Documentació
Felices obres mestres
La verdad sobre el caso Savolta va néixer a Holanda, el cognom del seu personatge ve de Sa Volta ciclista i només gràcies a la censura va aparèixer en el títol d'un original que es deia Los soldados de Cataluña. En confessió d'Eduardo Mendoza, aquests són tres dels aspectes menys coneguts de La verdad sobre el caso Savolta, que va celebrar el 30è aniversari de la seva contractació aquest estiu i que acaba de reeditar en tapa dura Seix Barral. "Vaig trigar tres anys a escriure-la i en vaig repetir fins a tres versions, una d'elles de gairebé mil pàgines, però l'he rellegit i me'n recordo de gairebé tot", se sorprèn Mendoza al parlar de la novel.la guanyadora el 1976 del premi de la Crítica --desbancant El otoño del patriarca "perquè García Márquez era més conegut que la Monyos" -- i assenyalada en una enquesta del 1991 com "la més significativa" de la democràcia. Abans d'emprendre aquelles versions --per redactar-les va haver d' "estirar" el temps lliure de la seva feina al Banco Condal--, Mendoza només era un jove advocat amb ínfules literàries que havia vist rebutjat el seu primer manuscrit -- "una novel.la lleugera i poc ambiciosa, com El misterio de la cripta embrujada però en dolent", rememora-- i que en un viatge a l'Haia el 1969 havia tingut una sobtada inspiració: "Fastiguejat pel fred i la pluja, i a partir d'unes lectures que vaig fer a Londres, se'm va ocórrer una història d'anarquistes que començava amb fred i pluja a Holanda...". Aquella història, que al final es va reduir "a tres línies i uns holandesos encara presents a la novel.la", es va unir a la "passió" de Mendoza per l'anarquisme i a les aventures d'un industrial que feia contraban, primer d'articles tèxtils i al final, quan l'autor va decidir que "els mitjons tenien poc glamur", d'armes.
'LOS SOLDADOS DE CATALUÑA'
Naixia així Savolta, un nom, admet Mendoza, que va fagocitar "amb certa inconsciència" al sentir a la ràdio: "Sa Volta ciclista arriba avui a Sóller...". I naixia també, en "disciplinades tardes d'oficinista", el manuscrit Los soldados de Cataluña, que va ultimar combinant "un mar de fitxes i papers" amb "visites a preses com la de Tremp per conèixer la revolució elèctrica de principis de segle". Després de moure la novel.la -- "un crític avui famós la va rebutjar" --, Mendoza va veure un anunci per ser traductor a l'ONU i, "fart de necessitats", amb 27 anys, s'hi va presentar i va ser admès, a Nova York. Les proves, això sí, li van recordar els seus dies d'estudiant i el seu excompany Pere Gimferrer, a qui prestava llibres de Dret. "Sabia que el Pere treballava a Seix Barral, així que li vaig trucar i, encara que em va confondre amb un cosí meu, va acceptar llegir la novel.la", recorda. Una setmana després, Gimferrer li va dir que la publicaria. "Va ser a Cadaqués, el juliol del 1973 --reviu Mendoza-- . Vaig rebre un telegrama i vaig trucar des de l'única cabina que hi havia per saber que contractaven la novel.la". La notícia no li va impedir anar a Nova York, on va viure 10 anys i només va rebre "ressons" de l'acollida del llibre, que va trigar gairebé dos anys a sortir (el 23 d'abril del 1975, últim Sant Jordi franquista). Sobre aquella tardança, que per Gimferrer va ser "raonable i ajustada a contracte", Mendoza hi veu avui una mica de sort: "El 1975 tothom llegia la premsa per la salut de Franco i això va multiplicar la difusió del llibre". L'últim escull abans de publicar els primers 4.000 exemplars va ser la censura voluntària: la novel.la va passar, però un deslluït comentari de l'informe -- "el títol no té res a veure amb el contingut" -- va aconsellar canviar Los soldados de Cataluña pel títol definitiu, proposat per Gimferrer a partir d'un dels citats per Mendoza com a font: La verdad sobre el terrorismo, de F. de P. Calderón. Destacada amb antelació a "Tele/eXpres" --on Josep M. Carandell, que s'acabava d'incorporar a Seix Barral i es va ocupar de promocionar-la, la va elogiar--, La verdad sobre el caso Savolta va ser valorada com "un esdeveniment inoblidable" (Rafael Conte), "increïble, excepcional i fascinant" (Rosa M. Pereda). Tres dècades després, Gimferrer diu que l'obra, "una de les millors del segle XX, comparable a fites com El Jarama" , creix amb el temps. Mendoza en diu: "És endreçadeta, però fa ràbia que alguns creguin que no l'he superat. Però avui em faria mandra repetir-la; ja no em veig omplint el pis de papers i arrossegant-me per ordenar-los".
Tornar