15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

On vaig dir 'blanc' ara dic 'negre'

Article aparegut a “El Periódico” el 02/03/01 signat per E. Turpin

Davant el tercer intent d'Eduardo Mendoza de traslladar models de literatura àuria, cervantina i picaresca als experiments ficcionals que aborda des de l'aparició de la seva novel.la més aplaudida i sòlida, La verdad sobre el caso Savolta, tres mesos abans de morir Franco, caldria preguntar-se pel supòsit inicial i el sentit final de La aventura del tocador de señoras. I aquestes no són les úniques qüestions que es plantegen en l'intent de lectura d'aquest tocador. Ningú està al marge de records com la disputa que es va originar amb Una comedia ligera (1996), quan Mendoza va vaticinar la "mort de la novel.la", la necessitat d'explorar nous territoris on inserir la narració d'acord amb el signe actual dels temps i on va exposar la seva renúncia a usar el parèntesi (recurs que ara fa servir constantment). Per no parlar de la responsabilitat afegida de ser l'estendard (cada cop més atenuat) de la renovació narrativa del postfranquisme. La llibertat sol ser una premissa de la creació artística, de manera que no s'hauria d'objectar res al que l'autor qualifica de "gamberrada literària". Però el lector també és lliure de qüestionar-se què té al davant. La resposta es dibuixa a partir d'una total absència de l'encadenament lògic del relat; un humor caduc que està molt lluny dels precedents paròdics de l'aventura (El misterio de la cripta embrujada, 1979, i El laberinto de las aceitunas, 1982); l'aposta pel costat lúdic de la història, convertida en un pesat periple per la Barcelona postolímpica que serveix de material de denúncia, aquí convertit en venjança amb la burocràcia de la ciutat. Ara bé, com diu el seu alcalde, "desde cuando la razón es un argumento válido". Si s'ometés aquesta pregunta, la raó diria que aquesta novel.la més que un cim és un groller avenc narratiu que hauria d'obligar Mendoza a replantejar-se els seus moviments literaris si no es vol veure convertit en una qüestió retòrica, en una paròdia del que encara sembla ser: un renovador, no pas un prestidigitador; un valor, no pas un record.

Tornar