha escrit ni mitja ratlla. Tot ho ha redactat, amb magistralitat literària, la seva dona: ell, si de cas, s'ha limitat a donar-li, per a cada nou llibre, un títol. Això d'una banda. De l'altra, l'autor-no-escriptor s'ha encarregat de fer d'això: d'autor. De contestar les estúpides preguntes de les entrevistes, d'escriure els tediosos pròlegs per a llibres d'amics o coneguts d'amics, de glossar per als mitjans l'obra incipient d'algun autor i escriptor, etcètera. Ell i la dona: un tàndem artísticament rendible i moralment irreprotxable: el pacte és ferm i assumit per tots dos. Quan l'home se suïcida -deixant una carpeta intitulada, amb clarividència, Autobiografia mínima, i, com a gran innovació, la primera frase d'un llibre no redactat: "De mi vida real nada sé"-, la societat formada pel matrimoni s'arruïna a l'instant, i la finestra que ha quedat oberta després del salt al buit del suïcida convida la dona a temptar la gravetat del carrer i a aprofundir la realitat incontrovertible de la desaparició (la material, perquè l'espiritual ja fa una estona que s'ha consumat).

La carrera literària d'Ana María Moix va tenir un començament espectacular i un seguiment força més incert. S'ha estat molts anys sense publicar. Això acostuma a ser una mesura generalment higiènica. Els relats d'aquest llibre són fruit d'uns quants anys de redacció tenaç i pacient.

IRONIA A TOCAR DE LA MORDACITAT

Els deu contes De mi vida real nada sé destil·len una ironia a tocar de la mordacitat. L'amargor mai no és nihilista, tot i que diríeu que són relats escrits per algú avesat a tractar sovint amb l'estupidesa humana. L'autora, però, mai no n'arriba a fer carnatge.("El mundo se divide entre quienes no quieren que se les tome por tontos y quienes les soportan": Moix, com a narradora, suporta amb una certa esportivitat els primers). És la mateixa estupidesa, que es retrata i que no s'arriba mai a retractar. Una de les virtuts de la narrativa de la Moix és saber posar en primer pla els mecanismes enrevessats de la feblesa humana: el gregarisme insultant, per exemple, dels integrants d'un tour turístic organitzat; la crueltat d'una vida marcada i mancada per la impotència sexual (en un conte esplèndid d'un altre suïcida que firma, en el seu darrer acte humà, una mort victoriosa: penjat d'un arbre, amb la pixa -finalment- ben dreta -quan, com diria l'escàs poeta Sabina, ja resulta del tot "inútil como el semen de los ahorcados"-); els avatars d'una vida de parella aparentment tranquil·la, si no modèlica, minada per tot d'imponderables menys honrosos, i governada per la ment freda d'un home de caràcter vagament maquiavèl·lic (i, tot plegat, desenrotllant-se, en forma de reflexió diacrònica, davant la pantalla encesa que transmet un partit de futbol)...

De mi vida real nada sé s'obre amb un conte magnífic, escrit amb mà mestra, sobre un escarabat que pareix, entre diverses cries pròpies, una esfereïdora cria d'home ("pensó que le encantaría pasar el resto de sus días pegada a aquel cuerpo alargado, flaco, y endeble, o agazapada entre sus abundantes cabellos, perfectamente azabachados para camuflar entre ellos toda la negrura del propio cuerpo y su inmensa felicidad"). L'humà, com no podria ser d'una altra manera, és escriptor, i va posant, l'un rere l'altre, els mots del començament de La metamorfosi (o La transformació, com més us agradi). Sobre el tema kafkià per excel·lència se n'han fet moltes paròdies i paràfrasis (una de les més recents, de Monzó, a Guadalajara), però cap no havia partit de l'escarabat per arribar a l'home.

CONTRA ELS ÉSSERS RELLOTGE

És una actitud present en diversos relats d'aquest llibre. Contra els éssers de regularitat impertorbable, mancats de passió, severament programats. A El color del deseo, Moix reflexiona sobre un tema de fèrtil bibliografia: el que mira i el que pinta, sobre la figuració del desig i el color que, eventualment, pot tenir una impressió poderosa. Al final d'aquest relat hi ha un canvi de persona narrativa molt interessant. A Ronda de noche, la protagonista és una dona madura, que surt, rutinàriament, com cada nit, d'una casa de jocs, i que espera al carrer, espectral i muda, l'arribada d'un taxi sota la mirada atenta de la seva filla (sembla un conte de Joseph Roth). M'estimo més una història com aquesta, com la primera o la de l'impotent penjat que no pas, posem per cas, la continguda a Un poco de pasión, que ens parla de l'home que ha anat construint la seva vida matrimonial damunt un seguit de mentides, o, encara, a Un día, de repente, sucede -amb el protagonista que manifesta un quadre patològic preocupant: "Repentino desinterés por el fútbol"-; tots dos contes, al meu entendre, producte d'una escriptura més tòpica i menys tensa, amb una ironia molt més fàcil, que no té res a veure, posem, amb la complexitat gombrowicziana de l'esmentat El color del deseo, o amb la divertida panoràmica de costums -potser resolta amb un final precipitat- de Muñecos son (que excel·leix en l'ús literari dels tòpics que els idiotes en dirien conversacionals i en el recurs d'emprar frases aïllades per construir el relat; un recurs que també fa servir Roberto Bolaño en la seva última novel·la, Amberes, recuperada de 22 anys enrere). Ana María Moix acaba de rebregar les lleis de la bona conducta i el decòrum amb Amor de relojería, el protagonista del qual diríeu que acaba de sortir d'una narració de Galdós. Un doctor -de nom, també, del segle XIX: Fabián Lerín- que s'ha vist, no pas temptat per l'inefable, com el calamar de Ferrater, sinó marcat pel dolor de l'inefable.

Tornar