Documentació
Entrevista publicada la diari”Avui” el 05/02/01 per Pere Tió
P.T. Per què ha reprès la literatura d’humor que va iniciar a començaments de la dècada dels 80?
E.M. No respon a un pla preconcebut. El protagonista d’El misterio de la cripta embrujada i El laberinto de las aceitunas sempre m’ha agradat i havia intentat sortir a caminar novament amb ell. Però no havia trobat encara el moment de retornar a un escenari urbà, on la seva personalitat i les circumstàcies el poguessin fer funcionar. Ara he trobat el moment de recuperar-lo, encara que el personatge m’ha fugit una mica de les mans, perquè La aventura del tocador de señoras m’ha sortit més llarga que les dues novel·les anteriors.
P.T. ¿La Barcelona amb ressaca olímpica permetia treure el protagonista del manicomi i posar-lo en circulació?
E.M. Sí, encara que, insisteixo, aquesta no era la meva intenció. Mai començo una novel·la pensant què passarà a la pàgina quatre.
P.T. ¿Aquest és un consell que li va donar Juan Benet?
E.M. Ell em va dir que no iniciés un llibre si ja sabia com hauria de ser. Em va recomanar que fos un exercici de risc. De risc vol dir la possibilitat de llençar els papers escrits després d’un any de feina, que és el pitjor que pot passar. No tant perquè no agradi a la crítica o al públic, sinó pel treball, el temps, l’esforç i la il·lusió esmerçats. Vaig començar amb aquestes premisses i, efectivament, he fet una mica de balanç d’aquesta visió de Barcelona que ja havia fet amb Sin noticias de Gurb: un petit passeig, superficial i alegre, per aquella Barcelona preolímpica, tan eufòrica i plena d’obres públiques. Ara volia tornar a sortir per aquesta Barcelona una mica..., una mica... com la situació ac-tual, que si la sabés definir no hauria escrit una novel·la.
P.T. ¿El seu protagonista passeja per la ciutat com el Càndid de Voltaire?
E.M. Sempre he estat un devot de Voltaire, però sobretot de Candide. El vaig llegir, de la manera que s’han de llegir aquestes coses: de jovenet, sense saber exactament de què es tractava i com una lectura més. Em va deixar fascinat i aquesta fascinació no m’ha deixat mai. Ara he descobert que en el moment que vivim funciona millor com a model per als que escrivim no la gran novel·la del XIX, que fins ara ens havia presidit, sinó la novel· la del segle XVIII en general, que és la que es mira a si mateixa i es planteja qüestions morals.
P.T. Però ha sabut treure un gran partit dels grans autors del XIX.
E.M. Sí. He tret partit de tot.
P.T. Malgrat retratar la Barcelona actual, sempre fa treure el cap a alguna senyora de Bringas.
E.M. Sóc com una planta paràsita. Efectivament, he xuclat molt de La de Bringas. N’he tret molt, molt... A més m’agrada que hi facis referència. No recordo haver-ho dit mai públicament, però és una novel·la que, malgrat tenir un títol que no és per a un best-seller, és una de les grans novel·les del segle XIX a Europa, que compta naturalment amb els escriptors russos i d’altres grans autors. Però el sistema, el mètode i la concepció de la novel·la, involuntàriament, jo pensava sempre que havia de fixar-me en Dostoievski, Tolstoi i els pesos pesants del XIX. D’aquests grans autors, segurament jo em quedaria amb Dickens, per motius d’afinitats personals, perquè té un doble nivell de lectura. Però, insisteixo, he descobert recentment l’actualitat de la novel·la del segle XVIII, amb Diderot, Laurence Sterne... És una novel·la que no pretén el realisme, sinó el conte exemplar. En aquest moment tan descregut, des del punt de vista literari, són més adient aquests models literaris.
P.T. Quan van sortir El misterio de la cripta embrujada i El laberinto de las aceitunas, la crítica ja va subratllar les arrels picaresques i cervantines.
E.M. No em voldria limitar a la picaresca espanyola, que realment és un gran model, però és un referent que després passa a d’altres literatures.
P.T. En tot cas, la picaresca espanyola és la que encunya el nom.
