Documentació
Mendoza
Eduardo Mendoza va publicar un esplèndid article a la contraportada d’aquest diari. Es deia "Cachete" i hi explicava que una plantofada no li semblava tan reprovable, perquè al cap i a la fi, educar és coaccionar. Però, com era d’esperar, l’article va generar moltes cartes al director en aquest mateix diari. Entre elles, la d’una lectora de Madrid, que hi estava en contra. Aquesta ciutadana, que es referia al seu fill com “el enano”, deia així (tradueixo): “El millor que es pot fer davant d’una rebequeria és mantenir el cap fred, no intentar raonar ni fer res. Només mirar a qui marraneja o ni això: seguir fent la teva fins que li passi. (...) Requereix un cert esforç d’autocontrol que s’aconsegueix amb pràctica, però això sí que és eficaç”. Està molt bé que aquesta senyora tingui autocontrol. Però, aleshores, no hauria de sortir de casa amb “el enano”. Perquè la resta de ciutadans no tenim autocontrol. Suposo que aquesta dona és la que em vaig trobar en un restaurant diumenge. Duia un nen. I el nen duia un patinet. El nen i el patinet circulaven amunt i avall pel restaurant, fent perillar, d’aquesta manera, l’equilibri dels cambrers. Jo vaig menjar en un gran estat d’agitació. Tenia por que aquell ésser mal educat fes caure els cambrers i els cambrers fessin caure les graelles roents sobre la meva persona. L’únic ésser viu que conservava la calma allà dins era la mare. Tots nosaltres vam poder comprovar el seu autocontrol. Va ser quan la criatura es va posar a xisclar com si participés en un aquelarre. Ella ni se’l mirava i seguia deglutint ànec pequinès. I mentrestant, nosaltres, fets una llàstima desitjàvem en silenci que entrés Eduardo Mendoza al restaurant. Que obrís la porta d’una puntada de peu, com Charles Bronson a Jo sóc la justícia II. Que li apliqués a aquell petit energumen el càstig no pedagògic que es mereixia.
Tornar