Documentació
Novel·la lleugera
Qualsevol escriptor és presoner de la seva obra. Algú que té al darrere La verdad sobre el caso Savolta, La ciudad de los prodigios i, fins i tot, Una comedia ligera i peces de rellotgeria d'una altra dimensió, però igualment precises, com ara El año del diluvio i La isla inaudita, no ho té fàcil a l'hora de plantejar-se projectes nous, estimulants per a ell i també per al(s) seu(s) lector(s). D'altra banda, el lector es pensa que té el dret -que ningú no li dóna, però que ell s'atorga- d'exigir al seu autor el màxim en cadascuna de les propostes que li ofereix.
Un nou projecte és, tanmateix, una nova cruïlla. L'escriptor tria amb llibertat el camí per sortir-ne més ben parat. Però sempre és una llibertat vigilada. Pel lector. No parlo del pretès tutelatge que en fa la crítica oficial, la qual, si més no en el cas del nom consagrat, sovint practica la buidor grandiloqüent quan el nou lliurament no acaba d'enlairar-se. Aleshores recorre als clàssics per destacar-ne, a través d'un hipotètic parentiu, les virtuts. I ancora així la peça en una tradició lliure de sospita, inqüestionable. Papereta salvada.
La pràctica de ser indulgent amb autors que viuen per sobre del bé i del mal desprestigia els crítics, banalitza la crítica i la fa del tot innecessària. Als escriptors, a més, els ofèn, perquè els prenen per criatures -incapaços d'encaixar comentaris poc favorables-, o bé per malalts, sempre disposats a desafiar-los a un duel amb espasa o arcabús per venjar l'afront.
Els darrers anys, Eduardo Mendoza havia triat opcions que, com a lector, ni m'interessen gaire ni m'agraden gens. Ho diré amb tot el respecte que em mereixen la seva obra i la seva persona, però La aventura del tocador de señoras em va semblar un artefacte insuportable. Tampoc, contra l'opinió majoritària, vaig poder pair El laberinto de las aceitunas i, amb prou feines, El misterio de la cripta embrujada. De la decepció que en vaig treure ja no em van quedar ganes de tastar El último trayecto de Horacio Dos (2002). Quatre anys després, però, no podia deixar passar una nova novel·la seva. Això sí, demanant-li el màxim.
Mauricio o las elecciones primarias és una història moral. Els dos personatges principals, tots dos al mateix cantó de la balança, són Mauricio, un dentista lector de Goethe, i Clotilde, una jove i ambiciosa aprenent d'advocada. En un moment conegut i recent de la història de Barcelona i d'Espanya (1984-1986), s'enfronten a si mateixos quan la vida, amb els seus capricis, posa a prova les seves conviccions, la seva rectitud i la seva ideologia, més aviat tèbia; en definitiva, quan són qüestionats en tant que éssers humans. Una trobada casual -no ho és gens, però, quan té lloc a casa d'un empresari que es mou entre bastidors- tindrà una doble conseqüència en la vida de Mauricio: d'una banda, formarà part de les llistes del PSC a les eleccions autonòmiques del 1984; de l'altra, es trobarà amb Clotilde.
A l'altra riba d'aquest escenari petitburgès hi ha la Porritos i el seu món (Santa Coloma com a paradigma; ara ho seria un Raval ple d'immigració), ple de víctimes socials en més o menys grau, i també amb algun vell lluitador que encara no vol rendir-se. La noia, que no té capital de cap mena, ni cultural ni econòmic, amb prou feines pot cantar ranxeres acompanyada d'una guitarra. Mauricio la troba durant un míting del PSC. La Porritos -no és el tercer vèrtex de cap triangle, perquè no n'hi ha cap, encara que ho sembli- no podrà arribar a temps al repartiment de beneficis inaugurat després de la victòria socialista del 1982 i, molt especialment, després que la designació de Barcelona com a seu olímpica faci albirar el paradís per a tothom, fins i tot per a aquells que només recolliran les deixalles de la festa, ja sigui en forma de més platja o de rondes de circumval·lació.
El material és atractiu. Però els resultats, al meu parer, no gaire. Perquè els personatges sobre els quals descansa tot plegat no ho són gens.
Altres problemes? El narrador, omniscient, dibuixa amb traç gruixut i sovint poc exacte el rerefons (pàg. 157-158, pàg. 229); fa transicions entre discurs i acció més aviat maldestres (pàg. 230); fa parlar els personatges de mitjans dels 80 amb punts de vista que són dels 90 o encara posteriors (pàg. 296). Hi ha monòlegs que no són creïbles en algú com Clotilde, de 22 anys (pàg. 58 i 59), perquè no hem llegit abans cap background que ho justifiqui; com tampoc ho són altres accions seves, com l'episodi lèsbic, completament out of the blue.
Tanmateix, tota la seqüència temporal de la novel·la, entre les eleccions del 1984 i l'octubre del 1986 és boirosa.
El resultat és una novel·la lleugera. I no parlo de detalls, com ara si hi podia haver o no whisky al casino d'Arenys de Mar el 1947. Parlo de qüestions molt més estructurals i de fons.
Eduardo Mendoza ofereix una cançó lleugereta, no pas cap simfonia. Ara, potser era aquesta la seva tria. Llavors, res a dir, només que no m'agrada i que em sap greu.
Tornar