E.M. Exacte. Però crec que Candide és fill directe del Lazarillo de Tormes i que Sterne és en aquest cas claríssim fill de Guzmán de Alfarache; o Diderot que és fill de Sterne... Segurament, la picaresca és el punt de partida de tots ells, dels autors de la novel·la moral i de la novel·la exemplar.
P.T. Vostè contemporanitza gèneres clàssics, no?
E.M. Sí. Crec que els gèneres són part de la literatura. Les convencions no es limiten només a la gramàtica i al lèxic, sinó a convencions més generals. Tots tenim molt clar què és una novel·la rosa o què és una novel·la negra. Això ja és una manera de començar a parlar, un llenguatge comú entre el lector i l’escriptor. És una proposta de codi.
P.T. ¿El codi no hauria de ser novel·les ‘bones’ i novel.les ‘dolentes’?
E.M. Sí, però és més difícil del que sembla. Perquè, què és una novel·la bona? La que en el seu moment ha estat ben rebuda? De vegades llegeixes biografies o històries de la literatura i no hi ha aquesta correspondència. De fet, la història de la literatura és la història de l’excel·lència del que el temps ha destil·lat. Però a les biografies es veu, per exemple, que la persona que més havia influït Stendhal era un desgraciat que ara no té cap interès.
P.T. ¿El que exemplifica Peter Brook a l’obra teatral sobre Mozart i Salieri?
E.M. Exactament. En aquell moment Salieri és realment important, però Mozart està fent una aportació tan personal que serà el que resistirà el pas del temps. Per tant, bo i dolent són conceptes perillosos.
P.T. ¿La aventura del tocador de señoras és el llibre d’humor més descordat i delirant que ha escrit?
E.M. No ho sé. Segurament cada vegada sóc més lliure, en el sentit que ja he escrit els llibres que crec que podia fer. Però tampoc significa que a partir d’ara només aniré descordat pel món. Al contrari, m’agradaria tornar-me a plantejar una novel·la amb una mica d’ambició.
P.T. En els seus llibres hi ha una divisió entre ‘obra seriosa’ i ‘obra menor’. ¿Amb l’humor costa més trobar el reconeixement literari?
E.M. Segurament. No dic que no sigui veritat aquesta classificació, ja que de vegades em capfico en un llibre complicat i llarg, que vol dir més esforç, mentre que d’altres vegades faig una cosa més curta i més ràpida. En qualsevol cas, em sembla important l’eficàcia i no la classificació. Que la proposta sigui clara des del començament.
P.T. Continua barrejant burgesos amb personatges marginals i de submón.
E.M. Tant en aquesta novel·la com en d’altres llibres meus no són personatges del submón en el sentit de delinqüents, sinó dels que voldrien accedir als paradigmes socials. Vivim amb una proposta social de com hem de ser i quin és el nostre ideal: els rics, els importants, els poderosos... Alguns s’ho han cregut i volen ser tot això, imitar els rics. Són la majoria de la població i per això compren aquestes revistes...
P.T. Es refereix a la premsa del cor?
E.M. Sí, les revistes que mostren com viuen aquesta gent important. I això em fa molta gràcia.
P.T. Vostè desmunta la carcassa que aguanta aquesta gent important.
E.M. És evident. No crec que faci un gran descobriment. Però m’agrada molt treure el cap per darrere de la carcassa i veure com funcionen.
P.T. En un moment de la seva novel·la, entren sense parar molts personatges. Cada vegada que sona el timbre ve a la memòria la frase: “Y dos huevos duros!”.
E.M. Ha, ha, ha. Aquesta escena és un homenatge als germans Marx i a aquest tipus d’humor. Encara que es poden fer moltes interpretacions, al final és un humor que no saps ben bé a què respon. Els germans Marx tenen aquesta cosa que, després de totes les anàlisis possibles, tenen una comicitat que no respon a cap explicació. I això és el que més m’agrada i és el que voldria assolir.
P.T. A La aventura del tocador de señoras, ¿també tira de veta d’un humor pròxim a Enrique Jardiel Poncela?
E.M. Entre la revisió de gèneres que abans parlàvem, efectivament hi ha l’humor espanyol. Aquesta és una assignatura pendent d’estudi. No em refereixo a l’humor espanyol groller que veiem per la televisió i del qual no vull dir noms. Paral· lelament, hi ha l’humor d’alta comèdia, que és una de les coses que la literatura no té en compte. Crec que aquest humor podia haver funcionat millor a Catalunya que a Madrid, perque aquí hi ha un humor més britànic, com el de Josep Pla. A l’altra literatura hi ha una tradició amb Jardiel Poncela, amb Mihura (que el trobo interessantíssim), etc.
