15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Desaparicions i triomf

Article aparegut a “El Periódico” el 08/11/02 per Luis Antonio de Villena

Si el poeta Juan Luis Panero va titular un dels seus llibres de versos Desapariciones y fracasos, a Ana María Moix li quadra una correcció del final, no pas del principi. En el meu record molt jove, sento i veig una Ana Moix --molts li deien així-- poeta novíssima, una mica musa de la gauche divine més radical --"La Nena", li deien també--, amiga de Pere Gimferrer i de Leopoldo María Panero, companys de promoció, amb qui se la unia (veritat o no) en trets heterodoxos i nits interminables...

Juan García Hortelano --tan bon narrador-- explicava moltes anècdotes d'aquella Moix, la de Baladas del dulce Jim o la de Julia, el seu primer i encertat acostament a la narrativa. Entre el 1969 i el 1973, Ana María Moix és una presència viva, molt activa i renovadora en la literatura jove del moment. Després del 1974, sobtadament per a l'espectador aliè, la Moix desapareix. ¿Fracassa? Que a altres novíssims els passés el mateix (Guillermo Carnero) no aclareix el gest, esdevingut sens dubte des d'angles diferents.

TÍMIDA, CORDIAL, ESQUIVA

Quan jo vaig conèixer Ana María, Lumen acabava de recollir la seva obra poètica completa --l'antiga--, A imagen y semejanza (1983), reeditada ara, sense novetat. Llavors, Ana María semblava tímida, tranquil.la, cordial, esquiva... Un hauria dit que no volia ser on era. El 1986 va trencar aquest silenci tan llarg --13 anys-- amb un llibre de contes, Las virtudes peligrosas. El conte, fins als breus i últims de De mi vida real nada sé - d'aquest any--, ha estat sempre, al meu entendre, el millor d'Ana María Moix, el més adequat al seu temperament literari. Traductora, editora, consellera editorial (i també del seu germà Terenci, que l'hi agraeix sovint), Ana María Moix ha anat cobrant, a partir dels anys 90 i fins a la gairebé sacralització de què ara la revesteix Lumen editant una Biblioteca Ana María Moix, una imatge de serietat i rigor literaris que --al meu entendre-- és el que se li premia. Autora d'obra breu, significativa i menor (i compte, T. S. Eliot va dir de si mateix que era un poeta menor), Ana María Moix s'ha convertit en un símbol.

Davant del best-sellerisme premeditat, davant de la literatura només mercantil, davant de l'editor ignorant que tracta els llibres igual que sacs de patates i els aplica gairebé el mateix màrqueting, davant de la devaluació, Ana María Moix (escriptora, editora, traductora, dona influent perquè no ha cedit) aposta exactament pel contrari: rigor, qualitat, altura, elitisme ben entès, és a dir, no pas elitisme tancat, sinó el que aspira - quan tot sigui diferent-- també a tots. Contràriament als que s'estranyen d'aquesta sacralització de la Moix que senten excessiva, a mi m'alegra. Ana María és una bona escriptora pausada i una gran dona de lletres. I a aquesta completa lletraferida, esdevinguda símbol, és a qui --em sembla-- justament s'atén i premia. El culte està servit.

Un privilegi de germana per Terenci Moix

Siempre está Ana María, hermana y privilegio a la vez, testigo silencioso en ocasiones, socarrón en otras, secreto las más; y, siempre, caja de sorpresas que un buen día se descuelga con una primera muestra de creatividad en las páginas de Destino, tan codiciadas por cualquier escritor en los años sesenta.

Que en esta publicación precoz tuvo mano la Matute no lo dudo --las dos Anas siempre fueron muy generosas la una con la otra--, pero también vuelve a contar la buena disposición del señor Vergés, el dueño de Destino, convertido en ángel tutelar de la casa Moix. ("Su hermana escribe muy fino y muy bien", solía decirme.)

El primer escrito de Ana María, publicado en el primer semestre del 65, era una narración minimalista llamada 'El hermano', y tenía un principio soberbio, que yo mismo habría firmado sin vacilar: "Con frecuencia sucede que imágenes que permanecen en nuestro recuerdo despiertan repentinamente. Es curioso el hecho de que, a veces, al observar una hoja seca, o un atardecer otoñal u otra estampa melancólica, con un cierto tinte amarillento, recibe en mi mente la llegada del recuerdo de un verano... Es un mundo curioso el de los recuerdos...".

Unes joguines de destí incert per Enrique Turpin

La tenacitat i la renúncia són dues qualitats invisibles que atresoren els que encara creuen que el

moviment del món es dicta a partir dels batecs del cor i no des de les vibracions d'un telèfon mòbil; els que han confiat sense dubtes en el secret poder de la paraula escrita. Ana María Moix (Barcelona, 1947) s'ha servit com poques escriptores d'aquestes dues substàncies del caràcter per compondre una obra narrativa que obeeix al ritme natural de la nostra vida més que a les imposicions dels altres: la dona tranquil.la li diuen alguns, i no s'erren quan l'anomenen així.

Es mostra tan franca que acaba de reunir sota un transparent vers del guatemalenc Luis Cardoza y Aragón una sèrie de contes que estaven dispersos en uns quants volums miscel.lanis. El títol De mi vida real nada sé respon a una de les característiques fonamentals que regeix l'evolució dels personatges presents en tots els relats, xifrat en aquest procés d'estranyament que suposa no reconèixer-se en les reaccions imprevisibles que configuren la nostra vida quotidiana i que provoquen, efectivament, qüestionar-nos davant del que en realitat som, gairebé sempre joguines de destí incert en mans de nens que no sempre els són fidels o lleials o estimats.

Molts dels relats entaulen diàlegs amb textos precedents, com entenia Italo Calvino --i no solament ell-- que passava amb la història literària, fins a formalitzar una mena de retrat cubista sobre la nostàlgia que suposa ingressar en un món que és ampli, aliè i indigne. Viciat, en definitiva, pel que s'ha d'esperar d'un món adult que només coneix com queda de lluny el paradís a què molts anomenen infància. Abordar l'assumpte des del prisma paròdic i fins i tot satíric és un dels encerts d'aquest volum, cosa que obliga a pensar que potser Moix sap poc de la seva vida real, però sí molt de la seva vida escriptural. En el fons, ho intueix bé, el que compta és la vida, la Ronda de noche (gran conte) que ens manté alerta.

Tornar