P.T. ¿Hi inclouria l’Arniches de La señorita de Trevélez?
E.M. Arniches fa més comèdia de costums. Té moments d’enginy, encara que a mi no em fa riure gaire, però és comèdia de costums. La tradició d’alta comèdia anglesa, americana i francesa, de teatre de bulevar, no ha funcionat.
P.T. No ha trobat un públic?
E.M. Havia començat a funcionar i podia haver trobat un públic. Però era difícil traslladar Oscar Wilde i Noel Coward, que es basen en una societat victoriana amb uns valors perfectament clars i molt refinats. El problema és traslladar això a una societat espanyola que no és gaire diferent dels programes de televisió. Per tant, vestir aquests personatges de frac, encara que s’ho puguin pagar, no funciona bé.
P.T. Al teatre català què li va passar?
E.M. El teatre català pertany a un altre món. A més, té un buit perquè en els anys quaranta i cinquanta no pot continuar. Però jo crec en les seves possibilitats perquè hi ha tant una societat criticable i una mateixa societat que pot acceptar i entendre la crítica com a diàleg i mirall. En definitiva, l’humor espanyol sempre m’havia interessat. De fet, Una comedia ligera era un homenatge a aquests autors.
P.T. ¿A través del comediògraf que prepara l’obra Arrivederci, pollo!?
E.M. Exacte. Era un homenatge als Mihura i als Llopis. I als catalans que no van poder desenvolupar aquest teatre.
P.T. El final de la seva novel·la, que no hem de desvelar, sona a Muñoz Seca.
E.M. Sí. Al final ho aprofites tot. Jo veia un final clàssic de les grans dames del crim amb tots els personatges reunits a la biblioteca.
P.T. ¿La fórmula Agatha Christie, on tots els personatges tenen motius per haver comès el crim?
E.M. En la meva obra ho exposen d’una manera inversemblant. També hi ha el final Dashiel Hammett, on tots comencen un tiroteig... Al final, amb tants referents, ja no sabia què estava fent.
P.T. Malgrat el to delirant, al llibre hi sobresurt un sentiment pessimista.
E.M. Sí. No sé exactament si es deu a la situació actual o a una reflexió sobre el sentit de la vida i de la naturalesa humana. Però és cert que el protagonista és un personatge una mica trist i derrotat abans de començar. I no sé si tots no ho som.
P.T. A La aventura del tocador de señoras fa referència al premi Planeta amb certa ironia. ¿Els llibres són encàrrecs i es venen com objectes?
E.M. Aquest és un tema tan complicat... Quan parles amb els editors et diuen “i què vols que hi faci”. El món editorial ha entrat dins d’un mecanisme com el de qualsevol empresa. Han de jugar aquest joc. Però els escriptors també ens beneficiem d’aquest sistema, perquè abans tot era més exquisit, però els autors havíem de vendre enciclopèdies per les cases.
P.T. Vostè sempre diu que ha tingut molta sort en aquesta vida.
E.M. Molta.
P.T. La seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, va rebre el premi de la Crítica 1975, i el seu últim llibre, Una comedia ligera, va ser distingit a París amb el Premi al Millor Llibre Estranger del 1998. Ha rebut guardons sense presentar- s’hi.
E.M. No m’he presentat mai cap premi. Sempre he rebut uns guardons una mica estranys, però que m’han fet molta il·lusió, perquè són un tipus de reconeixement que un escriptor desitja més que d’altres distincions més institucionals. Sí que és cert que he tingut sort, en el sentit de les oportunitats. Vaig treure la meva primera novel·la el 1975, que era un moment d’una gran expectació i amb moltes expectatives.
P.T. Amb La verdad sobre el caso Savolta, ¿es va avançar al que seria la novel·la dels 80?
E.M. No ho sé. Era un tipus de novel·la que s’havia fet abans i que s’estava fent, com els casos de Juan Marsé, Manolo Vázquez Montalbán, Javier Marías... Tot aquest tipus de plaer per la narració hi era. El que passa és que La verdad sobre el caso Savolta va sortir en un moment de gran receptivitat. Va ser pur atzar. Perquè la meva novel·la portava un temps a l’editorial. Si hagués sortit en el moment en què la van contractar, el 1973, potser hauria passat desapercebuda.
P.T. Alguna vegada s’ha referit al bon nas literari de Pere Gimferrer i també que La verdad sobre el caso Savolta havia estat rebutjada per alguns editors.
E.M. Sí. Però no vull ser injust amb ningú. Van rebutjar versions que no eren definitives. A cada recorregut em feien retocar una mica la novel·la. Però, és cert que Pere Gimferrer, que era amic meu d’abans, en aquell moment havia entrat a Seix Barral i li vaig portar el llibre. Va fer una cosa que sempre li agrairé, que va ser llegir-lo de seguida. Això és molt important per a una persona que presenta un manuscrit per primer cop, perquè poden passar mesos i mesos. Ell el va llegir en uns dies i va decidir publicar-lo. Pere Gimferrer és un gran caçatalents. No diré que jo sigui un gran talent, però ell és l’home que va publicar Muñoz Molina, Julio Llamazares i tota aquesta gent. A més, sempre ha estat un gran editor, en el sentit anglosaxó del terme.
P.T. ¿Significa que intervé directament en el manuscrit?
E.M. Exacte. Fa una intervenció molt respectuosa i jo sempre li sotmeto tot el que faig.
P.T. ¿Aquí els editors massa sovint agafen el manuscrit i el passen directament a la impremta?
E.M. Sí. També hi ha molts escriptors que no es deixen aconsellar per l’editor. Tenen por del que farà l’editor o ho consideren una interferència a la seva llibertat. Tenim encara el ressò de la censura. Aquestes malalties deixen després unes seqüeles que duren segles. Alguns autors tenen aquell orgull d’“el que jo faig no ho toca ningú”. Després hi ha la por que els consells siguin per dirigir l’obra literària cap a un terreny més comercial. Però si tens confiança en un editor, és fantàstic. Perquè editor és una persona amb una gran experiència, que ha reflexionat molt, que coneix tot el que està passant i et pot advertir de moltes coses.
P.T. Ha arribat a dir que un premi és un avanç editorial amb propaganda.
E.M. Crec que és això.
P.T. Sembla contradictori que un premi vagi a parar a un escriptor famós, no?
E.M. La tàctica és fer una aposta per un autor nou, que no ven gaire, i l’any següent van pel nom segur. Si mires la llista dels premis, que és una cosa molt interessant, veuràs clarament un recorregut de premis que permetria fer una gràfica que alterna escriptor famós amb un altre que no ho és. Aquests grans premis són ideals per a l’autor ja reconegut, que té ofici i ja ha publicat tres o quatre novel·les, que ja té lectors, però que podria accedir a un cercle més ampli. Llavors, el premi li dóna aquesta oportunitat d’accedir al gran públic. Alguns autors han passat a ser de culte a ser un autor majoritari gràcies a un premi. A d’altres autors no els ha passat, però.
P.T. La seva afirmació sobre la fi de la novel·la, ¿va provocar més onades de les que es pensava?
E.M. Ho vaig dir durant una entrevista com ara aquesta, on vam estar parlant i parlant. Després va quedar tot reduït a quatre frases sintètiques. El que jo havia volgut dir era que s’havia acabat un tipus de novel·la convencional. Que aquesta novel.la narrativa, que en els anys setanta havia agafat el relleu de la novel.la experimental i formalista dels seixanta, en els noranta ja estava superada, ja havia tingut els seus 25 anys, el seu moment, i que ara s’havia de renovar. Aquesta conversa va agafar un altre camí, amb el qual també estava d’acord, i em vaig trobar en el centre d’un moviment que jo no havia volgut provocar: la novel·la era un mitjà a través del qual la societat europea o occidental representava la realitat i aquest model ja no funciona. Havia tingut el seu gran moment i havia desaparegut. Als segles XVI i XVII el teatre era on la gent aprenia la vida, els sentiments, l’ètica. Tot això estava a l’escenari. La concepció del món venia del teatre i del melodrama. Jo crec que després va venir la novel·la. I crec que la novel·la ha mort com han mort el teatre o el melodrama. Encara que es continuïn fent i que tinguin moments de gran vitalitat.
Tornar